És com fer un pas endavant i caure per un precipici. És com prémer el botó que obre les comportes d’una presa que està al seu nivell límit. Quan dubtes de si has escollit la decisió correcta, quan t’adones que potser has pres el camí equivocat, ja és massa tard. Ja estàs en un punt de no retorn. Res pot tornar-te al capdamunt del precipici un cop has començat el descens al buit. Res pot fer tornar a pujar l’aigua que es precipita estrepitosament pendent avall. Només et resta esperar que la caiguda no sigui massa dolorosa, i que pel camí no t’enduguis al buit, flors, branques, arbres, cases, pobles…dimecres, 5 de desembre del 2007
La caiguda
És com fer un pas endavant i caure per un precipici. És com prémer el botó que obre les comportes d’una presa que està al seu nivell límit. Quan dubtes de si has escollit la decisió correcta, quan t’adones que potser has pres el camí equivocat, ja és massa tard. Ja estàs en un punt de no retorn. Res pot tornar-te al capdamunt del precipici un cop has començat el descens al buit. Res pot fer tornar a pujar l’aigua que es precipita estrepitosament pendent avall. Només et resta esperar que la caiguda no sigui massa dolorosa, i que pel camí no t’enduguis al buit, flors, branques, arbres, cases, pobles…
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Ai, amiga Marta.....això és la vida!!!! Lentament fem camí decidint si hem de fer un pas endavant o si potser és millor recular una mica.... Sovint, agafem un camí equivocat. Però és el NOSTRE camí. I el més important és estar plenament convençut que la decisió de prendre aquest camí, sigui o no l'encertat, hagi estat presa estant plenament convençuts que aquesta és la millor opció. El temps s'encarregarà de determinar si estavem o no equivocats, però sempre hem d'agafar el camí que en el moment de decidir-ho, ens sembli el més idoni. Que ens equivoquem? No passa res. Al cap i a la fi l'experiència no deixa de ser res més que la suma dels errors acumulats. Agafar l'altre camí, el que no ens té tant convençuts encara que les circumstàncies del moment facin que sigui més planer, tampoc és garantia d'èxit. Amb això vull dir que som capaços de superar errors que en el seu moment hem estat segurs que eren la millor opció, però el que difícilment som capaços de perdonar-nos a nosaltres mateixos és haver de conviure amb la llosa permament de saber que hem agafat un camí que, tot i saber que no era el bo, ens ha pogut pervertir. Salut!!!
La vida és com un laberint: vas caminant i apareixen bifurcacions a dreta i esquerra i en prenem unes i no unes altres ja que ens semblen millors, o per atzar. Potser que arribem a trobar-nos el Minotaure i se'ns mengi d'una queixalada o que trobem un bagul plè a vessar de monedes d'or. Si no caminem segur que no trobarem ni l'un ni l'altre i, a més, romandrem per sempre dins del laberint!!
Ànims!!!
Amic Ivan, amic Poeta, gràcies pels vostres comentaris. Seguim parlant dels camins de la vida en la pròpera entrada al blog.
Moltes gràcies.
Publica un comentari a l'entrada