Estic asseguda al sofà, i miro les roses que hi ha damunt la taula. No deixo de meravellar-me amb la seva bellesa, la seva perfecció… el tronc esvelt i gruixut, que dóna rigidesa a una estructura tan aparentment fràgil com són uns pètals avellutats d’un vermell color sang. Miro les roses, i intento immortalitzar aquest moment, intento retenir aquesta imatge, intento gravar aquests instants dins del meu cor... I és que sé, que aquesta perfecció és efímera. Tot és qüestió de temps. Per molt que vagi canviant i afegint aigua, d’aquí uns dies les fulles verdes començaran a secar-se i s’aniran escampant per terra, en un últim intent de deixar que sigui la flor la que aprofiti al màxim la vitalitat que encara queda. I d’aquí uns dies els pètals comançaran a enfosquir-se, perdran la seva flexibilitat, deixaran de tenir aquest tacte sedós. Les roses, acotaran el cap, com avergonyides per no poder seguir mostrant-se tan esplèndides… però jo, les seguiré trobant igual de boniques, perquè per molt que hagi passat el temps, per més que hagin perdut l’aigua, hagin canviat el color i no puguin oferir el mateix tacte, jo seguiré portant dins del meu cor el record del primer dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada