I vaig sentir d'una manera forta el pas del temps. No el temps dels núvols i del sol i de la pluja i del pas de les estrelles adornament de la nit, no el temps de les primaveres dintre el temps de les primaveres i el temps de les tardors dintre el temps de les tardors, no el que posa les fulles a les branques o el que les arrenca, no el que arrissa i desarrissa i colora les flors, sinó el temps dintre de mi, el temps que no es veu i ens pasta. El que roda i roda a dintre del cor i el fa rodar amb ell i ens va canviant per dins i per fora i amb paciència ens va fent tal com serem l'últim dia.Mercè Rodoreda
2 comentaris:
Però el temps passa i en fluïr per dins nostre, ens toca el cor, el cap, la melsa, ens canvia, mica a mica, ens transforma en altres persones, algunes vegades en desconeguts, altres en persones que, d'alguna manera, hem après a estimar. Sigui com sigui, el pas del temps sempre és unidireccional, és un riu que segueix un camí, erosionant la terra que es troba, emportant-se-la fins el mar. Petonets!!
UNa obra mestre, La plaça del diamant, digna de la premi Nobel que mereixia ser mercè Rodoreda.
Publica un comentari a l'entrada