Els nois d'història

"Els millors moments de la lectura són aquells en què et trobes amb alguna cosa -un pensament, una sensació, una manera de veure les coses- que fins aleshores et pensaves que era íntimament personal, que només era teva. I ara ho trobes plasmat per algú altre, una persona que ni tan sols coneixes, o que fa temps que és morta, fins i tot. I és com si hagués sortit una mà i hagués agafat la teva."
"Els nois d'història"

Alan Bennett

This Is The Life

Hola a tothom!!!
Sé que últimament tinc una mica abandonat aquest raconet de trobada amb vosaltres... no sé, trobo que darrerament em falta la inspiració per escriure històries, buscar textos que m'agradin, anar a la recerca de cançons que em facin vibrar... no sé si és bon o mal senyal...
Per intentar no perdre el contacte amb vosaltres us deixo amb una cançó que he escoltat per la ràdio de camí cap a casa i que m'ha agradat:

Amy Macdonald - This Is The Life

Estúpidament feliç

Us adjunto el vídeo i la lletra d'aquesta cançó dels Pets que m'agrada molt. Especialment avui em sento així, estúpidament feliç... imagino que hi té a veure el fet que acabo de començar les vacances... quin moment més esperat...

Doncs res, només desitjar-vos a tots unes MOLT BONES VACANCES I BON ESTIU!!!

Fins ben aviat.

Petonets a tothom!!!



Sé que la feina em va xuclant
la vida per un sou
i que festejo per no quedar-me sol.

Sé que la tele és tan banal
que em fot de mala llet
i que els amics es casen i truquen menys.

I tot i així hi ha dies en que
entre la gent i els crits
sense motiu i estúpidament
crec que sóc feliç

Tinc ganes de cantar i cridar, de saltar i de riure,
sense cap perquè,
tinc ganes d'oblidar el que sempre m'amoïna
vull estar content.

Sé que el futur que m'han pensat
és dòcil i global
i que al final qui guanya sempre és el banc.

I es que si ho penses tot plegat
o et deprimeix o et cou
però es massa fàcil i a més no porta enlloc.

Per això cada dia al carrer m'enfronto als enemics
sense motius i estúpidament
amb un gran somrís

(tornada)

Les roses

Estic asseguda al sofà, i miro les roses que hi ha damunt la taula. No deixo de meravellar-me amb la seva bellesa, la seva perfecció… el tronc esvelt i gruixut, que dóna rigidesa a una estructura tan aparentment fràgil com són uns pètals avellutats d’un vermell color sang. Miro les roses, i intento immortalitzar aquest moment, intento retenir aquesta imatge, intento gravar aquests instants dins del meu cor... I és que sé, que aquesta perfecció és efímera. Tot és qüestió de temps. Per molt que vagi canviant i afegint aigua, d’aquí uns dies les fulles verdes començaran a secar-se i s’aniran escampant per terra, en un últim intent de deixar que sigui la flor la que aprofiti al màxim la vitalitat que encara queda. I d’aquí uns dies els pètals comançaran a enfosquir-se, perdran la seva flexibilitat, deixaran de tenir aquest tacte sedós. Les roses, acotaran el cap, com avergonyides per no poder seguir mostrant-se tan esplèndides… però jo, les seguiré trobant igual de boniques, perquè per molt que hagi passat el temps, per més que hagin perdut l’aigua, hagin canviat el color i no puguin oferir el mateix tacte, jo seguiré portant dins del meu cor el record del primer dia.

Midnight Oil - Beds are Burning

Sé que fa dies que no us escric res... no sé, potser és la calor... hauré d'esperar a veure quan torna la inspiració.

Us deixo amb una cançó que m'he trobat aquest migdia en un d'aquests canals musicals del TDT.

Espero que us agradi. Fins ben aviat.

Conte d'hivern

Aquests dies ja anuncien que aviat començarà el festival Grec de Barcelona, i m’ha vingut al cap l’obra que vaig anar a veure l’any passat, precisament al teatre Grec (un lloc que desconeixia, i que vaig trobar un indret especial, molt encertat per acollir-hi obres a l’aire lliure durant els mesos d’estiu).
L’obra era “Conte d’hivern”, de William Shakespeare. Us adjunto a continuació part del text que el director Ferran Madico va escriure en el programa de l’obra:

“Conte d’hivern és un exorcisme. A l’ésser humà sempre li arriba un moment en què descobreix “que la vida està construïda sobre cadàvers”; cadàvers de renúncies, de camins no escollits, d’il.lusions no acomplertes, d’objectius no aconseguits…, i que sota els seus peus sols hi ha pèrdues. En aquest punt, l’ésser humà veu la realitat que l’envolta filtrada per una veritat que s’ha apoderat del seu raciocini, és de veritat de l’escèptic.

Conte d’hivern és això. Ara, amb 40 anys, al mig del meu recorregut vital, intueixo entendre allò que va motivar el mestre Shakespeare a escriure una de les seves darreres obres, Winter’s Tale. La facilitat amb què l’individu pot arribar a fer mal. I com en el fer mal es fa ell mateix un dolor que obre el camí a l’autodestrucció.

Però el Shakespeare vell, humanista i savi, ens fa mirar la vida amb voluntat pedagògica i ens diu que –si treballem la consciència- sempre hi ha la possibilitat de “regenerar-se”. Res no tornarà a ser com abans. Però de l’operació de resta de la realitat “tal com és” i la realitat “tal com voldríem que fos” en surt acceptar – el poc temps que duri- allò que realment tenim. Sols així podrem viure amb naturalitat.”

I és que de fet la vida sovint no va com nosaltres voldríem, i n’hem de ser conscients i acceptar el que ens va venint, i aprofitar les oportunitats d’aprendre que ens ofereixen les diferents experiències a les que ens hem d’afrontar. Si, és cert que sovint hem de renunciar a coses, ens marquem objectius que finalment no assolim, vivim d’il.lusions que s’acaben desmuntant, o ens trobem enmig de camins que ni tan sols hem escollit… Però si arriba el moment en que de cop i volta, l’únic que podem veure són aquestes coses negatives, el que no podem fer mai, tot i que sovint ho acabem fent, és carregar les culpes al altres, descarregar la nostra frustració en els que tenim al voltant, i fer-los mal, incidint en els punts més dolorosos, deixant anar paraules que fereixen sense tenir en compte els sentiments. Ja que com diu aquest text, en fer mal als altres també ens estem fent mal a nosaltres mateixos, i això únicament porta a l’autodestrucció. A cas el fet de veure algú que pateix més que jo em farà ser més feliç a mi? Potser hi ha gent que si. Potser per això hi ha persones que enlloc d’ajudar, si poden, et faran la traveta perquè caiguis. Potser per això hi ha persones que enlloc de buscar i valorar les coses bones que hi ha en l’altra gent, es limiten a buscar-ne els defectes, i a fer-los evidents davant dels altres, perquè potser amb això ells se senten millor.

Però hauríem d’aprendre que la felicitat està en nosaltres mateixos. Cadascú és com és, i cal acceptar les pròpies limitacions. La vida va d’una manera, fa el seu curs, malgrat els somnis que ens haguem marcat. D’aquí ve que el pas principal a fer seria acceptar el present que ens toca viure. Potser no és dolent somiar, però cal tenir clar que són somnis, i que això no ens ha de fer perdre el contacte amb la realitat. No podem deixar de tocar de peus a terra. La vida és com és, els somnis no sempre es faran realitat, o almenys potser no en la seva totalitat. Per això, el millor és acceptar el present, i no viure la vida com una derrota, com una renúncia, sinó com una oportunitat d’aprendre, de compartir, d’estimar…

L'arbre dels amics

Hola a tots, molt bona nit!

Us adjunto un text que en desconec l'autor, però que vaig descobrir fa molt temps (gràcies a un reenvio d'aquests que acostuma a fer la gent) i que avui m'ha vingut al cap. Espero que us agradi. Gràcies a totes les fulles del meu arbre, perquè totes heu deixat una mica de vosaltres i espero que conserveu una miqueta de mi.

"Existen personas en nuestras vidas que nos hacen felices por la simple casualidad de haberse cruzado en nuestro camino.
Algunas recorren el camino a nuestro lado, viendo muchas lunas pasar, mas otras apenas vemos entre un paso y otro.
A todas las llamamos amigos y hay muchas clases de ellos.
Tal vez cada hoja de un árbol caracteriza uno de nuestros amigos.

El primero que nace del brote es nuestro amigo papá y nuestra amiga mamá,
que nos muestra lo que es la vida.
Después vienen los amigos hermanos, con quienes dividimos nuestro espacio para que puedan florecer como nosotros.
Pasamos a conocer a toda la familia de hojas
a quienes respetamos y deseamos el bien.

Mas el destino nos presenta a otros amigos,
los cuales no sabíamos que irían a cruzarse en nuestro camino.
A muchos de ellos los denominamos amigos del alma, de corazón.
Son sinceros, son verdaderos. Saben cuando no estamos bien, saben lo que nos hace feliz.

Y a veces uno de esos amigos del alma estalla en nuestro corazón
y entonces es llamado un amigo enamorado.
Ese da brillo a nuestros ojos, música a nuestros labios, saltos a nuestros pies.

Mas también hay de aquellos amigos por un tiempo,
tal vez unas vacaciones o unos días o unas horas.
Ellos acostumbran a colocar muchas sonrisas en nuestro rostro,
durante el tiempo que estamos cerca.

Hablando de cerca, no podemos olvidar a amigos distantes,
aquellos que están en la punta de las ramas y que cuando el viento sopla siempre aparecen entre una hoja y otra.

El tiempo pasa, el verano se va, el otoño se aproxima
y perdemos algunas de nuestras hojas,
algunas nacen en otro verano y otras permanecen por muchas estaciones.

Pero lo que nos deja más felices es que las que cayeron continúan cerca,
alimentando nuestra raíz con alegría.
Son recuerdos de momentos maravillosos de cuando se cruzaron en nuestro camino.

Te deseo, hoja de mi árbol, paz, amor, salud, suerte y prosperidad.
Simplemente porque cada persona que pasa en nuestra vida es única.
Siempre deja un poco de sí y se lleva un poco de nosotros.

Habrá los que se llevarán mucho,
pero no habrán de los que no nos dejarán nada.
Esta es la mayor responsabilidad de nuestra vida
y la prueba evidente de que dos almas no se encuentran por casualidad."

El viatge

Fa cinc minuts que he arribat a l’estació d’autobusos. Està plovent, com acostuma a fer últimament cap al final del dia. Una pluja breu i suau. M’assec al banc que hi ha just al costat de l’espai destinat a l’aturada del meu autocar, sota la marquesina que ens resguarda de les gotes. La fredor metàl.lica del banc travessa els meus pantalons i m’arriba a les cuixes. Sento un calfred que em recorre el cos. No sé si és a conseqüència del fred, o degut als nervis pel fet d’emprendre un nou camí, un viatge cap al desconegut. Em cordo fins a dalt de tot la cremallera de la meva jaqueta, tot tapant-me una mica la boca i el nas. L’escalfor de la meva pròpia respiració em reconforta. Tinc agafada ben forta la nansa de la meva maleta, que reposa a terra, sobre dues rodetes de goma transparent. Me la miro, i no deixo de preguntar-me com puc encabir tota una vida dins d’una maleta. Al meu voltant comença a haver-hi moviment de gent. Qui més qui menys, tothom està intranquil. Alguns s’estan acomiadant dels seus familiars. Altres són ànimes solitàries que han arribat a l’estació, i com a únic equipatge, porten un llibre o una revista. També n’hi ha d’altres que porten unes motxil·les enormes penjades a l’esquena.
La gent comença a acostar-se cap a la vorera. A un ritme lent, s’apropa el meu autocar. Decideixo respirar profundament, i m’alço en direcció al vehicle. Han obert ja el portaequipatge. Faig una ullada i descobreixo un raconet on hi cap just la meva maleta. Intento col·locar-la de manera que quedi ben assegurada, no fos cas que caigués per terra en alguna de les moltes aturades que segurament haurem de fer abans d’arribar a destinació. Em poso a la cua per poder pujar a l’autocar. Sento com el cor cada cop se m’accelera més. Potser no estic segura de fer el pas i pujar a dalt. De sobte em venen al cap les veus de tots aquells que m’han dit que no ho fés. Ressonen dins el meu cervell, les paraules de tots aquells que d’una manera o altra m’han inculcat que aquest no era el camí correcte. Em venen a la ment les cares de tots els que sé que potser no m’entendran, i de tots aquells a qui de ben segur faré mal. Però tot i així, tots hem de créixer, tots hem de cometre els nostres propis errors. A vegades cal seguir els impulsos que neixen de dins, i acceptar els canvis que això pot comportar.
Pujo els tres graons de l’autocar, i entrego el meu bitllet al conductor, que em respon amb un somriure. Camino cap a la part del darrera, i m’assec just al costat de la finestra. Crec que ja tothom ha pujat. El conductor ja ha posat en marxa el motor, i noto el ronroneig vibrant de l’autocar. Emprenc el meu viatge cap a un indret desconegut, ara ja no hi ha marxa enrera. Miro per la finestra, i el meu propi baf entela el vidre, tot oferint-me una imatge borrora de la meva ciutat. És com si aquest ja no fos el meu indret, és com si estigués deixant el meu passat enrera. M’allunyo de la que fins ara ha sigut la meva vida, i n’emprenc una de nova, plena de canvis. Potser decidiré baixar a la pròxima parada, o potser arribaré al final del trajecte, que per cert, no sé quina destinació té. Per ara, decideixo aclofar-me en el meu seient, tancar els ulls, i deixar-me portar pels somnis.

Un cop més, us deixo amb un dels monòlegs televisius, en aquest cas, pertany a la sèrie "MIR":

"Norma Nº 1 para emanciparte nada de dudas ni de nervios ni de escenas sentimentales. Norma Nº 2 nada de taxis. Supongo que cambiar de vida es complicado para todo el mundo. Hay vidas que cambian en un segundo o en esa milésima de segundo en que cerramos los ojos y los volvemos a abrir. Y por mucho que pensemos que la recompensa merece la pena hay cosas que nos cuesta mucho cambiar. Finales felices, a mí también me gustaría saber cual va a ser el final de mi historia. Si supiera que iba a ser feliz, no daría tanta importancia a los malos momentos, a lo que no podemos cambiar. El problema es que nunca sabemos qué nos va a pasar, a veces sentimos que nuestra vida ha mejorado y cuando menos lo esperamos volvemos a estar en el mismo punto de partida. Sé que es imposible saber como va a terminar nuestra vida, pero a veces no estaría mal. Nadie ha dicho que emanciparse sea fácil, no lo es, ningún cambio de la vida es fácil, ni un cambio de vocación, ni un cambio de pareja. Ningún cambio nos garantiza que nuestra vida vaya a ser mejor, pero necesitamos cambiar cosas aunque sean pequeñas para sentirnos vivos. Para sentir que no nos hemos estancado. En un año la vida de una persona puede cambiar para siempre, en algunas cosas para bien, en otras para mal. Sigamos el consejo de los sabios de no detenernos mucho en las cosas más importantes y mimar de verdad los momentos más pequeños. En un año puedes conocer el amor de tu vida. Todo puede cambiar de repente y debemos aceptarlo. Pero a mi, me gustaría que alguien me adelantara qué va a ser el resto de mi vida."

Esperances

A vegades les esperances són les que et fan seguir endavant, però també a vegades són les que fan aturar-te. I és que sovint, les coses no van com tu voldries, i llavors se’t plantegen dubtes, inseguretats, pors. Tots tenim por del fracàs… però, què és el fracàs? Quan podem dir que hem fracassat? Quan no es compleixen els nostres somnis, les nostres expectatives, les nostres esperances? Així doncs potser és millor viure sense res de tot això. Potser és millor viure sense pensar en el futur, sense plantejar-te què faràs, sense projectar un demà incert. És com quan et recomanen molt efusivament una pel.lícula, i et diuen que és genial, que està molt bé, que segur que t’agradarà… Són tantes les expectatives que has creat, que llavors és fàcil que t’acabi decepcionant. En canvi, quan et parlen negativament d’alguna cosa, o quan hi vas sense esperar-ne absolutament res, sovint t’acaba sorprenent de manera positiva. A vegades, allò inesperat, acaba sent molt millor que allò que buscaves inicialment. La vida potser funciona més o menys igual. Si et marques grans expectatives, és fàcil que al final les coses no es compleixin, i t’acabis sentint abatut. Com més altes són les fites, més gran pot ser la caiguda. Però potser també és veritat que si no ens marquem fites no avancem, no anem endavant, no vivim…

Fragments de "Anatomía de Grey":

"Nadie cree que su vida saldrá más o menos bien. Todos creemos que vamos a estar bien. Y desde el día en el que decidimos ser lo que queremos ser y hacer, nos llenamos de esperanza. Esperanzas de los caminos que nos abriremos… La gente a la que ayudaremos, lo que nos afectará… Grandes esperanzas de quién seremos, adónde iremos. Y entonces, llegamos ahí.

Todos pensamos que vamos a estar bien. Y nos sentimos un poco engañados cuando no damos con nuestras esperanzas. Pero a veces, nuestras esperanzas nos subestiman.A veces lo esperado simplemente se queda en nada en comparación con lo inesperado. Tienes que preguntarte por qué nos aferramos a nuestras esperanzas… porque lo esperado es lo que nos mantiene firmes, derechos… inmóviles. Lo esperado solamente es el comienzo. Lo inesperado… es lo que cambia nuestras vidas."

"En la práctica de la medicina, los cambios son inevitables. Se crean nuevas técnicas quirúrgicas, las operaciones se modernizan, el nivel de experimentación aumenta. La innovación lo es todo. Nada permanece igual por mucho tiempo… O nos adaptamos al cambio o nos quedamos atrás.

El cambio… No nos gusta, lo tememos. Pero no podemos detenerlos. O nos adaptamos al cambio… o nos quedamos atrás. Duele crecer. Quien te diga que no duele, miente. Pero esta es la verdad. A veces cuanto más cambien, más siguen siendo iguales. Y a veces… Oh, a veces el cambio es bueno. A veces el cambio lo es todo."

Contes

Hola a tothom. Fa molts dies que no escric res, però la veritat és que vaig tan de bòlit que no tinc gaire temps ni per connectar-me. De totes maneres, perquè no m’abandoneu del tot, i us distragueu una estona, us adjunto més fragments de la sèrie “Anatomía de Grey”:

“La gratitud, el agradecimiento, dar las gracias. No importa las palabras que utilices: todo significa lo mismo, felices. Todos deberíamos ser felices, dar gracias por los amigos, por la familia, alegrarnos de estar vivos, nos guste o no.
Puede que no tengamos que ser felices, puede que la gratitud no tenga nada que ver con la alegría, puede que ser agradecido signifique estar contento con lo que tienes, apreciar las victorias, admirar la lucha que implica seguir viviendo. Quizás estamos agradecidos por lo que nos resulta familiar y puede que por las cosas que no sabremos nunca. Al final del día el simple hecho de tener el valor de no derrumbarnos, es suficiente motivo para celebrarlo.”

I és que de fet, per malament que creguem que ens van les coses, per molt que tinguem la sensació que la vida ens porta, i que el ritme al qual ens veiem obligats a rodar, no ens deixa temps per a viure… en realitat estic convençuda que tots tenim moltíssims motius per estar agraïts. I hem d’estar contents per tot allò que tenim, hem d’apreciar les grans i les petites coses que se’ns presenten cada dia i que fan que la vida valgui la pena. A vegades només cal parar una mica d’atenció per adonar-te’n. I a vegades, com diu el text, el simple fet de poder arribar al final del dia i que encara et quedin forces per seguir lluitant, ja és un motiu més que suficient per sentir-nos afortunats.


“Recuerdas cuando eras pequeña y creías en los cuentos de hadas, fantaseabas sobre como sería tu vida, con un vestido blanco y tu príncipe azul llevándote a su castillo sobre las colinas, por la noche te echabas en la cama cerrabas los ojos y te abandonabas a tu fe. Santa Claus, el ratoncito Pérez, el príncipe azul estaban tan cerca que los saboreabas, pero vas creciendo y un día abres los ojos y los cuentos de hadas han volado. La mayoría de la gente acude a aquellos en quien confía. La cuestión es que es difícil dejar que los cuentos de hadas desaparezcan. A casi todo el mundo le queda una mínima esperanza de que un día abrirá los ojos y verá que se han hecho realidad.
Cuando el día llega a su fin la fe es un misterio, aparece cuando menos te lo esperas, es como si un día te dieras cuenta que los cuentos no son exactamente como habías soñado, el castillo puede que no sea un castillo, no es tan importante eso de ser felices para siempre, basta con ser felices en el momento. A veces muy de vez en cuando la gente puede darte una grata sorpresa, de vez en cuando la gente te deja sin respiración.”

La gent es fa gran, els nens deixen de ser nens, ja no hi ha espai per als contes. Vas creixent i vas deixant de banda les fantasies, i cada cop toques més de peus a terra, i et dones compte que no existeixen ni els castells, ni els prínceps blaus, ni les fades, ni les casetes de xocolata, ni els finals feliços… Però al mateix temps descobreixes que tampoc hi ha llops que et vulguin prendre el berenar, o tirar-te la casa per terra, ni gats que vulguin menjar-se la rateta presumida, ni bruixes amb pomes enverinades… No ens hem de centrar en buscar un final feliç, sinó que hem de ser feliços a cada instant, ja que la única cosa que tenim segura, és l’ara, el moment present. Sovint no val la pena perdre el temps pensant en el demà. És suficient poder viure el dia a dia, i gaudir de tot allò que ens fa sentir bé, encara que només sigui per un instant.

Gràcies per tots els petits instants de felicitat que ens permeten seguir endavant dia a dia, i gràcies a tots els que d’una manera o altra podeu compartir amb mi aquests moments.

Contradiccions

Hi ha dies en que voldries que la gent et veigués, que no passessis únicament com un espectre, invisible als seus ulls. Altres dies, en canvi, voldries passar desapercebuda, que ningú es dongués compte de la teva presència. Hi ha vegades en que tens ganes de disfrutar del paisatge, veure postes de sol, núvols acotonats, muntanyes completament nítides. Altres vegades en canvi, preferiries poder-te tapar els ulls i no veure absolutament res del que passa al teu voltant.
Hi ha dies en que necessitaries que algú t’escoltés, i en canvi d’altres en que el fet que la gent no pari atenció a les teves paraules, et resulta totalment indiferent. Hi ha vegades en que gaudeixes escoltant tot allò que els altres volen dir-te, i en canvi hi ha dies en que preferiries poder-te tapar les orelles, i no sentir absolutament res del que passa al teu voltant.

Hi ha dies en que sents una necessitat imperiosa d’explicar tot allò que se’t passa pel cap, i d’altres, en canvi, que preferiries quedar-te en silenci i no dir absolutament res. També hi ha vegades en que, tot i voler dir moltes coses, no et queda altre remei que tapar-te la boca i callar, ja que les paraules que diries podrien fer mal a algú, i només et resta que les frases quedin en el teu pensament, i esperar que el temps les enterri en el racó de l’oblit.

El pas del temps

El temps passa volant. Crec que tots hem tingut aquesta sensació en diverses ocasions. Potser és que al fer-nos grans, canvia el punt de vista, la manera de veure i viure les coses, però la veritat és que tinc la sensació que el temps cada cop passa més ràpid. Em sembla recordar que quan era petita, les setmanes passaven lentes. Començaves un dilluns, i després venia dimarts, i un cop havies passat dimecres ja tenies la meitat de la setmana (escolar) superada i llavors dijous i divendres, amb la il.lusió que s’acostava el cap de setmana, passaven més ràpid. Ara, en canvi, tan aviat som dilluns, com ja tornem a ser divendres; tan aviat ens envaeix el fred de l’hivern, com tornem a notar el calor xafogosa de l’estiu; acabem de celebrar Nadal, i ja ens trobem fent plans per a les vacances d’estiu… sense anar més lluny, em sembla que va ser ahir que vaig publicar el text del dia de Cap d’Any, i en canvi ja estem apunt d’acabar el febrer…
Qui sap, potser el món ha canviat, potser ara la Terra tarda menys a girar sobre si mateixa i a fer la volta al sol, potser ara les agulles de tots els rellotges giren a una velocitat més ràpida, i és per això que no ens atrapem mai la feina…
En fi, tenim la sensació que voldríem fer un munt de coses, però necessitaríem que els dies fóssin de 48 hores per poder dur a terme tots els nostres plans. Voldríem tenir temps per dedicar-nos a nosaltres mateixos. Ens passem els dies dient: “quant tingui temps faré això, i allò i allò de més enllà…” però aquest dia no acaba d’arribar mai.
A vegades ja va bé tenir la ment tan ocupada, així no tenim temps per escoltar els propis pensaments, així no tenim l’oportunitat de donar gaires voltes a les coses i sovint és una manera de fugir dels problemes. Malgrat tot, hi ha dies en que tenim ganes d’aturar el ritme frenètic al que estem habituats, però quan arriba el moment en que la feina i la rutina diària no ens absorveixen, i ens deixen un respir, no tenim ganes de sentir-nos de nou ofegats per les moltes i moltes coses que voliem fer, i llavors, sovint, acabem per no fer res.
I és que de tant en tant tots necessitem fer una aturada en el camí, per ser conscients del que estem vivint.


Us deixo amb un monòleg de la sèrie “Anatomía de Grey” que també parla del pas del temps:
“Dentro del quirófano, el tiempo pierde todo su significado entre tantas cirugías y salvar vidas; el reloj parece no tener importancia. 15 minutos, 15 horas… Dentro del quirófano, los mejores cirujanos hacen que el tiempo vuele. Mientras tanto, fuera de quirófano, el tiempo se da el gusto de patearnos el trasero. Pero incluso al más fuerte de nosotros nos juega una mala pasada… Yendo despacio, suspendiéndose… hasta hacernos congelar… Dejándonos amedrentados en un momento, incapaces de movernos a un lugar o a otro.
El tiempo vuela. El tiempo no espera a ningún hombre. El tiempo cura todas las heridas. Y todo lo que queremos, es más tiempo… Tiempo de levantarse… Tiempo de madurar… Tiempo de dejarlo ir… Tiempo.”

Els canvis

Crec que en general, a tots ens preocupen els canvis. Potser hi ha gent més aventurera, que li agrada el risc, i disfruten amb les sorpreses. Altres, però, prefereixen tenir-ho tot controlat, saber exactament què passarà, i això els dóna tranquil.litat. De totes maneres, però, la vida no és estàtica, la vida és dinàmica, i volguem o no, estem en un canvi constant. A vegades no en som conscients, a vegades ni nosaltres mateixos ens en donem compte, però de sobte, un dia, t’adones que les coses ja no són exactament com temps enrera. Que hi ha coses que han deixat de fer mal, i evidentment, també n’hi haurà de noves que començaran a punxar. I descobreixes coses que t’apassionaven i que ara han perdut interès i en canvi altres que desperten la teva curiositat. Però el secret està en saber adaptar-nos. No serveix de res girar-se d’esquena als canvis, perquè per més que vulguis mantenir-te inalterable, tot el teu entorn canvia, evoluciona, i tard o d’hora t’acaba afectant. Per això cal estar oberts, per adaptar-te a les noves situacions que et trobaràs en el camí, per acceptar les noves oportunitats que t’ofereix la vida.

Us deixo amb un fragment de la sèrie "Everwood":

"Mi mayor defecto, por Ephram Brown

Cuanto más cambian las cosas, más siguen igual. No estoy seguro de quién dijo ésto. Probablemente fuera Shakespeare. O Sting. Pero por ahora es la frase que explica mejor mi mayor defecto: mi incapacidad de cambiar.

No creo que sea el único. Cuanto más conozco a otras personas más me doy cuenta de que es un defecto muy común. Permanecer igual tanto tiempo como sea posible, sin cambiar en absoluto... De alguna forma, te hace sentir mejor. Y si sufres, al menos el dolor es familiar. Porque si das ese pequeño paso, si sales de tu mundo y haces algo distinto... quien sabe qué nuevo dolor te estará esperando. Podría ser mucho peor.

Así que te mantienes igual. Escoges el camino que conoces y no parece demasiado malo. Hay defectos mucho peores. No eres un drogadicto. No matas a nadie. Quizá un poquito a ti mismo.

Cuando finalmente cambiamos, no creo que sea como una explosión o un terremoto, convirtiéndonos de pronto en una persona diferente. Creo que es más sutil. El tipo de cambio que la mayoría de la gente no notaría a no ser que nos mire con mucha atención. Cosa que, gracias a Dios, nadie hace. Pero tú te das cuenta. Dentro de ti ese cambio es un mundo entero. Y esperas que eso sea todo. Así es como quieres seguir siendo para siempre. Para no tener que cambiar nunca más."

Antònia Font

Aquest dissabte vaig anar al concert dels Antònia Font, que presentaven el seu últim treball "Coser y cantar", acompanyant les seves cançons de sempre amb una orquestra (en aquest cas l'Orquestra del Berguedà). Va estar molt bé, us ho recomano. Us adjunto algunes de les seves cançons:

(la cançó comença a partir del minut 1:20)

La barana

En aquesta vida, tothom necessita agafar-se a alguna cosa. Alguns, s’agafen a la feina, altres a la parella, altres als amics, altres a les aficions, altres a les drogues… i n’hi ha d’altres que no tenen on agafar-se, i llavors senten el vertígen que produeix la vida. És com quan surts a un balcó sense baranes, i et dóna la sensació que si fas un pas més, el buit que s’obre davant teu et tibarà cap avall i et farà caure. Per això et quedes immòbil, o tires enrera, quan si el balcó tingués una barana, series capaç d’acostar-te fins a la vora mateix, i mirar recta avall, sense cap mena de por. Encara que no toquis en cap moment la barana, saps que és allà, i en cas de perdre l’equilibri, saps que sempre t’hi pots agafar i no cauries. Però per desgràcia, encara que a vegades caiguis, i agitis els braços intentant buscar un lloc on agafar-te, no sempre trobaràs una barana per subjectar-te. Per això és millor aprendre a caminar sense por, amb passos ferms i decidits, sense pensar en l’altura a la que et trobes, sense ser conscient del buit que s’obre al teu costat, sense pensar en el mal que et podries fer en la caiguda.
Us adjunto un monóleg-reflexió d'una altra sèrie que feien temps enrera (MIR) i que també anava de metges.
“Gaby, ya le llama por un apelativo cariñoso. Me dan ganas de partirle la cara, o de salir corriendo y no volver, pero claro, soy un residente de medicina y gano mil euros al mes, o sea que soy un mil eurista. Me da un poco de vergüenza decirlo, pero dependo de mis padres, aunque si se mira bien, todo el mundo tiene alguna dependencia. Algunos dependen de las drogas para estar bien, otros dependen del sexo, para otros su dependencia es el trabajo. Sí, todo el mundo tiene alguna dependencia, pero no se por qué, me parece que la mía es la peor de todas. Para algunas personas la vida parece ser muy fácil, ¿cómo hacer para sacarle a las cosas el lado más alegre? ¿Cómo hacen para mantener a raya las obsesiones, los prejuicios y los miedos?. Ojalá pudiera preguntarle a este chico cómo hace para llevarse bien con los novios y novias de sus padres. ¿Es posible que no le moleste este baile de parejas? Es como si necesitara una dosis de afecto en bruto y le diera igual quien se la suministre. La verdad es que todos queremos lo mismo, que nos quieran y vivir felices.Todas las decisiones las tomamos con ese objetivo, por eso nos da tanto miedo equivocarnos. Todas las decisiones tienen sus consecuencias, sus riesgos, sobre todo cuando nos saltamos las normas y toca nadar a contracorriente. Hombre lleno de prejuicios, no, lo que pasa es que me gustaría que mi madre se comportara de otra forma. Como dependo de ella, pues me tengo que aguantar, aun así, depender de los padres no es tan malo, es mucho peor depender de los hijos. Tenemos dependencias de toda clase, algunas no parecen serlo, solo porque nos hacen sentir mejor, otras dependencias son evidentes. Hay cosas sin las que es imposible vivir. Cuando dependemos de algo que nos da la vida, mejor aceptarlo y vivir. Cuando dependemos de algo que nos perjudica, mejor darse cuenta, y más vale tarde que nunca. Y está la principal dependencia de todas, la del afecto y el cariño, la del amor.”

El Llibertí

Fragments de l'obra de teatre "El llibertí":

“Les dones estan per damunt dels homes, són misterioses, menys animals. Tenen un cos preparat per l'enigma”

“Si no t’enganyés, segur que quan t’abracés pensaria en totes les que no he pogut fer meves. Però com que quan estic amb tu, jo ja les he fetes meves, jo no torno com un marit frustrat i és a tu a qui faig els petons i les abraçades.”

“canvio de parer tan aviat com una dona entra en joc; sóc capaç de passar de la gavota al minuet a mig compàs, les idees em passen a tocar, i em fan anar d’un cantó a l’altre, res no perdura. Em desperto a favor, i me’n vaig a dormir en contra. Maleïdes molècules”

“Les idees són com les dones, Baronnet, les olorem, els anem al darrere, en quedem embriagats i després, bruscament, el desig agafa una bifurcació imprevista i anem a mirar cap a una altra banda”

“ El matrimoni vol passar per ser un compromís indissoluble. Ara bé, un home assenyat ja tremola davant la idea d’un compromís indissoluble. No hi ha res més insensat que un precepte que prohibeix els canvis que portem dins nostre. Ah, veig aquests joves marits que són portats a l’altar: és com contemplar una parella de bous camí de l’escorxador! Pobra canalla! Els fan prometre una fidelitat que topa amb el paler més capriciós d’un individu; els fan prometre que mataran el desig, escanyant-lo entre les cadenes de la fidelitat! (...) Qui desitja la llar, la parella, els fills... les dones o els homes? Qui prefereix l’amor abans que la passió? Els sentiments abans que el sexe? Qui la vol, la seguretat? Qui vol fixar el temps, aturar les coses? Ah, amb això, les dones i els capellans van de la maneta. Les dones aspiren a agafar els vius i convertir-los en estàtues, s’estimen més el marbre que la carn, construeixen cementiris. L’home voldria continuar sent un llop sense collar, amb el coll lliure; la dona, en canvi, vol un gos garrotat, lligat ben curt. La dona és reaccionària per naturalesa.”

“Agradar, per vosaltres, és només l’esglaonet per pujar al llit, el mitjà pels vostres objectius. Mentre que, per nosaltres, les dones, agradar és en si mateix un objectiu, és ja la victòria. Seduir... jo vull que res no se sostregui al meu domini, vull poder exercir el poder sobre tots els homes, no permetre’ls cap repòs... seduir, seduir fins afartar-me’n, seduir sense ni ganes... Jo els faig créixer el desig. I ells s’apinyen al meu voltant, i els sembla que em demanen una cosa que els podria negar. I quan es pensen, ells, que ja han guanyat, quan m’esclafen tota nua contra seu, és aleshores que remato el meu triomf (…) Ah sí, ¿vosaltres teniu la força, el poder? Jo, la redueixo a no res, i us faig tornar al punt de partida, us faig recular, us deixo despullats, amb el culet a l’aire, baldats, indefensos, com si tinguéssiu pocs dies de vida.”

"Diderot: Qui sent més plaer en el sexe, l’home o la dona?

Madame Therbouche: Quan us pica una orella i la grateu amb el dit petit, qui sent més plaer, l’orella o el dit?

Diderot: L’orella, és clar.

Madame Therbouche: Doncs ja teniu la resposta."

El precipici

Em tremolen les cames. El fred em glaça les mans, que ja me les començo a notar entumides. El vent del nord fa desviar la trajectòria descendent d’una llàgrima que llisca galta avall. No sé quants dies fa que estic així, no sé quant temps porto aturada aquí dalt. Miro a banda i banda del camí, i només veig un precipici enorme. No m’atreveixo a moure els peus. No sé cap on he d’anar. El camí és estret i no em puc permetre fer un pas en fals, ja que les conseqüències d’un error, poden arribar a ser fatídiques. No vull caure pel precipici, tinc por de fer-me mal. Està començant a nevar, i els primers flocs emblanquinen els meus cabells. El fred és cada cop més intens i començo a notar símptomes de congelació a les puntes dels dits. Sento les fiblades que pugen per cadascuna de les meves extremitats. No podré aguantar gaire més temps d’aquesta manera. He de prendre una decisió, he de caminar per fugir del fred. Em disposo a fer passos endavant, anant amb compte de no perdre l’equilibri. Poso tota la meva atenció en el camí, intentant no mirar a banda i banda, intentant avançar recta, sense girar-me enrera. De sobte, sento la terra tremolar sota els meus peus. Començo a sentir soroll de pedres caient i rebotant les unes amb les altres. El camí s’esfondra darrera meu. Corro endavant, tan ràpid com puc, vull fugir. Noto que em falta l’aire. Arribo a un punt on el camí s’acaba. Davant meu només hi ha un gran buit, i ja no puc tornar enrera. El terratrèmol s’atansa esberlant les pedres al seu pas. No hi ha sortida, no hi ha res on pugui agafar-me. Decideixo tancar els ulls, obrir els braços i deixar-me portar pel destí.

Us deixo amb un altre dels monòlegs de la sèrie "Anatomía de Grey", i que m'ha inspirat aquest relat. Realment, el millor, sens dubte, d'aquesta sèrie, són les reflexions del principi i del final. Aquesta en concret, senzillament, la trobo genial:

“Hace dos siglos Benjamín Franklin reveló al mundo el secreto de su éxito, “nunca dejes para mañana, lo que puedas hacer hoy”. Él descubrió la electricidad, la gente debería prestar atención a las cosas que dijo. No sé porqué siempre posponemos todo, pero si tuviera que adivinarlo, diría que tiene mucho que ver con el miedo,… el miedo al fracaso, el miedo al dolor, el miedo al rechazo. A veces es miedo a tomar una decisión, porque y si te equivocas? y si cometes un error sin solución? Sea lo que sea lo que nos da miedo, una cosa es cierta: cuando el dolor de no hacer algo es más insoportable que el miedo a hacerlo es como si cargáramos con un tumor gigante.
El pájaro mas rápido atrapará al gusano, una decisión a tiempo salvará vidas. Quien duda está perdido, no podemos fingir que no nos lo dijeron, todos hemos oído los proverbios, a los filósofos, a nuestros abuelos advirtiéndonos sobre el tiempo perdido, hemos oído los poetas malditos instándonos a vivir el momento, aunque a veces debemos escucharnos a nosotros mismos. Debemos cometer nuestros propios errores, debemos aprender nuestras propias lecciones, debemos dejar las posibilidades de hoy bajo la alfombra del mañana hasta que no podamos más, hasta que comprendamos por fin lo que Benjamín Franklin quería decir, que es mejor saber que preguntarse, que despertar es mejor que dormir y que fracasar o cometer un error enorme es mucho mejor que no haberlo intentado.”

Addiccions

Fa dies que no escric res, o el poc que escric és impublicable. Però no us tinc oblidats, per això he decidit igualment actualitzar el blog. Us adjunto el monòleg de la setmana passada de la sèrie "Anatomía de Grey". Que tots siguem capaços de superar les nostres addiccions...:

"En el hospital, vemos adicciones todos los días. Es impresionante ver las clases de adicción que existen. Sería demasiado fácil si sólo fueran las drogas, la bebida y el tabaco. Yo creo que la parte más dura de mandar a la mierda un hábito, es querer mandarlo a la mierda. Es decir, nos hacemos adictos por un motivo, ¿verdad? A menudo, demasiado a menudo, las cosas empiezan de cero como una parte normal de tu vida y de algún modo cruzan la línea de la obsesión, compulsión, perder el control.
El caso es que la adicción nunca termina bien. Porque tarde o temprano, lo que nos haya tenido drogados… deja de hacer sentir bien y empieza a doler. Pero dicen que no mandas a la mierda al hábito hasta que caes en lo más bajo. ¿Pero cuándo sabes que has caído?...
Porque no importa cuánto daño nos esté haciendo algo. A veces dejarlo marchar nos duele más."

Marea alta, marea baixa

A la vida ens trobem dies de tota manera. Hi ha dies en que no saps perquè, però et lleves carregat d’energia, amb ganes de fer moltes i moltes coses, alegre, rialler… No tens cap motiu concret per sentir-te així, però senzillament t’hi sents. Altres dies, en canvi, no tens ganes de fer res, estàs de mal humor, no voldries veure ningú, i si poguessis et quedaries tot el dia dins del llit, esperant que arribi la nit per poder dormir altre cop, desitjant que l’endemà el dia es llevi millor. Els humans som així (o almenys, alguns d’ells ho som). A vegades ens mostrem inestables, volubles, les coses més subtils poden fer canviar el nostre estat d’ànim, el nostre humor. En un segon i sense justificació aparent, podem passar d’estar alegres a estar tristos, d’estar eufòrics a estar angoixats, de l’optimisme al pessimisme, de la simpatia a l’hostilitat… i tot sense un motiu concret. Els canvis, però, no sempre són de bo a dolent. Evidentment, i per sort, també es donen les situacions contràries. A vegades n’hi ha prou amb escoltar aquella cançó que tant t’agrada per sentir-te novament ple d’energia. A vegades sentir la veu d’algú amb qui fa temps que tenies ganes de parlar, et fa tornar l’alegria. A vegades intercanviar un somriure amb els companys fa que el dia comenci amb més bon peu. A vegades compartir quatre paraules amb un bon amic fa que tot valgui la pena.

Això és el que té de bo aquesta inestabilitat, que saps que res dura per sempre. Quan tens un bon dia, l’has d’aprofitar al màxim perquè potser l’endemà et llevaràs emboirat. Si en canvi portes un dia fatal, saps que no durarà eternament, i això ho fa més suportable perquè estàs convençut que en el moment més inesperat començarà a brillar el sol.

Us deixo amb un text de Phil Bosmans que parla d’aquesta volatilitat de la condició humana:

“Com n’és, d’imprevisible i incomprensible, una vida humana!
Any rere any, dia rere dia, et mous entre homes i coses.
De vegades lluu el Sol, encara que no sàpigues perquè. Estàs content.
Veus el costat bonic i bo de la vida. Rius, dónes gràcies, balles.
La feina et va bé. Tothom és amable amb tu.
Has dormit bé, potser?
Potser has trobat un amic que t’ha donat seguretat?
Voldries que aquests moments de pau i de profunda alegria no s’acabessin mai.
Però, de sobte, tot canvia.

És com si un sol massa potent atragués els núvols!
T’envaeix una espècie de tristesa que no saps explicar.
Ho veus tot negre. Estàs convençut que no importes a ningú.
Et queixes per qualsevol ximpleria, et tornes rondinaire, gelós i ofensiu.
Penses que sempre serà així i que aquest mal humor no canviarà mai.
I un cop més, no saps perquè.
Potser és que estàs cansat? No ho saps.
Per què ha de ser això?

Perquè l’home és una engruna de natura, amb dies de primavera i dies de tardor,
amb la calor de l’estiu i el fred de l’hivern.
Perquè l’home segueix el ritme del mar: marea alta, marea baixa.
Perquè la nostra existència és un alternar continu entre “viure” i “morir”.”

Phil Bosmans
“La joia de viure”