Només té tres anys. Fa dies que se li ha esborrat el somriure de la seva cara.Fa estona que els pares l’han portat al llit, però encara no ha pogut adormir-se. Dóna voltes i més voltes sota el llençol de color blau cel amb dibuixos de papallones de coloraines. Demà és el seu primer dia d’escola. Malgrat tothom li diu que s’ho passarà molt bé, que coneixerà altres nens i nenes i farà amics, ella no s’ho creu. Només vol quedar-se a casa, arrupida dins del llit, que ningú la molesti. Amb la claror de les llums del carrer que entra pels foradets de la persiana, distingeix plegada damunt la cadira, una bata de quadrets verds i blancs, amb un mocador lligat a un cordill que penja de la butxaca. També veu la cartera nova que li han regalat els pares. Se’ls veia molt il·lusionats quan li han donat, però a ella no li agrada gens. No és que no li agradi el color, ni la forma, ni els dibuixos que hi ha pintats al damunt... el que no li agrada és el que aquella cartera significa. Ja s’ha fet gran i ha arribat l’hora d’anar a l’escola. Però ella no vol créixer. No vol trobar-se amb gent desconeguda. Vol seguir sent la petita de la casa. Aquella a qui tothom diu coses boniques.
Només té tres anys. Fa dies que se li ha esborrat el somriure de la seva cara. Només necessita que algú l’abraci i li digui que tot anirà bé.
2 comentaris:
Benvolguda Marta,
M'ha agradat molt el relat. Es molt tendre, et fa venir ganes d'anar a veure aquesta nena i abraçar-la, dir-li que tot anirà bé, que l'escola no és tan dolenta. De fet, segur que la mateixa nena, d'aquí a 12 anys, no voldrà anar a casa i es quedarà amb els amics a les escales del Cris Rei fins a altes hores de la matinada. ;p
Petonets!!
Hola Poeta,
gràcies pel teu comentari. Segur que la nena ja se sent millor després de la teva abraçada.
Petonets!
Publica un comentari a l'entrada