Ella passeja sota un sol radiant. Tot sembla agradable, alegre i tranquil, fins que de cop i volta, comença a aparèixer una boira espessa que no deixa veure res del que té al voltant. El sol s’ha tapat, i comença a sentir fred. Es posa a caminar més ràpid, per així entrar en calor, i intenta fugir de la tempesta que s’acosta.De sobte veu una caseta. Sembla que del costat oposat en surt un cable que s’enfila muntanya amunt. Intueix que es tracta d’un telefèric i la idea de pujar-hi li resulta temptadora. Entra a la caseta, agafa el moneder, decidida a comprar un bitllet d’anada i tornada, però quan s’acosta a la noia uniformada que hi ha al costat de l’aparell, li diu que ella no li pot vendre el tiquet per poder-hi pujar. No entèn res, com pot ser que hi hagi un telefèric per al qual es necessita un tiquet, però en canvi no hi ha ningú que li pugui vendre? La controladora li diu que busqui bé, que si ha anat a parar allà segur que és perquè ja té el tiquet que necessita per realitzar el viatge. No sap pas de què li parla. Quan decideix deixar-ho per impossible, i es disposa a guardar el moneder dins del bolso, es dóna compte que al fons d’aquest hi ha un paperet de color vermell. Encuriosida, ja que ella no recorda haver guardat cap paper com aquell, el treu del bolso per veure de què es tracta, i comprova sorpresa que és un tiquet per pujar al telefèric. Quan el mostra a la noia d’uniforme, aquesta li retorna un somriure i li diu: - Veu, ja li deia jo que busqués bé-. Segueix sense saber com ha anat a parar aquell paper a les seves mans, però decideix pujar sense fer-se més preguntes.
Quan és a dins, les portes es tanquen darrera seu. No hi ha ningú més. L’aparell emprèn el camí de pujada, amb una mica de sotracs que fan que per un moment dubti d’haver près la decisió encertada en pujar-hi quan ni tan sols sap on la durà. A més està sola, i això la intranquil.litza encara més. I si s’espatlla a mig camí? Qui l’anirà a rescatar? De cop, però, es dóna compte que no serveix de res preocupar-se. Decideix deixar els problemes a una banda, i dirigeix la mirada cap a fora. De moment segueix havent-hi una boira espessa i segueix fent fred, però de mica en mica es va entreveient una espurna de claror i de sobte, sense gairebé adonar-se’n, el telefèric surt d’entremig de la boira, i els rajos d’un sol brillant i esplèndid comencen a donar-li una lleugera escalfor.
La noia mira per la finestra, embadalida contempla el fabulós paisatge que s’obre davant seu. Se sent plena d’una alegria i un benestar difícils de trobar habitualment. Ara si que està convençuda que ha près la decisió correcta arriscant-se a agafar aquell telefèric que la porta a les altures. Quan arriba a dalt, baixa de l’aparell, i comença a caminar pel cim d’una muntanya, plena de vegetació exhuberant, flors de mil colors amb un perfum intens i agradable, i amb un sol que la reconforta. Per uns moments se sent feliç. Respira profundament, intenta retenir en la seva memòria la visió d’aquest paisatge. S’esforça en impregnar-se d’aquell moment. Però sap que no pot quedar-se allà dalt per sempre. Tard o d’hora haurà de tornar a baixar a la vall, i allà potser l’espera altra vegada la boira i el fred.
Quan arriba el moment, decideix emprendre el camí de baixada, però enlloc d’agafar el telefèric, opta per fer el recorregut a peu. Així el descens serà més lent, i li permetrà disfrutar més estona d’aquella sensació. Sap que a partir d’ara tot serà diferent. Sap, que malgrat torni a envaïr-la la boira, sempre pot tornar a pujar dalt d’un cim per fugir-ne. Sap que en algun lloc, el destí farà que trobi un telefèric que la pot ajudar a sortir de la foscor. I si no és així, potser la propera vegada, començarà el camí de pujada a peu. Potser serà més llarg i feixuc, però tard o d’hora, anant al seu ritme, arribarà al capdamunt d’una muntanya i sap que en arribar a dalt, tot l’esforç realitzat pel camí, haurà valgut la pena. I és que a vegades cal estar enmig de la foscor, per tal de saber valorar un raig de sol.
Conte dedicat a l’Àndia que un dia em va posar un tiquet de telefèric a dins del bolso. Moltes gràcies.
(no em feu gaire cas, com podeu comprovar… a vegades me’n vaig de l’olla)
(si heu arribat fins al final, gràcies per llegir-me)
9 comentaris:
Telefèric, escala, corda,... qualsevol metàfora que ens ajudi a sortir de la foscor és adequada. Molt bon conte, Marta, m'ha agradat molt. Desconeixia aquesta faceta teva literària!!
Donem gràcies als amics que sempre porten tiquets de telefèric apunt per nosaltres.
Petonets!!
Gràcies Poeta. He de confessar, però, que la metàfora del telefèric no és de collita pròpia. Va arribar a mí a través d'una gran amiga, i per això li he dedicat el conte que em va inspirar.
De totes maneres, la meva faceta literària, tant a nivell de creació com d'expressió, queda molt lluny de la que es plasma en el teu o en molts dels blogs que visito habitualment. De fet, he descobert que hi ha molts poetes i escriptors anònims.
Una abraçada!!!
Es tot posar-s'hi. Algú, un bon dia, em va dir: "escriu, escriu..., no paris mai d'escriure si vols que et surti bé" i vaig escrivint. Endavant en el camí, doncs!!
Petonets!
Hola amiga Marta i altres blocaires!!!!
M'he donat una mica per al·ludit quan en un parell d'entrades anteriors deies que els comentaris havien disminuït i que a veure si ens animàvem un altre cop...La veritat és que últimament la feina em té una mica desbordat, però ja s'acaba....
Pel que fa al telefèric....M'ha encantat aquest remake que has fet del Mite de la Caverna de Plató, salvant les distàncies, és clar!!!! En varis moments del relat he tingut la sensació d'estar llegint "El món de Sofia", de Jostein Gaarder, sens dubte un dels 5 millors llibres que he llegit fins el dia d'avui. La capacitat d'admiració, de sorpresa, de risc, de fer-se preguntes i buscar-hi resposta, de ser crítics, d'entendre el que passa al nostre voltant (o, almenys, intentar-ho....) queden plasmats perfectament en la metàfora del telefèric. Crec que és important que siguem capaços de mantenir viva la flama de la curiositat, de voler conèixer, de descobrir, de ser capaços de pujar a la muntanya per mirar-nos la boira des de dalt, des de fora, onjectivar, reflexionar, i un cop amb les idees més o menys clares, tornar-nos a capbussar en el mar de dubtes i problemes que, dia a dia, ens toca anar superant....
Ivan, benvingut de nou. M'ha agradat molt el teu comentari. T'expresses molt bé. "El món de Sofia", no l'he llegit, però si està entre els teus 5 millors llibres segur que ha de valdre la pena, confio en el teu criteri, així que en prenc nota i segur que aquest llibre passarà a formar part de la meva biblioteca personal.
Moltíssimes gràcies per la vostra aportació benvolguts comentaristes.
Petons!
pd: per cert Ivan, que no hi he pensat abans. Al final dimarts vaig poder enviar l'arxiu, i en 48 hores, ja tinc l'album a casa. Això si que és rapidesa.
Com passa sovint, però, per moltes fotos que faci, és impossible transmetre les sensacions del moment de fer-les, però en fi, com a record a nivell personal...ja n'hi ha prou.
Amiga Marta!!!!
Bon tema toques parlant de fotografia. és evident que no costa gaire prendre una foto que estigui ben encuadrada, ben enfocada, ben il"luminada i que sigui visualment atractiva. Això sol aconseguir-se, com tot, a base de pràctica. A més a més hi ha cursets, manuals, llibres i revistes que expliquen trucs per aconseguir-ho, i si tenim en compte que avui en dia amb la fotografia digital la quantitat d0instantànies que es poden fer gairebé tendeix a infinit, el resultat és que només cal una mica de paciència. Però el que està clar és que una fotografia no ha de complaure els ulls, sinó que ha d'emocionar. Ha de transmetre: alegria, por, tendresa, tranquil·litat, moviment, calor....el que sigui, però ha de transmetre quelcom!!!! Però, malauradament, aquest és un do que molts pocs fotògrafs tenen, però ha de ser l'objectiu de tots els qui, en alguna ocasió, ens atrevim a obrir l'obturador de la nostra càmera. També és evident que serà molt difícil transmetre les emocions viscudes al moment de tirar la foto, i que la mateixa fotografia transmetrà diferents emocions a tantes persones com la vegin. Però tirant una foto, hem d'aconseguir transmetre més que escrivint mil paraules....I no ens cal anar gaire lluny, les fotos que esculls per ambientar el teu bloc en són un magnífic exemple.
Ens veiem!!!!
Company Ivan, la teva crítica del conte de la Marta és preciosa,... jo de gran també vull tenir un crític literari com tu!!
Ja veus Marta, tothom que llegeix aquest conte s'hi sent identificat d'una manera o una altra i això fa que arribi molt endins. Gràcies de nou per escriure'l.
Petonets!
Està molt bé Marta. De vegades busquem trobar a fora el que ja tenim. el ticket de pujada que ens aplana el cami. Només cal obrir i mirar i segur que trobes la sol.lució...i d'on ha sortit aquest ticket? de ben segur que la noia sempre l'ha portat però no havia mirat amb prou atenció. Altres no el troben i viuen sempre dins la boira. però el cert es que el ticket sempre hi es.
Molts petons
Ivan, tens raó, amb les imatges es poden dir moltes coses. Podries animar-te a fer una espècie de blog i combinar la teva gran afició per la fotografia, amb la teva capacitat d'expressió i segur que quedaria d'allò més interessant. Tens moltes fotos boníssimes, i segur que hi podries afegir molts comentaris al respecte per poder compartir.
Poeta, gràcies a vosaltres per llegir-me i per col.laborar amb les vostres aportacions. De veritat que lo bo del blog és rebre els vostres comentaris, ja que sempre aporten coses noves als escrits, i això enriqueix moltíssim.
Benvolguda Dama, tan de bo fossim capaços de donar-nos compte que la clau per solucionar la majoria dels nostres problemes, està en nosaltres mateixos. El què passa és que a vegades ens deixem endur pel desànim, i això fa que no veiguem el tiquet que sempre hem portat a sobre, encara que sigui de color vermell llampant.
Petonets a tots!!!
Publica un comentari a l'entrada