L'Any Nou

En fi, una altra vegada. Ja estem arribant al final d’un any. Miro el calendari que m’ha acompanyat durant 365 dies, i ara ja només li resten unes hores. Potser és el moment de fer balanç del present any, però la veritat és que no hi ha gran cosa a dir. L’any m’ha passat volant. Com sempre, hi ha hagut alt-i-baixos, coses bones, coses dolentes, però res a destacar. Van passant els anys, i tot segueix igual. Tinc la impressió que tot al meu voltant va canviant, però jo, segueixo immòbil...

Un cop més estem posant fi a un any, i com sempre, m’envaeix com una espècie d’anyorança. Despedir l’any et fa donar compte del pas del temps. Recordo perfectament un any enrera, tal dia com avui, i en canvi, han transcorregut ja dotze mesos. No sabria pas què destacar-ne d’aquest temps. Potser una de les novetats que hi ha hagut ha sigut començar a escriure aquest blog, a través del qual intento fer-me més propera a tots vosaltres. Gràcies per llegir-me.

Miro el rellotge. L’agulla petita està apunt de marcar les dotze i la gran ja s’acosta. Comencen a sonar les dotze campanades, i un cop més, comencem a menjar els corresponents grans de raïm, amb l’esperança que aquest any serà millor. És el moment de brindar, d’iniciar nous projectes, noves il.lusions, nous somnis… Comença l’any nou, i amb ell, es renova una part de tots nosaltres. És com marcar un final i un inici, com fer una parada en el camí, per agafar aire, i tornar a començar de nou.

Aquest any serà diferent, serà especial, n’estic convençuda. El 2008 serà un bon any.

Fa molts i molts anys, vam celebrar el Cap d’Any amb la família en un lloc molt especial. Igual que faré avui amb els meus amics, també vam fer l’Amic Invisible, amb la particularitat, que juntament amb el regal, tothom hi havia d’escriure un desig per a l’Any Nou. El meu germà va escriure el següent, i em va agradar tant, que us el faig extensiu:

“Que aquest any es compleixin els bons desitjos de tots els que estem aquí”

FELIÇ 2008!!!

Oceà - d'Alessandro Baricco

"Després la vida no va com tu te la imagines. Fa el seu camí. I tu el teu. I no són el mateix camí. És així... No és que jo volgués ser felic, no. Volia... salvar-me, això: salvar-me. Però he entès massa tard per on s’havia d’anar: pel cantó dels desigs. T’esperes que siguin altres coses les que salvin la gent: el deure, l’honradesa, ser bons, ser justos. No. El que salva són els desigs. Són l’única cosa real. Si estàs de part seva, et salvaràs. Però ho he entès massa tard. Si li dónes temps, a la vida, ella se’t capgira d’una manera estranya, inexorable: i tu t’adones que, a aquelles alçades, no pots desitjar res sense fer-te mal. És llavors que tot salta. No hi ha manera d’escapar, com més t’agites més s’embulla la xarxa, com més et rebel·les més mal et fas. No hi ha sortida. Quan ja era massa tard, jo vaig començar a desitjar. Amb tota la força que tenia. Me’n vaig fer tant, d’aquell mal, que no t’ho pots ni imaginar.

Saps què té de bo aquest lloc? Mira: nosaltres caminem, deixem totes aquestes petjades a la sorra, i elles es queden aquí, precises, ordenades. Però demà et llevaràs, miraràs aquesta gran platja i ja no hi haurà res, cap petjada, cap senyal, res. El mar esborra, de nit. La marea amaga. És com si mai no hagués passat ningú. És com si nosaltres no haguéssim existit mai. Si hi ha un lloc al món on puguis pensar que no ets res, és aquí. Ja no és terra, encara no és mar. No és vida falsa, no és vida autèntica. És temps. Temps que passa i prou."

Alessandro Baricco
OCEÀ

El triangle del foc

Si busquem al diccionari la paraula foc, hi trobarem la següent definició: “despreniment de calor i llum produït per la combustió d’un cos”. Per tal d’entendre d’una manera simple els factors del foc, es va desenvolupar la teoria de “El triangle del foc”. Cada costat del triangle representa un dels tres ingredients necessaris per a l’existència del foc, que són el combustible (allò que crema) , l’oxigen i la calor. Aquesta teoria demostra la interdependència d’aquests tres factors en el foc que es crea i es manté. Si som capaços de trencar qualsevol dels tres costats del triangle, el foc s’apagarà. Així doncs, per extingir un incendi, podem optar per eliminar el combustible, cosa que a la pràctica resulta força difícil (com t’ho fas per eliminar els arbres d’un bosc incendiat?). L’altra opció seria eliminar l’oxigen que alimenta el foc (Això és el que fem quan tirem sorra damunt un foc, quan el tapem amb una manta o quan cobrim una paella encesa amb una tapa). I l’altra opció és l’eliminació de la calor (Aquest mètode és el que s’utilitza en tirar aigua damunt un foc). De tots és ben sabut, com resulta de difícil arribar a apagar un foc descontrolat, com els que sovint ataquen els nostres boscos en èpoques de sequera i calor. Quan un incendi pren grans dimensions, es torna un monstre amb vida pròpia, capaç d’arrassar absolutament tot allò que trobi al seu pas. Un cop iniciat el foc, es produeix una reacció en cadena, que provoca que el propi foc s’alimenti a si mateix, creant més calor i corrents d’aire que faran que rebi més oxigen i que arribi a més matèria combustible…
Si extrapolem aquesta teoria del foc físic produït per una reacció química, al “foc de l’amor” en una parella... com és que tan sovint diem que “s’ha apagat la flama de l’amor”? Com és que un cop apagat el foc d’una relació, és quasi impossible tornar-lo a encendre? Com és que després de molt de temps de viure apassionadament, de cop i volta, sentim que s’ha apagat aquest foc interior? Pot, un foc que s’ha iniciat amb el màxim ardor, apagar-se d’un dia per l’altre? Si resulta tan difícil apagar un foc que crema, com és que el foc de les relacions de parella s’apagui tan fàcilment? No serà que fem esforços per trencar algun dels tres costats del triangle? No serà que per dins estem buits, que els nostres cossos no poseeixen el combustible suficient per cremar? No serà que en les nostres relacions hi falta oxigen? Ens ofeguem els uns als altres i això fa que ens falti aire per respirar? O potser és que no som capaços de mantenir l’escalfor suficient i necessària per tal que aquesta flama no s’apagui mai? Un munt de preguntes a les quals no trobarem resposta. Potser el secret està en descobrir quins són els components dels tres costats del triangle del foc de les relacions, i un cop descoberts, ser capaços d’alimentar aquest foc. El més difícil a vegades, és encendre un foc, però un cop està encès, només cal una mica de cura d’anar alimentant-lo, anar aportant llenya a la llar, i el foc no deixarà de cremar. Quan un bosc crema amb tota la força del foc, és molt més difícil apagar-lo que mantenir-lo encès. Per extingir-lo, hem d’aplicar-hi grans esforços. Per què no passa el mateix en el terreny de les relacions humanes?
En fi, aquí us deixo aquesta reflexió, que no és ni una crítica, ni un retret,… senzillament una reflexió.

L'Amic Invisible

Tot va començar com un joc innocent. Tancava els ulls i imaginava un món nou, on tot allò que desitjava, es convertia en realitat. Quan tenia ganes que brillés el sol, desapareixien tots els núvols i els rajos càlids li acaronaven la cara. Quan sentia que trobava a faltar l’olor de terra molla, començava a caure un plugim suau en la quantitat justa i necessària per cadascuna de les plantes del bosc. En aquest món imaginari va trobar-hi un amic. Algú que l’escoltava, que li somreia quan es creuaven les seves mirades, que li acaronava els cabells, que li passava el braç per l’espatlla, tot protegint-la quan ho necessitava. Cada vegada anhelava més i més poder desconnectar de la realitat i endinsar-se en el seu món. Però, tot i que ella no se’n donava compte, cada cop s’allunyava més del món real. Aquest paradís que s’havia creat dins el seu cap, no li deixava veure el que realment passava al seu voltant. Al final, un dia, l’amic imaginari li va preguntar: -A què jugues? – La noia es va quedar parada. Allò no ho havia pensat ella. Allò no ho estava desitjant. Com és que li estigués fent aquesta pregunta? No va saber què respondre. Es va limitar a arronsar les espatlles i a preguntar: - Potser tu pots ajudar-me. A què estic jugant?- La resposta va ser: - No sé quin és aquest joc, però sigui com sigui val més que deixis la partida a mitges, o t’acabaràs fent mal. A partir d’aquell moment, l’amic imaginari es va convertir en l’amic invisible. No el va tornar a veure mai més. No va tornar a tancar-se en el seu món. Va obrir els ulls disposada a disfrutar de cadascun dels petits moments que a partir de llavors li oferiria la vida. De l’amic invisible… tan sols n’hi va quedar el record. Només de tant en tant l’envaïa una espècie de nostàlgia. Aleshores, només li restava tancar els ulls i intentar percebre la seva presència. Sentia com un aire suau que li fregués la mà, com l’aleteig d’una papallona que passa arran dels dits, i un calfred li recorria tot el cos. Amb aquests breus instants en tenia prou. Sabia, que tot i que el món hagués sigut imaginari… l’amic… era real.



Hola amics en general, i I i E en particular. Ja sé que l’altre dia us vaig dir que potser aprofitant el blog posaria alguna pista de qui era el meu amic invisible. De qui havia sigut l’”afortunat” a qui jo he de fer-li el regal el dia de Cap d’Any… però clar, al final, rumiant rumiant, he pensat que, com que no tothom llegeix aquest blog, no era just que només poguessin gaudir de la pista alguns privilegiats… així doncs, enlloc de donar pistes, m’he limitat a escriure un conte. Per cert, I, E, i la resta, no us hi trenqueu el cap. Aquest conte no conté cap pista de qui és el meu amic invisible, o sigui que no cal que hi perdeu el temps. Apa doncs. A seguir amb la incògnita. De totes maneres, s’accepten pistes vostres als comentaris. I qui sap… en funció del que hi poseu vosaltres… potser també jo m’animo a donar-vos-en alguna, jejeje. Bona nit!!!

La Plaça del Diamant

I vaig sentir d'una manera forta el pas del temps. No el temps dels núvols i del sol i de la pluja i del pas de les estrelles adornament de la nit, no el temps de les primaveres dintre el temps de les primaveres i el temps de les tardors dintre el temps de les tardors, no el que posa les fulles a les branques o el que les arrenca, no el que arrissa i desarrissa i colora les flors, sinó el temps dintre de mi, el temps que no es veu i ens pasta. El que roda i roda a dintre del cor i el fa rodar amb ell i ens va canviant per dins i per fora i amb paciència ens va fent tal com serem l'últim dia.

Mercè Rodoreda

Camins

Fragments del llibre “Vés on et porti el cor” de Susanna Tamaro:

La idea del destí és un pensament que ve amb els anys. Quan es té la teva edat, generalment no s'hi pensa; tot el que passa ho veiem com el fruit de la nostra voluntat. Ens sentim com un obrer que, una pedra rera l'altra, va construint davant seu el camí que haurà de recórrer. Només molt més tard, ens adonem que el camí ja està traçat, que algú altre el va traçar, en comptes de nosaltres, i que no ens queda res més que continuar avançant. És un descobriment que sovint es fa pels volts dels quaranta, aleshores comences a intuir que les coses no depenen només de tu. És un moment perillós, durant el qual no és estrany de caure en un fatalisme claustrofòbic. Per tal de poder veure el destí en tota la seva realitat, has de deixar passar encara uns quants anys. Cap als seixanta, quan el camí que hi ha a les teves espatlles és més llarg que no pas el que tens al davant, veus una cosa que no havies vist mai abans: el camí que has recorregut no era pas recte, sinó ple de bifurcacions, a cada pas hi havia una fletxa que indicava una direcció diferent; d'allà sortia un trencant, un viarany ple d'herbes que es perdia al bosc. Algun d'aquests trencants els vas agafar sense adonar-te'n, alguns altres ni tan sols no els vas veure; els que vas deixar de banda no saps on t'haurien dut, si a algun indret pitjor o millor; no ho saps, però en sents igualment la recança. Podies haver fet una cosa, i no la vas fer, has anat enrera, en comptes d'avançar. El joc de l'oca, recordes? La vida evoluciona més o menys de la mateixa manera.

Tot al llarg de les bifurcacions del teu camí trobes altres vides; conèixer-les o no, viure-les a fons o bé deixar-les estar, depèn només de l'elecció que fas en un instant. Fins i tot sense saber-ho, entre seguir recte o desviar-te et jugues la teva vida i la de la gent que tens al voltant.

Saps quin és l'error que sempre cometem? El de pensar que la vida és immutable, que una vegada s'ha triat un camí l'hem de recórrer fins a la fi. El destí, en canvi, té molta més fantasia que nosaltres. Precisament quan creus que et trobes en una situació sense sortida, quan arribes al cim de la màxima desesperació, amb la velocitat d'una ràfega de vent, tot canvia, es trasbalsa i d'un moment a l'altre et trobes vivint una nova vida.


La vida és un seguit de camins. Normalment agafem els que creiem que són els millors, o, segons en quins casos, els que són menys dolents, i mai ens hauríem de penedir de les decisions preses, ja que les prenem en base a les circumstàncies que ens rodegen en aquell moment concret. Després pot ser que el desenllaç no sigui el que esperàvem, però en un principi, la intenció era bona. En altres camins, però, ens hi trobem sense ni adonar-nos-en, sense haver-los escollit de manera conscient, si més no, i a vegades aquests són els que poden arribar a fer més mal. Però malgrat tot, hem de seguir creient que quan menys t’ho esperes girarà la direcció del vent, i d’un dia per l’altre et trobaràs vivint una nova vida.

La caiguda

És com fer un pas endavant i caure per un precipici. És com prémer el botó que obre les comportes d’una presa que està al seu nivell límit. Quan dubtes de si has escollit la decisió correcta, quan t’adones que potser has pres el camí equivocat, ja és massa tard. Ja estàs en un punt de no retorn. Res pot tornar-te al capdamunt del precipici un cop has començat el descens al buit. Res pot fer tornar a pujar l’aigua que es precipita estrepitosament pendent avall. Només et resta esperar que la caiguda no sigui massa dolorosa, i que pel camí no t’enduguis al buit, flors, branques, arbres, cases, pobles…

Como la vida

"Yo quería ver el cielo como yo lo vi al nacer
azulito con esmero y sin basura y
sin la mierda del país que se esta cargando el cielo y me está jodiendo a mi
y me está jodiendo a mi
voy queriendo renacer inventando mis canciones
voy siguiendo tus pasitos a ver si me dan lecciones
y no puedo porque no quiero porque en el fondo me da miedo
de esta vida que me viene y que no me la merezco
no me la merezco
ahh...
ESTRIBILLO
y empecé a ser fuerte como no a ser valiente
y empecé a correr sin pensar en el ayer
y empecé a ser fuerte a llevarme la corriente
y empecé a comprender que la vida son dos días
y que el miedo no te deja andar ni ver
no te deja andar ni ver

Buscaré la solución a mis problemas
y con mi amor no me quitaré el sombrero hasta que no te lo hayas quitado tu primero
y empezaré a ser fuerte y empezare a crecer
y a sonreír a la vida que me viene
no la dejare atrás eso no me conviene
me conviene ser fuerte sobre todo no rebelde
que ya me la he quitado que ya me la he quitado la coraza del pasado

y empecé a ser fuerte como no a ser valiente
y empecé a correr sin pensar en el ayer
y empecé a ser fuerte a llevarme la corriente
y empecé a comprender que la vida son dos días
y que el miedo no te deja andar ni ver
no te deja andar ni ver
y es que el miedo no te deja andar ni ver"

Us he remarcat les frases que més m’agraden d’aquesta cançó de Hanna. I és que tots ens mereixem ser feliços, encara que a vegades el destí ens vulgui fer creure que no ens pertoca. Encara que a vegades ens faci dubtar de nosaltres mateixos. Hem de ser prou valents com per no mirar enrera, si no és per aprendre dels errors. Hem de caminar endavant, que com diu la cançó, la vida són dos dies, i ens hem de treure els temors del damunt ja que si no, la por, no et deixa viure.