Em diuen AL o AE o DS… tan fa de quina manera vulguin anomenar-me. Sóc un monstre i visc en l’interior de la gent. Ningú em vol, però fins ara encara no han trobat la manera de fer-me fora. Em passejo per les corbes del seu cervell. M’alimento de records. Necessito menjar paraules. Sobrevisc a base de teixit cerebral. Treballo mentre ells dormen, i no es donen compte de la meva presència. Avui tinc molta gana. Manjaré tot el que em trobi per davant. Destruiré milers de connexions sinàptiques. Faré desaparèixer centenars de neurones. Demà, quan es llevi, ja no recordarà com posar-se una camisa, no sabrà cordar-se els botons, serà incapaç de pronunciar el nom d’aquell objecte que li resulta tan familiar. Ell se’n donarà compte, es lamentarà de la seva dissort, sap quin és el futur que l’espera i s’hi resisteix,… però jo,… seguiré menjant.
5 comentaris:
Aquest és el pitjor dels monstres, Marta, el monstre que portem dins i que ens fa oblidar qui som. La memòria és el bé més preuat que existeix, n'haurien de vendre petites dosis a la farmàcia, a dos eurus per pastilla.
Petonets!!
sempre he pensat que morim realment quan la gent s´oblida de nosaltres.Per tant, tant preuada és la nostra memòria com la dels altres, i aquests son, aquells que ens poden ajudar a recordar, quan nosaltres estem sent devorats per les malaties degeneratives!
Carai, hi hauria d'haver una manera d'ensinistrar aquest monstre, perque només s'enporti allò que no ens cal: mals rotllos, tristeses, desesperança...però per desgràcia això es com els antibiotics. mata lo bo i lo dolent.
Emma. jo no crec que morim quan la gent s'oblida de nosaltres, sino que morim quan ens oblidem de nosaltres mateixos. (bé, és només la meva opinió). no em de condicionar la vida als altres en cap moment. per desgràcia en les malalties degeneratives, la memòria s'esfuma, i el que si que s'agraeix és les bones intencions de la gent que, més que recordar moments que la teva memòria ha eliminat per culpa del monstre, estigui al teu costat, acompanyant aquest moment de la vida.
Si, evidentment no podem condicionar la nostra vida als altres, però en el cas de les demències, la gent s’oblida d’un mateix molt abans que s’aturi el batec del cor, i aleshores només queda la gent de l’entorn per continuar donant sentit a una vida. Encara que ells no recordin qui són ells mateixos, ni els altres, la gent que l’envolta si que sap qui és ell, i això no es pot oblidar.
Moltíssimes gràcies pels vostres comentaris.
Petonets!!!
algu em va dir una vegada, que nosaltres morim quan ens oblidem de respirar.Però aquesta mort física, no està condicionada a la mort del record, o de l´estima, mentre algu pensi en nosaltres.Mentre hi hagi algu que s´enrecordi d´allò viscut en la nostra companyia, mai serem morts!
Publica un comentari a l'entrada