El viatge

Fa cinc minuts que he arribat a l’estació d’autobusos. Està plovent, com acostuma a fer últimament cap al final del dia. Una pluja breu i suau. M’assec al banc que hi ha just al costat de l’espai destinat a l’aturada del meu autocar, sota la marquesina que ens resguarda de les gotes. La fredor metàl.lica del banc travessa els meus pantalons i m’arriba a les cuixes. Sento un calfred que em recorre el cos. No sé si és a conseqüència del fred, o degut als nervis pel fet d’emprendre un nou camí, un viatge cap al desconegut. Em cordo fins a dalt de tot la cremallera de la meva jaqueta, tot tapant-me una mica la boca i el nas. L’escalfor de la meva pròpia respiració em reconforta. Tinc agafada ben forta la nansa de la meva maleta, que reposa a terra, sobre dues rodetes de goma transparent. Me la miro, i no deixo de preguntar-me com puc encabir tota una vida dins d’una maleta. Al meu voltant comença a haver-hi moviment de gent. Qui més qui menys, tothom està intranquil. Alguns s’estan acomiadant dels seus familiars. Altres són ànimes solitàries que han arribat a l’estació, i com a únic equipatge, porten un llibre o una revista. També n’hi ha d’altres que porten unes motxil·les enormes penjades a l’esquena.
La gent comença a acostar-se cap a la vorera. A un ritme lent, s’apropa el meu autocar. Decideixo respirar profundament, i m’alço en direcció al vehicle. Han obert ja el portaequipatge. Faig una ullada i descobreixo un raconet on hi cap just la meva maleta. Intento col·locar-la de manera que quedi ben assegurada, no fos cas que caigués per terra en alguna de les moltes aturades que segurament haurem de fer abans d’arribar a destinació. Em poso a la cua per poder pujar a l’autocar. Sento com el cor cada cop se m’accelera més. Potser no estic segura de fer el pas i pujar a dalt. De sobte em venen al cap les veus de tots aquells que m’han dit que no ho fés. Ressonen dins el meu cervell, les paraules de tots aquells que d’una manera o altra m’han inculcat que aquest no era el camí correcte. Em venen a la ment les cares de tots els que sé que potser no m’entendran, i de tots aquells a qui de ben segur faré mal. Però tot i així, tots hem de créixer, tots hem de cometre els nostres propis errors. A vegades cal seguir els impulsos que neixen de dins, i acceptar els canvis que això pot comportar.
Pujo els tres graons de l’autocar, i entrego el meu bitllet al conductor, que em respon amb un somriure. Camino cap a la part del darrera, i m’assec just al costat de la finestra. Crec que ja tothom ha pujat. El conductor ja ha posat en marxa el motor, i noto el ronroneig vibrant de l’autocar. Emprenc el meu viatge cap a un indret desconegut, ara ja no hi ha marxa enrera. Miro per la finestra, i el meu propi baf entela el vidre, tot oferint-me una imatge borrora de la meva ciutat. És com si aquest ja no fos el meu indret, és com si estigués deixant el meu passat enrera. M’allunyo de la que fins ara ha sigut la meva vida, i n’emprenc una de nova, plena de canvis. Potser decidiré baixar a la pròxima parada, o potser arribaré al final del trajecte, que per cert, no sé quina destinació té. Per ara, decideixo aclofar-me en el meu seient, tancar els ulls, i deixar-me portar pels somnis.

Un cop més, us deixo amb un dels monòlegs televisius, en aquest cas, pertany a la sèrie "MIR":

"Norma Nº 1 para emanciparte nada de dudas ni de nervios ni de escenas sentimentales. Norma Nº 2 nada de taxis. Supongo que cambiar de vida es complicado para todo el mundo. Hay vidas que cambian en un segundo o en esa milésima de segundo en que cerramos los ojos y los volvemos a abrir. Y por mucho que pensemos que la recompensa merece la pena hay cosas que nos cuesta mucho cambiar. Finales felices, a mí también me gustaría saber cual va a ser el final de mi historia. Si supiera que iba a ser feliz, no daría tanta importancia a los malos momentos, a lo que no podemos cambiar. El problema es que nunca sabemos qué nos va a pasar, a veces sentimos que nuestra vida ha mejorado y cuando menos lo esperamos volvemos a estar en el mismo punto de partida. Sé que es imposible saber como va a terminar nuestra vida, pero a veces no estaría mal. Nadie ha dicho que emanciparse sea fácil, no lo es, ningún cambio de la vida es fácil, ni un cambio de vocación, ni un cambio de pareja. Ningún cambio nos garantiza que nuestra vida vaya a ser mejor, pero necesitamos cambiar cosas aunque sean pequeñas para sentirnos vivos. Para sentir que no nos hemos estancado. En un año la vida de una persona puede cambiar para siempre, en algunas cosas para bien, en otras para mal. Sigamos el consejo de los sabios de no detenernos mucho en las cosas más importantes y mimar de verdad los momentos más pequeños. En un año puedes conocer el amor de tu vida. Todo puede cambiar de repente y debemos aceptarlo. Pero a mi, me gustaría que alguien me adelantara qué va a ser el resto de mi vida."