L'Any Nou

En fi, una altra vegada. Ja estem arribant al final d’un any. Miro el calendari que m’ha acompanyat durant 365 dies, i ara ja només li resten unes hores. Potser és el moment de fer balanç del present any, però la veritat és que no hi ha gran cosa a dir. L’any m’ha passat volant. Com sempre, hi ha hagut alt-i-baixos, coses bones, coses dolentes, però res a destacar. Van passant els anys, i tot segueix igual. Tinc la impressió que tot al meu voltant va canviant, però jo, segueixo immòbil...

Un cop més estem posant fi a un any, i com sempre, m’envaeix com una espècie d’anyorança. Despedir l’any et fa donar compte del pas del temps. Recordo perfectament un any enrera, tal dia com avui, i en canvi, han transcorregut ja dotze mesos. No sabria pas què destacar-ne d’aquest temps. Potser una de les novetats que hi ha hagut ha sigut començar a escriure aquest blog, a través del qual intento fer-me més propera a tots vosaltres. Gràcies per llegir-me.

Miro el rellotge. L’agulla petita està apunt de marcar les dotze i la gran ja s’acosta. Comencen a sonar les dotze campanades, i un cop més, comencem a menjar els corresponents grans de raïm, amb l’esperança que aquest any serà millor. És el moment de brindar, d’iniciar nous projectes, noves il.lusions, nous somnis… Comença l’any nou, i amb ell, es renova una part de tots nosaltres. És com marcar un final i un inici, com fer una parada en el camí, per agafar aire, i tornar a començar de nou.

Aquest any serà diferent, serà especial, n’estic convençuda. El 2008 serà un bon any.

Fa molts i molts anys, vam celebrar el Cap d’Any amb la família en un lloc molt especial. Igual que faré avui amb els meus amics, també vam fer l’Amic Invisible, amb la particularitat, que juntament amb el regal, tothom hi havia d’escriure un desig per a l’Any Nou. El meu germà va escriure el següent, i em va agradar tant, que us el faig extensiu:

“Que aquest any es compleixin els bons desitjos de tots els que estem aquí”

FELIÇ 2008!!!

Oceà - d'Alessandro Baricco

"Després la vida no va com tu te la imagines. Fa el seu camí. I tu el teu. I no són el mateix camí. És així... No és que jo volgués ser felic, no. Volia... salvar-me, això: salvar-me. Però he entès massa tard per on s’havia d’anar: pel cantó dels desigs. T’esperes que siguin altres coses les que salvin la gent: el deure, l’honradesa, ser bons, ser justos. No. El que salva són els desigs. Són l’única cosa real. Si estàs de part seva, et salvaràs. Però ho he entès massa tard. Si li dónes temps, a la vida, ella se’t capgira d’una manera estranya, inexorable: i tu t’adones que, a aquelles alçades, no pots desitjar res sense fer-te mal. És llavors que tot salta. No hi ha manera d’escapar, com més t’agites més s’embulla la xarxa, com més et rebel·les més mal et fas. No hi ha sortida. Quan ja era massa tard, jo vaig començar a desitjar. Amb tota la força que tenia. Me’n vaig fer tant, d’aquell mal, que no t’ho pots ni imaginar.

Saps què té de bo aquest lloc? Mira: nosaltres caminem, deixem totes aquestes petjades a la sorra, i elles es queden aquí, precises, ordenades. Però demà et llevaràs, miraràs aquesta gran platja i ja no hi haurà res, cap petjada, cap senyal, res. El mar esborra, de nit. La marea amaga. És com si mai no hagués passat ningú. És com si nosaltres no haguéssim existit mai. Si hi ha un lloc al món on puguis pensar que no ets res, és aquí. Ja no és terra, encara no és mar. No és vida falsa, no és vida autèntica. És temps. Temps que passa i prou."

Alessandro Baricco
OCEÀ

El triangle del foc

Si busquem al diccionari la paraula foc, hi trobarem la següent definició: “despreniment de calor i llum produït per la combustió d’un cos”. Per tal d’entendre d’una manera simple els factors del foc, es va desenvolupar la teoria de “El triangle del foc”. Cada costat del triangle representa un dels tres ingredients necessaris per a l’existència del foc, que són el combustible (allò que crema) , l’oxigen i la calor. Aquesta teoria demostra la interdependència d’aquests tres factors en el foc que es crea i es manté. Si som capaços de trencar qualsevol dels tres costats del triangle, el foc s’apagarà. Així doncs, per extingir un incendi, podem optar per eliminar el combustible, cosa que a la pràctica resulta força difícil (com t’ho fas per eliminar els arbres d’un bosc incendiat?). L’altra opció seria eliminar l’oxigen que alimenta el foc (Això és el que fem quan tirem sorra damunt un foc, quan el tapem amb una manta o quan cobrim una paella encesa amb una tapa). I l’altra opció és l’eliminació de la calor (Aquest mètode és el que s’utilitza en tirar aigua damunt un foc). De tots és ben sabut, com resulta de difícil arribar a apagar un foc descontrolat, com els que sovint ataquen els nostres boscos en èpoques de sequera i calor. Quan un incendi pren grans dimensions, es torna un monstre amb vida pròpia, capaç d’arrassar absolutament tot allò que trobi al seu pas. Un cop iniciat el foc, es produeix una reacció en cadena, que provoca que el propi foc s’alimenti a si mateix, creant més calor i corrents d’aire que faran que rebi més oxigen i que arribi a més matèria combustible…
Si extrapolem aquesta teoria del foc físic produït per una reacció química, al “foc de l’amor” en una parella... com és que tan sovint diem que “s’ha apagat la flama de l’amor”? Com és que un cop apagat el foc d’una relació, és quasi impossible tornar-lo a encendre? Com és que després de molt de temps de viure apassionadament, de cop i volta, sentim que s’ha apagat aquest foc interior? Pot, un foc que s’ha iniciat amb el màxim ardor, apagar-se d’un dia per l’altre? Si resulta tan difícil apagar un foc que crema, com és que el foc de les relacions de parella s’apagui tan fàcilment? No serà que fem esforços per trencar algun dels tres costats del triangle? No serà que per dins estem buits, que els nostres cossos no poseeixen el combustible suficient per cremar? No serà que en les nostres relacions hi falta oxigen? Ens ofeguem els uns als altres i això fa que ens falti aire per respirar? O potser és que no som capaços de mantenir l’escalfor suficient i necessària per tal que aquesta flama no s’apagui mai? Un munt de preguntes a les quals no trobarem resposta. Potser el secret està en descobrir quins són els components dels tres costats del triangle del foc de les relacions, i un cop descoberts, ser capaços d’alimentar aquest foc. El més difícil a vegades, és encendre un foc, però un cop està encès, només cal una mica de cura d’anar alimentant-lo, anar aportant llenya a la llar, i el foc no deixarà de cremar. Quan un bosc crema amb tota la força del foc, és molt més difícil apagar-lo que mantenir-lo encès. Per extingir-lo, hem d’aplicar-hi grans esforços. Per què no passa el mateix en el terreny de les relacions humanes?
En fi, aquí us deixo aquesta reflexió, que no és ni una crítica, ni un retret,… senzillament una reflexió.

L'Amic Invisible

Tot va començar com un joc innocent. Tancava els ulls i imaginava un món nou, on tot allò que desitjava, es convertia en realitat. Quan tenia ganes que brillés el sol, desapareixien tots els núvols i els rajos càlids li acaronaven la cara. Quan sentia que trobava a faltar l’olor de terra molla, començava a caure un plugim suau en la quantitat justa i necessària per cadascuna de les plantes del bosc. En aquest món imaginari va trobar-hi un amic. Algú que l’escoltava, que li somreia quan es creuaven les seves mirades, que li acaronava els cabells, que li passava el braç per l’espatlla, tot protegint-la quan ho necessitava. Cada vegada anhelava més i més poder desconnectar de la realitat i endinsar-se en el seu món. Però, tot i que ella no se’n donava compte, cada cop s’allunyava més del món real. Aquest paradís que s’havia creat dins el seu cap, no li deixava veure el que realment passava al seu voltant. Al final, un dia, l’amic imaginari li va preguntar: -A què jugues? – La noia es va quedar parada. Allò no ho havia pensat ella. Allò no ho estava desitjant. Com és que li estigués fent aquesta pregunta? No va saber què respondre. Es va limitar a arronsar les espatlles i a preguntar: - Potser tu pots ajudar-me. A què estic jugant?- La resposta va ser: - No sé quin és aquest joc, però sigui com sigui val més que deixis la partida a mitges, o t’acabaràs fent mal. A partir d’aquell moment, l’amic imaginari es va convertir en l’amic invisible. No el va tornar a veure mai més. No va tornar a tancar-se en el seu món. Va obrir els ulls disposada a disfrutar de cadascun dels petits moments que a partir de llavors li oferiria la vida. De l’amic invisible… tan sols n’hi va quedar el record. Només de tant en tant l’envaïa una espècie de nostàlgia. Aleshores, només li restava tancar els ulls i intentar percebre la seva presència. Sentia com un aire suau que li fregués la mà, com l’aleteig d’una papallona que passa arran dels dits, i un calfred li recorria tot el cos. Amb aquests breus instants en tenia prou. Sabia, que tot i que el món hagués sigut imaginari… l’amic… era real.



Hola amics en general, i I i E en particular. Ja sé que l’altre dia us vaig dir que potser aprofitant el blog posaria alguna pista de qui era el meu amic invisible. De qui havia sigut l’”afortunat” a qui jo he de fer-li el regal el dia de Cap d’Any… però clar, al final, rumiant rumiant, he pensat que, com que no tothom llegeix aquest blog, no era just que només poguessin gaudir de la pista alguns privilegiats… així doncs, enlloc de donar pistes, m’he limitat a escriure un conte. Per cert, I, E, i la resta, no us hi trenqueu el cap. Aquest conte no conté cap pista de qui és el meu amic invisible, o sigui que no cal que hi perdeu el temps. Apa doncs. A seguir amb la incògnita. De totes maneres, s’accepten pistes vostres als comentaris. I qui sap… en funció del que hi poseu vosaltres… potser també jo m’animo a donar-vos-en alguna, jejeje. Bona nit!!!

La Plaça del Diamant

I vaig sentir d'una manera forta el pas del temps. No el temps dels núvols i del sol i de la pluja i del pas de les estrelles adornament de la nit, no el temps de les primaveres dintre el temps de les primaveres i el temps de les tardors dintre el temps de les tardors, no el que posa les fulles a les branques o el que les arrenca, no el que arrissa i desarrissa i colora les flors, sinó el temps dintre de mi, el temps que no es veu i ens pasta. El que roda i roda a dintre del cor i el fa rodar amb ell i ens va canviant per dins i per fora i amb paciència ens va fent tal com serem l'últim dia.

Mercè Rodoreda

Camins

Fragments del llibre “Vés on et porti el cor” de Susanna Tamaro:

La idea del destí és un pensament que ve amb els anys. Quan es té la teva edat, generalment no s'hi pensa; tot el que passa ho veiem com el fruit de la nostra voluntat. Ens sentim com un obrer que, una pedra rera l'altra, va construint davant seu el camí que haurà de recórrer. Només molt més tard, ens adonem que el camí ja està traçat, que algú altre el va traçar, en comptes de nosaltres, i que no ens queda res més que continuar avançant. És un descobriment que sovint es fa pels volts dels quaranta, aleshores comences a intuir que les coses no depenen només de tu. És un moment perillós, durant el qual no és estrany de caure en un fatalisme claustrofòbic. Per tal de poder veure el destí en tota la seva realitat, has de deixar passar encara uns quants anys. Cap als seixanta, quan el camí que hi ha a les teves espatlles és més llarg que no pas el que tens al davant, veus una cosa que no havies vist mai abans: el camí que has recorregut no era pas recte, sinó ple de bifurcacions, a cada pas hi havia una fletxa que indicava una direcció diferent; d'allà sortia un trencant, un viarany ple d'herbes que es perdia al bosc. Algun d'aquests trencants els vas agafar sense adonar-te'n, alguns altres ni tan sols no els vas veure; els que vas deixar de banda no saps on t'haurien dut, si a algun indret pitjor o millor; no ho saps, però en sents igualment la recança. Podies haver fet una cosa, i no la vas fer, has anat enrera, en comptes d'avançar. El joc de l'oca, recordes? La vida evoluciona més o menys de la mateixa manera.

Tot al llarg de les bifurcacions del teu camí trobes altres vides; conèixer-les o no, viure-les a fons o bé deixar-les estar, depèn només de l'elecció que fas en un instant. Fins i tot sense saber-ho, entre seguir recte o desviar-te et jugues la teva vida i la de la gent que tens al voltant.

Saps quin és l'error que sempre cometem? El de pensar que la vida és immutable, que una vegada s'ha triat un camí l'hem de recórrer fins a la fi. El destí, en canvi, té molta més fantasia que nosaltres. Precisament quan creus que et trobes en una situació sense sortida, quan arribes al cim de la màxima desesperació, amb la velocitat d'una ràfega de vent, tot canvia, es trasbalsa i d'un moment a l'altre et trobes vivint una nova vida.


La vida és un seguit de camins. Normalment agafem els que creiem que són els millors, o, segons en quins casos, els que són menys dolents, i mai ens hauríem de penedir de les decisions preses, ja que les prenem en base a les circumstàncies que ens rodegen en aquell moment concret. Després pot ser que el desenllaç no sigui el que esperàvem, però en un principi, la intenció era bona. En altres camins, però, ens hi trobem sense ni adonar-nos-en, sense haver-los escollit de manera conscient, si més no, i a vegades aquests són els que poden arribar a fer més mal. Però malgrat tot, hem de seguir creient que quan menys t’ho esperes girarà la direcció del vent, i d’un dia per l’altre et trobaràs vivint una nova vida.

La caiguda

És com fer un pas endavant i caure per un precipici. És com prémer el botó que obre les comportes d’una presa que està al seu nivell límit. Quan dubtes de si has escollit la decisió correcta, quan t’adones que potser has pres el camí equivocat, ja és massa tard. Ja estàs en un punt de no retorn. Res pot tornar-te al capdamunt del precipici un cop has començat el descens al buit. Res pot fer tornar a pujar l’aigua que es precipita estrepitosament pendent avall. Només et resta esperar que la caiguda no sigui massa dolorosa, i que pel camí no t’enduguis al buit, flors, branques, arbres, cases, pobles…

Como la vida

"Yo quería ver el cielo como yo lo vi al nacer
azulito con esmero y sin basura y
sin la mierda del país que se esta cargando el cielo y me está jodiendo a mi
y me está jodiendo a mi
voy queriendo renacer inventando mis canciones
voy siguiendo tus pasitos a ver si me dan lecciones
y no puedo porque no quiero porque en el fondo me da miedo
de esta vida que me viene y que no me la merezco
no me la merezco
ahh...
ESTRIBILLO
y empecé a ser fuerte como no a ser valiente
y empecé a correr sin pensar en el ayer
y empecé a ser fuerte a llevarme la corriente
y empecé a comprender que la vida son dos días
y que el miedo no te deja andar ni ver
no te deja andar ni ver

Buscaré la solución a mis problemas
y con mi amor no me quitaré el sombrero hasta que no te lo hayas quitado tu primero
y empezaré a ser fuerte y empezare a crecer
y a sonreír a la vida que me viene
no la dejare atrás eso no me conviene
me conviene ser fuerte sobre todo no rebelde
que ya me la he quitado que ya me la he quitado la coraza del pasado

y empecé a ser fuerte como no a ser valiente
y empecé a correr sin pensar en el ayer
y empecé a ser fuerte a llevarme la corriente
y empecé a comprender que la vida son dos días
y que el miedo no te deja andar ni ver
no te deja andar ni ver
y es que el miedo no te deja andar ni ver"

Us he remarcat les frases que més m’agraden d’aquesta cançó de Hanna. I és que tots ens mereixem ser feliços, encara que a vegades el destí ens vulgui fer creure que no ens pertoca. Encara que a vegades ens faci dubtar de nosaltres mateixos. Hem de ser prou valents com per no mirar enrera, si no és per aprendre dels errors. Hem de caminar endavant, que com diu la cançó, la vida són dos dies, i ens hem de treure els temors del damunt ja que si no, la por, no et deixa viure.

Como un lobo

Aquest vespre, quan tornava de la feina, camí cap a casa amb el cotxe, he escoltat aquesta cançó per la ràdio, i he recordat que m'agradava força. Quan ha acabat, he pensat que era una llàstima que no durés més. Acte seguit, com que la cançó que han posat a continuació no m'entusiasmava, he decidit canviar d'emissora, a veure què sonava... i sorpresa! acabava de començar altra cop la mateixa cançó. Ho he trobat curiós, i per això la comparteixo amb vosaltres.
Espero que us agradi.

Si (If de Rudyard Kipling)

Si pots conservar el seny quan els qui et volten perden el seu,

i et blasmen i et reproven;
si tens fe en tu mateix quan tothom dubta
del teu valer, i aquest dubtar toleres.

Si ets sofert esperant; si a la mentida
i a l'odi no respons amb iguals armes;
si els somnis no et deslliguen de la vida,
i pots serenament pensar les coses.

Si pots aplegar guanys ben ufanosos
i arriscar-los a cara i creu, i perdre;
i començar de nou el treball aspre
amb esperit lleuger, com si tal cosa.

Si no perds la virtut entre les turbes,
ni el seny quan et rodegi la noblesa;
si ni enemics, ni amics poden ferir-te;
si tots compten amb tu, però no massa.
Si pots omplir el minut que ràpid vola
amb seixanta segons de tasca pura...
teva és la terra, i els seus tresors de vida,
i el que val més, fill meu: seràs un home.
Rudyard Kipling

(Poeta, com pots veure, m'he apoderat d'una de les imatges del teu blog visual.

Espero que no et sàpiga greu. Gràcies.)

2666

L'adaptació teatral del llibre de Roberto Bolaño... una obra dura, que s'està representant actualment al Teatre Lliure. Unes cinc hores de durada, entre actes i entreactes, però que passen sense adonar-te'n. Uns actors sensacionals, una posada en escena acurada, i una història crua, basada en els nombrosos assassinats ocorreguts a la població mexicana de Ciudad Juárez, que no et deixa indiferent.

"la avenida Guerrero, a esa hora, se parece sobre todas las cosas a un cementerio, pero no a un cementerio de 1974, ni a un cementerio de 1968, sino a un cementerio de 2666, un cementerio olvidado debajo de un párpado muerto o nonato, las acuosidades desapasionadas de un ojo que por querer olvidar algo ha terminado por olvidarlo todo"

Us adjunto fragments de l'última entrevista realitzada a Roberto Bolaño:

¿Qué es la patria para usted?

–Lamento darte una respuesta más bien cursi. Mi única patria son mis dos hijos, Lautaro y Alexandra. Y tal vez, pero en segundo plano, algunos instantes, algunas calles, algunos rostros o escenas o libros que están dentro de mí y que algún día olvidaré, que es lo mejor que uno puede hacer con la patria.

¿Ha sufrido mucho por amor?

–La primera vez, mucho, después aprendí a tomarme las cosas con algo más de humor.

¿Y por odio?

–Aunque suene un poco pretencioso, nunca he odiado a nadie. Al menos estoy seguro de ser incapaz de un odio sostenido. Y si el odio no es sostenido, no es odio, ¿no?

¿Qué cosas lo han enojado?

–A estas alturas enojarse es perder el tiempo. Y, lamentablemente, a mi edad el tiempo cuenta.

¿Cómo es el paraíso?

–Como Venecia, espero, un lugar lleno de italianas e italianos. Un sitio que se usa y se desgasta y que sabe que nada perdura, ni el paraíso, y que eso al fin y al cabo no importa.

¿Y el infierno?

–Como Ciudad Juárez, que es nuestra maldición y nuestro espejo, el espejo desasosegado de nuestras frustraciones y de nuestra infame interpretación de la libertad y de nuestros deseos.

¿Cuándo ha sido más feliz?

–Yo he sido feliz casi todos los días de mi vida, al menos durante un ratito, incluso en las circunstancias más adversas.

Ho sento, sé que m'ha tornat a quedar una entrada al blog bastant depriment.

Prometo que m'esforçaré al màxim perquè la meva pròxima aportació

sigui alguna cosa més animadeta. Petons!!!

Instint d'atac

S’ha fet de nit. Miro per la finestra i una llum estranyament blanca m’il·lumina la cara. Hi ha lluna plena. A fora bufa una brisa suau. Me’n vaig a dormir inquieta. A mitjanit em desperto sobresaltada. Estic enmig d’un bosc. Sento un soroll, algú s’acosta. Sento com un calfred, com una esgarrifança que em recorre el centre de tota la meva esquena, que automàticament queda arquejada i tensa. Instintivament aixeco tremolós el llavi superior, deixant entreveure les dents i els ullals. De la meva gola surten uns sons que em recorden els grunyits que fan els gossos sempre que m’hi acosto més del compte mentre mengen, i em miren de reüll, avisant-me que aquell és el seu territori, que allò és la seva propietat. Abaixo la mirada, i observo que tot el meu cos està recobert de pèl, i enlloc de mans i peus, descobreixo quatre potes amb unes urpes afilades. Sento despertar, un cop més, l’instint d’atac. Tinc ganes de mossegar tot allò que se’m posi per davant. Començo a córrer amb totes les meves forces. Només tinc ganes de fugir. Quan em sento exhausta, m’aturo, i llanço un crit al cel per tal d’ofegar aquesta ànsia que em recorre les venes.

Sort que no cada dia hi ha lluna plena.
Sort que no tots els dies ens despertem amb ganes de mossegar tothom.

Carta d'una desconeguda

Us adjunto fragments de l'obra de Stefan Zweig, que actualment s'està representant al teatre Borràs de Barcelona, amb la interpretació de quatre fantàstiques actrius. Tracta de com un amor "platònic" pot marcar una vida.

"Només vull parlar-te a tu, dir-t'ho tot per primera vegada; has de saber tots els detalls de la meva vida, que sempre ha estat la teva i de la qual mai no n'has sabut res. Però no coneixeràs el meu secret fins que sigui morta, quan ja no estaràs obligat a donar-me cap resposta, quan això que ara em fa estremir amb uns calfreds tan forts sigui realment la fi. Si hagués de continuar vivint, estriparia la carta i callaria com sempre he callat. Però si l'arribes a tenir a les mans, sabràs que una morta t'hi explica la seva vida, una vida que va ser teva des del primer minut conscient fins al darrer."

"No volia ser feliç ni viure contenta lluny de tu; jo mateixa em vaig enclotar en un món llòbrec de mortificació i solitud. No em posava els vestits nous de colors que em van comprar, em negava a anar a concerts o al teatre, o bé a fer excursions en alegre companyia. No sortia gairebé mai al carrer... Estava dolguda i volia doldre'm, m'embriagava de la mancança de tot que em vaig imposar a més de la de no veure't. Sobretot, no volia deixar-me distreure de la passió de viure solament en tu."

"No em vas pas reconèixer, ni llavors ni mai, mai no m'has reconegut. ¿Com t'haig de descriure, estimat, la decepció d'aquell moment? Llavors era la primera vegada que el patia, aquest destí de no ser reconeguda per tu al llarg d'una vida i amb el qual moro; em desconeixes, encara no saps qui sóc. Com te l'haig de descriure, aquesta decepció! Perquè, mira, els dos anys que em vaig estar a Innsbruck, quan cada hora pensava en tu i no feia res més que imaginar-me la nostra primera retrobada a Viena, havia somiat tant les possiblitats més salvatges com les més venturoses, segons de quina lluna estava. Ho havia pressuposat tot, si em permets de dir-ho així; en els moments més tristos m'havia imaginat que em rebutjaries, que em menysprearies per massa poca cosa, massa lletja o massa apegalosa. Totes les formes del desfavor, de la fredor, de la indiferència, totes me les havia representat en visions apassionades, però precisament aquesta no m'havia arriscat a considerar-la en cap rampell pessimista, ni en els moments en què sentia la consciència més extrema de la meva inferioritat, perquè era la més esgarrifosa: que no en sabies res en absolut, del fet que jo existia."

"No em vas demanar com em deia ni on vivia: per a tu tornava a ser solament l'aventura, l'ésser anònim, l'estona fogosa que s'apaga sense deixar rastre en el fum de l'oblit. I llavors em vas explicar que et disposaves a fer un viatge molt lluny, al nord d'Àfrica, durant dos o tres mesos; jo vaig posar-me a tremolar enmig de la meva felicitat, perquè a les orelles ja em ressonava: s'ha acabat, pàgina acabada i oblidada! M'hauria llançat de bon grat als teus genolls i t'hauria cridat: "Pren-me amb tu perquè a la fi em coneguis, a la fi, després de tants anys!", Però era tan tímida, tan covarda, tan servil i dèbil davant teu, que solament vaig poder dir: - Quina llàstima... - I tu em vas mirar, somrient, i vas fer: - ¿Et sap greu de debò? - Tot d'una es va apoderar de mi una mena de ferocitat. Em vaig alçar, et vaig mirar de fit a fit, llargament. Llavors et vaig dir: - L'home que jo estimava també marxava sempre de viatge. - Et mirava amb fermesa, directament a l'estel dels ulls: "Ara, ara em reconeixerà!", desitjava, tremolosa, amb totes les forces. Per em vas fer un somriure i només vas dir com a consol:- Però un, sempre torna. - Sí-vaig respondre-, un sempre torna, però aleshores ja se n'ha oblidat."

"Llavors la seva mirada va passar al gerro blau que tenia davant seu, damunt l'escriptori. Era buit, d'ençà d'anys era buit per primera vegada el dia del seu aniversari. I es va esglaiar: va ser com si, de sobte, s'hagués obert una porta invisible i un cop d'aire fred penetrés des d'un altre món a la seva habitació en calma. Va sentir una mort i va sentir un amor immortal: alguna cosa se li va obrir dins de l'ànima i va pensar en la dona invisible, sense cos i apassionada, com qui pensa en una música llunyana."

Ocumé

Aquest dijous vaig assistir a un concert del grup Ocumé. Perquè us feu una idea de qui són, us transcric la presentació que apareix a la seva web :

"Format l'any 1994, Ocumé és la conjunció de set veus que construeixen ritmes i harmonies tot creant un espectacle ple de música i gotes d'humor. Ocumé no utilitza instruments musicals, sinó únicament els sons produïts per les seves pròpies veus, les quals esdevenen un instrument sorprenentment polifacètic i creatiu. El seu repertori inclou versions vocals de clàssics del pop-rock, cantautors, gospel, jazz i la música llatina. Aquesta varietat, i la diversitat dels arranjaments propis que presenten, elements fonamentals en la seva proposta, fan dels seus concerts un espectacle obert a tota mena de públic."

Fixeu-vos que us he remarcat en negreta el fet que no utilitzen instruments, i és que és el més sorprenent de tot. Malgrat sigui un concert "a cappella", quan els sents, et sorprèn de com arriba a sonar de bé, i dóna ben bé la sensació que hi ha algun instrument amagat.

En fi, un concert, que per poc que us agradi la música, segur que disfruteu. És altament recomanable. A mi, em va encantar.

Us adjunto el següent link que va a parar a la pàgina de la discografia del grup, i on podreu trobar una mostra de fragments d'algunes de les seves cançons. No us ho perdeu, de veritat que val la pena

Us recomano especialment "Living on a prayer" i "Sweet Dreams":
Cançons

El primer dia d'escola

Només té tres anys. Fa dies que se li ha esborrat el somriure de la seva cara.
Fa estona que els pares l’han portat al llit, però encara no ha pogut adormir-se. Dóna voltes i més voltes sota el llençol de color blau cel amb dibuixos de papallones de coloraines. Demà és el seu primer dia d’escola. Malgrat tothom li diu que s’ho passarà molt bé, que coneixerà altres nens i nenes i farà amics, ella no s’ho creu. Només vol quedar-se a casa, arrupida dins del llit, que ningú la molesti. Amb la claror de les llums del carrer que entra pels foradets de la persiana, distingeix plegada damunt la cadira, una bata de quadrets verds i blancs, amb un mocador lligat a un cordill que penja de la butxaca. També veu la cartera nova que li han regalat els pares. Se’ls veia molt il·lusionats quan li han donat, però a ella no li agrada gens. No és que no li agradi el color, ni la forma, ni els dibuixos que hi ha pintats al damunt... el que no li agrada és el que aquella cartera significa. Ja s’ha fet gran i ha arribat l’hora d’anar a l’escola. Però ella no vol créixer. No vol trobar-se amb gent desconeguda. Vol seguir sent la petita de la casa. Aquella a qui tothom diu coses boniques.
Només té tres anys. Fa dies que se li ha esborrat el somriure de la seva cara. Només necessita que algú l’abraci i li digui que tot anirà bé.

Un lugar en el mundo

Us adjunto el principi i el final, els trossos més genials, d'una gran pel.lícula.

The world is mine

No sé on sóc. Possiblement al lloc que no em pertoca. Em sento com una estranya, perduda enmig de la foscor. El cap em dóna voltes. Al meu entorn només veig cares desconegudes, rostres anònims, ésssers d’altres galàxies… Les llums intenses i intermitents m’enceguen. La boira espessa fa que em costi respirar. Peró de sobte comença a sonar aquesta cançó i llavors sento que res més té importància. I així seguirà sent, mentre sigui capaç de tancar els ulls i deixar-me portar per les notes, mentre sigui capaç de desconnectar i no mirar l’horitzó, mentre segueixi sonant aquesta cançó.

El Monstre

Em diuen AL o AE o DS… tan fa de quina manera vulguin anomenar-me. Sóc un monstre i visc en l’interior de la gent. Ningú em vol, però fins ara encara no han trobat la manera de fer-me fora. Em passejo per les corbes del seu cervell. M’alimento de records. Necessito menjar paraules. Sobrevisc a base de teixit cerebral. Treballo mentre ells dormen, i no es donen compte de la meva presència. Avui tinc molta gana. Manjaré tot el que em trobi per davant. Destruiré milers de connexions sinàptiques. Faré desaparèixer centenars de neurones. Demà, quan es llevi, ja no recordarà com posar-se una camisa, no sabrà cordar-se els botons, serà incapaç de pronunciar el nom d’aquell objecte que li resulta tan familiar. Ell se’n donarà compte, es lamentarà de la seva dissort, sap quin és el futur que l’espera i s’hi resisteix,… però jo,… seguiré menjant.

La casa per la teulada

Us adjunto una cançó de Fito y Fitipaldis. En destaco el següent fragment, que descriu força bé com em sento a vegades:

"Raro!! .... no digo diferente digo raro!!

ya no sé si el mundo está al revés

o soy yo el que está cabeza abajo"

El cartell modern

Us adjunto una mostra de cartells que hi havia a l'exposició del MNAC. Els 2 primers són els meus preferits.

Falsa alarma

Al final no ha començat encara la 3a temporada de Perdidos per TV2. Suposo que encara ens tocarà esperar unes quantes setmanes més.

De moment us deixo amb els següents vídeos que mostren "lo milloret" que es pot veure a la sèrie:

3a Temporada de "Perdidos"

Hola Losties,

el proper dimecres dia 26 de Setembre, per TV2, comença la 3a temporada de "Perdidos"!!!!!

Ja era hora, després de tant temps...

De moment us deixo amb un vídeo de "tomas falsas". Jo no entenc res del que diuen, perquè és en anglès, però tot i així té la seva gràcia.

Don't Worry, Be Happy!

Ahir, després de sopar, comentàvem els avantatges de tenir un xai a casa com a mascota... Us imagineu que es convertís en una ovella com les que surten als següents vídeos, que acompanyen a aquesta ruqueta tan sexy, i que són capaços de ballar?

Relax, take it easy

Hola,
avui no tinc ganes d'escriure, però us deixo amb una cançó que m'agrada. El cantant és el libanès Mika, i el videoclip és força acolorit.
Apa doncs, a prendre's les coses amb calma.

The Monsoon

M'agrada molt la cançó dels Tokyo Hotel, i a partir del que he entès de la lletra, m'ha inspirat el següent text:

Quan mires fixament una porta trencada, i la fredor que hi ha al darrera et fa tornar boig, no serveix de res seguir esperant. És millor sortir corrent, lluitar contra la tempesta i arribar allà on la pluja no pugui fer-te mal.

Torna Porca Misèria

Per a tots els seguidors de la sèrie, us recordo que la quarta temporada comença el diumenge dia 23 de setembre a les 22:10.

Us deixo amb la següent cançó, de la qual en destaco el fragment:

Trapem, caiem,
i tornem a començar.
Què faig? Què fem?
Mirem de ser conscients.
Porca Misèria, que la vida va com va.
Porca Misèria, el que tenim ho aprofitem
tant si és bo com si és dolent.

I és que la vida tracta d'això, encara que caiguem, hem de ser valents per aixecar-nos i començar de nou, i hem de valorar el que tenim, i de tot s'aprèn. Fins i tot de les coses dolentes, en pot sorgir quelcom de bo.

Els murs

A continuació us passo un fragment d'un dels meus monòlegs preferits de la sèrie "Anatomía de Grey", juntament amb una cançó que forma part de la banda sonora. Per qui no la conegui, la sèrie tracta de les aventures i desventures d'uns metges residents, i les seves relacions amb els pacients, adjunts, família,...

"Todo se reduce a unos muros: el que debo saltar para acabar mis prácticas, el que debo sortear para poder entrar en un quirófano y luego está el más importante, el que te separa de la gente con la que trabajas. No ayuda coger confianza, ni hacer amigos, debes levantar un muro que te separe del resto del mundo, cierta gente es demasiado peligrosa. Todo se reduce a unos muros que levantas con arena, rogando que nadie los salte.
.
.
.
En algún momento hay que decidirse, los muros no mantienen a los demás fuera, si no a ti dentro. La vida es un caos, somos así. Puedes pasarte la vida levantando muros, o puedes vivirla saltándolos. Aunque hay algunos muros demasiado peligrosos para cruzarlos. Lo único que sé, es que si finalmente te aventuras a cruzar, las vistas al otro lado son fantásticas."

11 de Setembre - La Diada

Per celebrar la Diada Nacional de Catalunya, aquí us deixo la versió

que van fer els Ocults de la cançó País Petit de Lluís Llach.
Per tots els que estimem aquest nostre petit-gran país.
Espero que us agradi.

Que tingueu un bon dia.

El telefèric

Ella passeja sota un sol radiant. Tot sembla agradable, alegre i tranquil, fins que de cop i volta, comença a aparèixer una boira espessa que no deixa veure res del que té al voltant. El sol s’ha tapat, i comença a sentir fred. Es posa a caminar més ràpid, per així entrar en calor, i intenta fugir de la tempesta que s’acosta.
De sobte veu una caseta. Sembla que del costat oposat en surt un cable que s’enfila muntanya amunt. Intueix que es tracta d’un telefèric i la idea de pujar-hi li resulta temptadora. Entra a la caseta, agafa el moneder, decidida a comprar un bitllet d’anada i tornada, però quan s’acosta a la noia uniformada que hi ha al costat de l’aparell, li diu que ella no li pot vendre el tiquet per poder-hi pujar. No entèn res, com pot ser que hi hagi un telefèric per al qual es necessita un tiquet, però en canvi no hi ha ningú que li pugui vendre? La controladora li diu que busqui bé, que si ha anat a parar allà segur que és perquè ja té el tiquet que necessita per realitzar el viatge. No sap pas de què li parla. Quan decideix deixar-ho per impossible, i es disposa a guardar el moneder dins del bolso, es dóna compte que al fons d’aquest hi ha un paperet de color vermell. Encuriosida, ja que ella no recorda haver guardat cap paper com aquell, el treu del bolso per veure de què es tracta, i comprova sorpresa que és un tiquet per pujar al telefèric. Quan el mostra a la noia d’uniforme, aquesta li retorna un somriure i li diu: - Veu, ja li deia jo que busqués bé-. Segueix sense saber com ha anat a parar aquell paper a les seves mans, però decideix pujar sense fer-se més preguntes.
Quan és a dins, les portes es tanquen darrera seu. No hi ha ningú més. L’aparell emprèn el camí de pujada, amb una mica de sotracs que fan que per un moment dubti d’haver près la decisió encertada en pujar-hi quan ni tan sols sap on la durà. A més està sola, i això la intranquil.litza encara més. I si s’espatlla a mig camí? Qui l’anirà a rescatar? De cop, però, es dóna compte que no serveix de res preocupar-se. Decideix deixar els problemes a una banda, i dirigeix la mirada cap a fora. De moment segueix havent-hi una boira espessa i segueix fent fred, però de mica en mica es va entreveient una espurna de claror i de sobte, sense gairebé adonar-se’n, el telefèric surt d’entremig de la boira, i els rajos d’un sol brillant i esplèndid comencen a donar-li una lleugera escalfor.
La noia mira per la finestra, embadalida contempla el fabulós paisatge que s’obre davant seu. Se sent plena d’una alegria i un benestar difícils de trobar habitualment. Ara si que està convençuda que ha près la decisió correcta arriscant-se a agafar aquell telefèric que la porta a les altures. Quan arriba a dalt, baixa de l’aparell, i comença a caminar pel cim d’una muntanya, plena de vegetació exhuberant, flors de mil colors amb un perfum intens i agradable, i amb un sol que la reconforta. Per uns moments se sent feliç. Respira profundament, intenta retenir en la seva memòria la visió d’aquest paisatge. S’esforça en impregnar-se d’aquell moment. Però sap que no pot quedar-se allà dalt per sempre. Tard o d’hora haurà de tornar a baixar a la vall, i allà potser l’espera altra vegada la boira i el fred.
Quan arriba el moment, decideix emprendre el camí de baixada, però enlloc d’agafar el telefèric, opta per fer el recorregut a peu. Així el descens serà més lent, i li permetrà disfrutar més estona d’aquella sensació. Sap que a partir d’ara tot serà diferent. Sap, que malgrat torni a envaïr-la la boira, sempre pot tornar a pujar dalt d’un cim per fugir-ne. Sap que en algun lloc, el destí farà que trobi un telefèric que la pot ajudar a sortir de la foscor. I si no és així, potser la propera vegada, començarà el camí de pujada a peu. Potser serà més llarg i feixuc, però tard o d’hora, anant al seu ritme, arribarà al capdamunt d’una muntanya i sap que en arribar a dalt, tot l’esforç realitzat pel camí, haurà valgut la pena. I és que a vegades cal estar enmig de la foscor, per tal de saber valorar un raig de sol.

Conte dedicat a l’Àndia que un dia em va posar un tiquet de telefèric a dins del bolso. Moltes gràcies.


(no em feu gaire cas, com podeu comprovar… a vegades me’n vaig de l’olla)
(si heu arribat fins al final, gràcies per llegir-me)

Per fi !!!

Per fi !!!

Després de quasi 2 setmanes, finalment torno a tenir accés a internet des de casa. Ja era hora. Feia dies que m'estava entrant el mono de no poder-me connectar, sort que al final (toquem fusta) això torna a funcionar, i espero que duri...

Doncs res, que espero retrobar-vos per aquí. Veig que últimament estan afluixant força els comentaris... no sé si és que encara tothom està de vacances, o és que els temes no motiven gaire, o és que la gent no té res a explicar... A veure si us animeu altre cop.

Una abraçada a tots !!!

Començar amb mal peu

Hola!

Snif, snif, ja s'han acabat les vacances. En fi, sort que començo a treballar en dimarts, i això que la setmana laboral sigui més curta també ajuda a agafar-t'ho d'una altra manera.

Doncs com dic al títol... començo amb mal peu. Torno de vacances, i quan arribo a casa, només trobo que problemes: no em funciona internet (encara no m'ho han arreglat, o sigui que aquests dies em serà difícil mantenir actualitzat el blog, ara mateix estic escrivint des de l'ordinador del meu germà i la meva cunyada (gràcies per la vostra col.laboració), tampoc em funciona la nevera... amb la qual cosa hauré d'acabar tirant a les escombraries tot el contingut del congelador (fins dijous no pot venir el tècnic), i per postres em trobo goteres a sota l'aigüera de la cuina (vaig intentar arreglar-ho jo mateixa, apretant una mica més el cargol, i em sembla que l'únic que he aconseguit és que ara les gotes caiguin més seguides), o sigui que ara em tocarà avisar algun tècnic. En fi, com podeu veure... no ha sigut una bona tornada.

Deixant els problemes a un costat, com alguns de vosaltres ja sabeu, divendres vam poder disfrutar d'un molt bon concert d'Els Pets. Almenys jo m'ho vaig passar molt bé, tant amb els temes del seu darrer àlbum, com recordant vells i bells temps amb cançons d'aquelles inoblidables i que han fet història.
Us adjunto un videoclip, perquè el dia menys pensat totes les granotes ens podem convertir en princeses/prínceps. Espero que us agradi.

Ja torno a ser aquí!!!

Hola a tothom!!!
Ja torno a ser aquí. Encara em queda una setmana de vacacances, però vaja, que lo millor ja ha acabat. Ara em quedo per aquí, potser faig alguna escapadeta, però poca cosa.

Ha sigut una experiència interessant. Em feia por que potser m'avorriria... i què va, al contrari, no he tingut temps. He pogut aprofitar per relaxar-me, gaudir de la natura, fer excursions a peu, excursions en cotxe a visitar pobles amb encant... en fi, que ha resultat ser una setmana ben positiva.
Tinc aquella sensació contradictòria i alhora agradable... per un cantó, com que m'ho passava bé, els dies m'han passat volant, i al mateix temps, com que he fet tantes coses, he vist tants llocs, i la desconnexió ha sigut total, que em dóna la impressió que hagin transcorregut molts més dies.

I vosaltres? Què tal us van les vacances?

Demà comença l'aventura

Bé, aventura aventura... el que busco és tranquil.litat, natura i relax.
Espero trobar-ho.

Ens veiem a la tornada.

Bones vacances.

Vaig beure'm la seva sang...

Quin títol més vampiresc, oi?
Forma part de la lletra d'una cançó de fa molt temps. Recordo que fa anys, quan tornava del cole i engegava la tele, sovint posaven videoclips. Recordo que m'encantava els dies que arribava a casa i posaven la cançó que a continuació us linko. Aleshores jo encara no havia descobert ni qui eren aquests tal "Lax'n'busto", però aquesta cançó en concret... m'encantava.
Recordo també, que anys més tard, amb les meves amigues, intentavem tocar-la amb la guitarra... i anavem repetint: "vaig beu... vaig beu...vaig beu..." ostres, que difícil que era això de canviar els dits per tal de fer sonar un altre acord en condicions.
He buscat per internet i he trobat que aquesta cançó pertany a l'àlbum "Vas de punt?... o què!!!", de l'any 1989, o sigui que ha plogut força des de llavors, però de fet, encara avui en dia, segueix sent una de les meves cançons preferides d'aquest grup. Que macabre, oi? Serà que tinc instints assassins o caníbals...?

Errors o encerts

Ahir vaig sortir fins a les tantes, a una discoteca d'aquestes a l'aire lliure que estan de moda a l'estiu, que el diu "La Carpa". Durant una bona estona van fer un revival de cançons de fa molts i molts d'anys, i vaig pensar que estaria bé compartir amb tots vosaltres, en diverses entrades al blog, aquelles cançons que, per molts anys que tinguin, quan les sents, sempre t'agraden, ja sigui pel què diu la lletra, per les notes de la melodia, o pels molts records que et porten de l'època en que havien estat de moda.

Aquí us adjunto la primera, que deu tenir un parell d'anys. La dedico a totes aquelles coses que tot i que en principi semblin un error, resulten no ser-ho. O tot i ser errors, no te'n penedeixes.

Un dia especial

Tititit-tititit-tititit... són les 7 del matí, i com cada dia feiner, sona el despertador. Però avui és un dia especial. Em llevo més ràpid que de costum, i em desperto abans del normal. Si si, en aquest ordre... primer llevar-se i després despertar-se, ja que una cosa és sortir del llit, i l'altre és notar-te el cap prou clar com per poder dir que ja estàs al 100 % despert i apunt per afrontar un nou dia.

Avui, tot i treballar més hores del compte, el dia ha passat ràpid. Atrafegada amunt i avall, tancant els temes pendents, fent tots els possibles per tal de no oblidar res del que cal fer, intentant solucionar els problemes que, com sempre, apareixen a última hora... I per fi, a les 7 de la tarda... final de la jornada laboral, i inici de les vacances!!! (tot i que oficialment no comencin a comptar fins el dilluns).


Crec que el millor de les vacances és la sensació que tens quan tanques la porta, surts al carrer, deixes la feina al teu darrera i saps que tens per davant 3 setmanes, en les quals intentaràs dedicar més temps a tu mateixa, a fer més coses que et fan sentir bé, coses que durant l'any no tens temps de fer, trencaràs amb la rutina i aparcaràs una mica les obligacions. És una sensació genial.


Doncs res, ara em toca aprofitar el temps al màxim. Treure el màxim profit de cada segon, ja que igual que arriben... ràpidament se'n van, però el que compta és que en acabar-se, hagis sigut capaç de desconnectar del tot, tinguis la sensació d'haver aprofitat els dies al màxim, ja sigui per viatjar, per descansar, per llegir, per estar amb els teus... i tornar de nou amb les piles carregades.


Així doncs, per als que ja les heu fet, pels que les esteu fent, i pels que estan apunt de fer-les...

MOLT BONES VACANCES!!!

(PD: encara que hagi posat aquest dibuix...

en realitat no me'n vaig a la platja)

Més dites

"Com més es divideixen els obstacles, més fàcils són de guanyar"

Concepció Arenal

"L'home lliure és el que no tem anar fins el final dels seus pensaments"

L. Blum

"Val més una cosa segura que dues d'hipotètiques"

Miguel de Cervantes

"Totes les coses són impossibles, mentre ho semblin"

Concepció Arenal

"El futur no és un regal, és una conquesta"

Robert Kennedy

Últim capítol d’Herois

Ahir a la TV3 es va acabar la sèrie “Herois”. Bé, de fet era l’últim capítol de la primera temporada, o sigui que, com era d’esperar, no es van resoldre els misteris ni el perquè de tot plegat (o si és que ho van fer… no vaig ser capaç d’entendre-ho).
Us adjunto les reflexions que van fer al principi i al final del capítol. (alguns de vosaltres ja coneixeu la meva faceta de col.leccionista dels monòlegs que fan les veus en off d’algunes sèries)

“Com neix aquesta recerca, aquesta necessitat d’entendre els misteris de la vida, si les preguntes més simples no trobaran mai resposta?
Per què som aquí? Què és l’ànima? Per què somiem?
Potser valdria més que no busquéssim res, que no furguéssim més, que no anheléssim res. Però això no fa per la naturalesa humana, no fa pel cor humà.
No,… no és per això que som aquí. Ben al contrari,… lluitem per canviar les coses, per canviar el món, per somiar en l’esperança, sense saber mai del cert qui coneixerem pel camí, qui, entre un munt de desconeguts, ens donarà la mà, ens arribarà al cor i compartirà el dolor de l’esforç.
.
.
.
Somiem l’esperança, somiem el canvi, el foc, l’amor, la mort,… i un dia passa, el somni es fa realitat, i la resposta a aquesta recerca, aquesta necessitat d’entendre els misteris de la vida, finalment apareix, com la llum resplandent de l’albada.
Tant d’esforç per trobar-hi un significat, un objectiu,… i al final el trobem només dins de cadascú, en la nostra experiència compartida d’allò que és fantàstic i mundà. És la simple necessitat humana de trobar un semblant, de connectar-hi i de saber del cert que no estem sols.”

Paraules sense pensar

"És més fàcil recuperar un milió de dòlars robats que una paraula dita sense pensar" “Del pont estant” de Arthur Miller


Arran d’aquesta frase aportada per l’Ivan a l’entrada d’ahir, m’ha vingut al cap un fragment del llibre “Demian” de Hermann Hesse, que il.lustra una mica això:

“No hi hagué cap disputa, cap escena entre nosaltres, ni tampoc una ruptura, ni tan sols una explicació. Li vaig dir únicament un mot, veritablement inofensiu…, però fou justament aquest el moment en el qual s’esmicolà entre nosaltres una il.lusió en fragments multicolors”.

I qui de nosaltres no ha tingut mai aquesta sensació? La sensació d’haver dit una paraula quan no tocava, d’haver ficat la pota fins al fons de la galleda, d’haver disparat un dard que va directament a clavar-se allà on més mal fa. A vegades és una paraula inofensiva, dita sense cap mala intenció, altres vegades és fruit de l’enuig. Sigui per la raó que sigui, un cop s’ha pronunciat, ja no podem fer marxa enrera. Tu no ho volies, però l’interlocutor ho rep com una fiblada. En aquell moment realment sents com si un gran pes et caigués al damunt. Sovint no som prou valents per demanar disculpes, i això pot posar en perill les nostres relacions. Hi ha paraules d’aquestes que et poden canviar la vida, però qui sap… a vegades, després d’un temps de tortura interior, t’acaba canviant cap a millor. De tot s’aprèn,… sobretot dels nostres errors.

Dites i refranys

"Hi ha moltes coses misterioses, cap, però, de tan misteriosa com l'home "

Sòfocles

Doncs si, la veritat és que els homes/dones, som uns éssers ben curiosos, plens de misteris i ben difícils de conèixer a fons. Ja ho diuen, cada persona és un món.

"Les tres coses més difícils són: guardar un secret, patir amb paciència les injúries i emprar bé el temps."

Chateaubriand

No sé si són les més difícils de totes... però reconec que si que són prou complicades.

"La tristesa, tot i que està sempre justificada, molts cops només és mandra. Res ha de menester menys esforç que la tristesa. "

Sèneca

Doncs a veure si ens hi esforcem una mica més i així som capaços d'estar tots plegats més alegres, que motius per estar-ne segur que tots en tenim de sobres.

El compte enrera

Per fi, ja s'acosten les vacances. Ja només em falta una setmaneta i quatre dies de treball per poder disfrutar d'uns quants dies de relax i desconnexió de la realitat. Mentrestant, per aquells que anireu a la platja, aquí us adjunto un vídeo, a veure si teniu la sort de trobar-vos amb un turista com aquest... Les imatges no sabria dir-vos si són refrescants... o més aviat fan pujar la temperatura de les fèmines (i de tots aquells amb qui, sense ser fèmines, compartim el mateix gust). A disfrutar-ho.

Penso

Tafanejant avui per la xarxa, he descobert una cançó d'uns tal Lexu's. Aquí us faig arribar la lletra. La trobo una cançó molt positiva i carregada d'optimisme:

Penso
Sent amb mi [2006]

Encara penso en tots els dies
que mai més tornaran.
I les paraules es queden sordes
després de tant pensar.

Vivint de somnis
que no es faran realitat.
Ha arribat l'hora
de seguir endavant.
Saltar els obstacles
sense por al fracàs.

Penso que ja puc volar,
ja no viuré més encadenat.
Penso en tornar-me a aixecar,
no queden més cordes per trencar.

Ara ja penso que cap més dia
es pot deixar escapar.
No hi ha problemes, tampoc no hi ha guerres
si no som ignorants.

Perdut en somnis
que només fan que eclipsar-me.
Tot queda obscur
si no penso clar.
No hi ha respostes
perquè no cal preguntar.

Penso que ja puc volar,
ja no viuré més encadenat.
Penso en tornar-me a aixecar,
no queden més cordes per trencar.
Penso en tornar a començar,
no viuré pensant en el final.
Penso que tot ha canviat,
sento que res no m'aturarà.

Penso que mai no tornaran
tots els fantasmes del passat.
Penso que arriba el demà,
res ni ningú em podrà parar.
Penso en tornar a començar,
no viuré pensant en el final.
Penso que tot ha canviat,
sento que res no m'aturarà.

Música: Jordi Augé i Carles Gómez / Lletra: Carles Gómez

Estic fent proves

Hola a tothom!!!

Estic fent proves.
És el meu primer dia.
M'he animat a crear el meu propi blog, però estic fent proves, ja que no sé gaire com funciona.
Si algú per casualitat, passa per aquí, si us plau, deixeu-me algun comentari, així veuré què tal va tot això.
Apa doncs, fins aviat.