"Després la vida no va com tu te la imagines. Fa el seu camí. I tu el teu. I no són el mateix camí. És així... No és que jo volgués ser felic, no. Volia... salvar-me, això: salvar-me. Però he entès massa tard per on s’havia d’anar: pel cantó dels desigs. T’esperes que siguin altres coses les que salvin la gent: el deure, l’honradesa, ser bons, ser justos. No. El que salva són els desigs. Són l’única cosa real. Si estàs de part seva, et salvaràs. Però ho he entès massa tard. Si li dónes temps, a la vida, ella se’t capgira d’una manera estranya, inexorable: i tu t’adones que, a aquelles alçades, no pots desitjar res sense fer-te mal. És llavors que tot salta. No hi ha manera d’escapar, com més t’agites més s’embulla la xarxa, com més et rebel·les més mal et fas. No hi ha sortida. Quan ja era massa tard, jo vaig començar a desitjar. Amb tota la força que tenia. Me’n vaig fer tant, d’aquell mal, que no t’ho pots ni imaginar.
Saps què té de bo aquest lloc? Mira: nosaltres caminem, deixem totes aquestes petjades a la sorra, i elles es queden aquí, precises, ordenades. Però demà et llevaràs, miraràs aquesta gran platja i ja no hi haurà res, cap petjada, cap senyal, res. El mar esborra, de nit. La marea amaga. És com si mai no hagués passat ningú. És com si nosaltres no haguéssim existit mai. Si hi ha un lloc al món on puguis pensar que no ets res, és aquí. Ja no és terra, encara no és mar. No és vida falsa, no és vida autèntica. És temps. Temps que passa i prou."
Alessandro Baricco
OCEÀ
Saps què té de bo aquest lloc? Mira: nosaltres caminem, deixem totes aquestes petjades a la sorra, i elles es queden aquí, precises, ordenades. Però demà et llevaràs, miraràs aquesta gran platja i ja no hi haurà res, cap petjada, cap senyal, res. El mar esborra, de nit. La marea amaga. És com si mai no hagués passat ningú. És com si nosaltres no haguéssim existit mai. Si hi ha un lloc al món on puguis pensar que no ets res, és aquí. Ja no és terra, encara no és mar. No és vida falsa, no és vida autèntica. És temps. Temps que passa i prou."
Alessandro Baricco
OCEÀ
1 comentari:
Des de que vaig entrar per primer cop a la Fonda Almayer, hi he retornat poques vegades, molt poques. Però les suficients per a què no em cremassin els desitjos, que em són guia, llum, salvació i condemna. Fa uns mesos hi vaig tornar, a la Fonda d'un lloc que no és lloc, entre la terra i la mar. I vaig veure més coses de les que havia vist mai a qualsevol altre indret del món. Però això, és un secret, que ara i aquí, no es pot desvetllar sencer.
Publica un comentari a l'entrada