L'Amic Invisible

Tot va començar com un joc innocent. Tancava els ulls i imaginava un món nou, on tot allò que desitjava, es convertia en realitat. Quan tenia ganes que brillés el sol, desapareixien tots els núvols i els rajos càlids li acaronaven la cara. Quan sentia que trobava a faltar l’olor de terra molla, començava a caure un plugim suau en la quantitat justa i necessària per cadascuna de les plantes del bosc. En aquest món imaginari va trobar-hi un amic. Algú que l’escoltava, que li somreia quan es creuaven les seves mirades, que li acaronava els cabells, que li passava el braç per l’espatlla, tot protegint-la quan ho necessitava. Cada vegada anhelava més i més poder desconnectar de la realitat i endinsar-se en el seu món. Però, tot i que ella no se’n donava compte, cada cop s’allunyava més del món real. Aquest paradís que s’havia creat dins el seu cap, no li deixava veure el que realment passava al seu voltant. Al final, un dia, l’amic imaginari li va preguntar: -A què jugues? – La noia es va quedar parada. Allò no ho havia pensat ella. Allò no ho estava desitjant. Com és que li estigués fent aquesta pregunta? No va saber què respondre. Es va limitar a arronsar les espatlles i a preguntar: - Potser tu pots ajudar-me. A què estic jugant?- La resposta va ser: - No sé quin és aquest joc, però sigui com sigui val més que deixis la partida a mitges, o t’acabaràs fent mal. A partir d’aquell moment, l’amic imaginari es va convertir en l’amic invisible. No el va tornar a veure mai més. No va tornar a tancar-se en el seu món. Va obrir els ulls disposada a disfrutar de cadascun dels petits moments que a partir de llavors li oferiria la vida. De l’amic invisible… tan sols n’hi va quedar el record. Només de tant en tant l’envaïa una espècie de nostàlgia. Aleshores, només li restava tancar els ulls i intentar percebre la seva presència. Sentia com un aire suau que li fregués la mà, com l’aleteig d’una papallona que passa arran dels dits, i un calfred li recorria tot el cos. Amb aquests breus instants en tenia prou. Sabia, que tot i que el món hagués sigut imaginari… l’amic… era real.



Hola amics en general, i I i E en particular. Ja sé que l’altre dia us vaig dir que potser aprofitant el blog posaria alguna pista de qui era el meu amic invisible. De qui havia sigut l’”afortunat” a qui jo he de fer-li el regal el dia de Cap d’Any… però clar, al final, rumiant rumiant, he pensat que, com que no tothom llegeix aquest blog, no era just que només poguessin gaudir de la pista alguns privilegiats… així doncs, enlloc de donar pistes, m’he limitat a escriure un conte. Per cert, I, E, i la resta, no us hi trenqueu el cap. Aquest conte no conté cap pista de qui és el meu amic invisible, o sigui que no cal que hi perdeu el temps. Apa doncs. A seguir amb la incògnita. De totes maneres, s’accepten pistes vostres als comentaris. I qui sap… en funció del que hi poseu vosaltres… potser també jo m’animo a donar-vos-en alguna, jejeje. Bona nit!!!