A continuació us passo un fragment d'un dels meus monòlegs preferits de la sèrie "Anatomía de Grey", juntament amb una cançó que forma part de la banda sonora. Per qui no la conegui, la sèrie tracta de les aventures i desventures d'uns metges residents, i les seves relacions amb els pacients, adjunts, família,...
"Todo se reduce a unos muros: el que debo saltar para acabar mis prácticas, el que debo sortear para poder entrar en un quirófano y luego está el más importante, el que te separa de la gente con la que trabajas. No ayuda coger confianza, ni hacer amigos, debes levantar un muro que te separe del resto del mundo, cierta gente es demasiado peligrosa. Todo se reduce a unos muros que levantas con arena, rogando que nadie los salte.
.
.
.
En algún momento hay que decidirse, los muros no mantienen a los demás fuera, si no a ti dentro. La vida es un caos, somos así. Puedes pasarte la vida levantando muros, o puedes vivirla saltándolos. Aunque hay algunos muros demasiado peligrosos para cruzarlos. Lo único que sé, es que si finalmente te aventuras a cruzar, las vistas al otro lado son fantásticas."
6 comentaris:
Hi ha murs que sens dubte cal enderrocar però n'hi ha altres que ens permeten seguir caminant, com alguns murs que ens posem a la memòria per a no recordar certes vivències. També hi ha l'opció d'enfilar-se dalt del mur i caminar per sobre les pedres, espiant als dos costats!!
Petonets!
Ei Poeta, m'agrada la idea de caminar per damunt del mur i poder mirar a les dues bandes, i així decidir si baixar cap a un costat o cap a l'altre, en funció del que s'observi. Molt bona opció, si senyor.
Petons!!!
Totalment d'acord amb això de que anem aixecant murs. I amb això de que en creem dins el nostre cap per no recordar "segons què"..., també.
Ai! malaurdadament, jo he de confessar que pertanyo a aquest grup de gent, (al dels constructors). De fet, no són uns murs qualsevols els que jo tinc dins el cap. He creat unes torres de formigó, bastant gruixudes i amb bigues de ferro i tot per dins...
He conegut a molta gent, però, que procura no fer-se'n cap, de mur, perquè diuen allò de "de los errores se aprende"...(no sé, no sé)...
Susanna
Hola Susanna,
si, tots en tenim de murs dins del nostre cap. Alguns són necessaris, per tal que les vivències del passat no ens turmentin. És veritat que dels erros s'aprèn, però també és veritat que algunes de les coses que aprenem és a protegir-nos del que en un moment o altra ens ha fet mal, i llavors, en un intent d'evitar que es repeteixi, anem aixecant el mur encara més amunt. El perill que hi ha aleshores, però, és que estem aïllats, tant de les coses dolentes, com també de les bones. Suposo que l'ideal seria que, tot i contruïr murs darrera nostre per oblidar els errors del passat, hauríem de tenir el camí cap endavant obert, sense cap por. Com diu el monòleg, segur que el paisatge que ens espera és fantàstic.
Petonets!!!
Però si a mesura que anem caminant també anem construint murs darrera nostre, per molt preciós que sigui el paissatge del davant, d'alguna manera ens estem obligant a caminar envers aquest paissatge, ja que per darrera ens tanquem totes les portes. Nosaltres mateixos ens creem el destí, llavors, ens escrivim la ruta a seguir a base de l'eliminació de qualsevol altra possibilitat!! L'omnidireccionalitat és millor que la unidireccionalitat!!
Imaginem-nos, d'altra banda, una persona que ens ve de cara, que també va construint murs a les seves espatlles. Què passarà quan ens el trobem?
Petonets!!
Doncs si tots dos tenen murs al darrera, i volen caminar junts..., suposo que caldria caminar cap a un costat. Si no és el cas, i cadascú vol seguir el seu camí, els murs són personals, vull dir que els altres els poden traspassar per passar de llarg (no quedarien pas aixafats entre 2 murs, jeje).
De totes maneres, per més murs que ens anem fent, el dia menys pensat es poden esfondrar, ja sigui pel pas del temps, o bé perquè nosaltres mateixos decidim que ja no els necessitem.
Publica un comentari a l'entrada