El temps passa volant. Crec que tots hem tingut aquesta sensació en diverses ocasions. Potser és que al fer-nos grans, canvia el punt de vista, la manera de veure i viure les coses, però la veritat és que tinc la sensació que el temps cada cop passa més ràpid. Em sembla recordar que quan era petita, les setmanes passaven lentes. Començaves un dilluns, i després venia dimarts, i un cop havies passat dimecres ja tenies la meitat de la setmana (escolar) superada i llavors dijous i divendres, amb la il.lusió que s’acostava el cap de setmana, passaven més ràpid. Ara, en canvi, tan aviat som dilluns, com ja tornem a ser divendres; tan aviat ens envaeix el fred de l’hivern, com tornem a notar el calor xafogosa de l’estiu; acabem de celebrar Nadal, i ja ens trobem fent plans per a les vacances d’estiu… sense anar més lluny, em sembla que va ser ahir que vaig publicar el text del dia de Cap d’Any, i en canvi ja estem apunt d’acabar el febrer…
Qui sap, potser el món ha canviat, potser ara la Terra tarda menys a girar sobre si mateixa i a fer la volta al sol, potser ara les agulles de tots els rellotges giren a una velocitat més ràpida, i és per això que no ens atrapem mai la feina…
En fi, tenim la sensació que voldríem fer un munt de coses, però necessitaríem que els dies fóssin de 48 hores per poder dur a terme tots els nostres plans. Voldríem tenir temps per dedicar-nos a nosaltres mateixos. Ens passem els dies dient: “quant tingui temps faré això, i allò i allò de més enllà…” però aquest dia no acaba d’arribar mai.
A vegades ja va bé tenir la ment tan ocupada, així no tenim temps per escoltar els propis pensaments, així no tenim l’oportunitat de donar gaires voltes a les coses i sovint és una manera de fugir dels problemes. Malgrat tot, hi ha dies en que tenim ganes d’aturar el ritme frenètic al que estem habituats, però quan arriba el moment en que la feina i la rutina diària no ens absorveixen, i ens deixen un respir, no tenim ganes de sentir-nos de nou ofegats per les moltes i moltes coses que voliem fer, i llavors, sovint, acabem per no fer res.
I és que de tant en tant tots necessitem fer una aturada en el camí, per ser conscients del que estem vivint.
Us deixo amb un monòleg de la sèrie “Anatomía de Grey” que també parla del pas del temps:
“Dentro del quirófano, el tiempo pierde todo su significado entre tantas cirugías y salvar vidas; el reloj parece no tener importancia. 15 minutos, 15 horas… Dentro del quirófano, los mejores cirujanos hacen que el tiempo vuele. Mientras tanto, fuera de quirófano, el tiempo se da el gusto de patearnos el trasero. Pero incluso al más fuerte de nosotros nos juega una mala pasada… Yendo despacio, suspendiéndose… hasta hacernos congelar… Dejándonos amedrentados en un momento, incapaces de movernos a un lugar o a otro.
El tiempo vuela. El tiempo no espera a ningún hombre. El tiempo cura todas las heridas. Y todo lo que queremos, es más tiempo… Tiempo de levantarse… Tiempo de madurar… Tiempo de dejarlo ir… Tiempo.”
Qui sap, potser el món ha canviat, potser ara la Terra tarda menys a girar sobre si mateixa i a fer la volta al sol, potser ara les agulles de tots els rellotges giren a una velocitat més ràpida, i és per això que no ens atrapem mai la feina…
En fi, tenim la sensació que voldríem fer un munt de coses, però necessitaríem que els dies fóssin de 48 hores per poder dur a terme tots els nostres plans. Voldríem tenir temps per dedicar-nos a nosaltres mateixos. Ens passem els dies dient: “quant tingui temps faré això, i allò i allò de més enllà…” però aquest dia no acaba d’arribar mai.
A vegades ja va bé tenir la ment tan ocupada, així no tenim temps per escoltar els propis pensaments, així no tenim l’oportunitat de donar gaires voltes a les coses i sovint és una manera de fugir dels problemes. Malgrat tot, hi ha dies en que tenim ganes d’aturar el ritme frenètic al que estem habituats, però quan arriba el moment en que la feina i la rutina diària no ens absorveixen, i ens deixen un respir, no tenim ganes de sentir-nos de nou ofegats per les moltes i moltes coses que voliem fer, i llavors, sovint, acabem per no fer res.
I és que de tant en tant tots necessitem fer una aturada en el camí, per ser conscients del que estem vivint.
Us deixo amb un monòleg de la sèrie “Anatomía de Grey” que també parla del pas del temps:
“Dentro del quirófano, el tiempo pierde todo su significado entre tantas cirugías y salvar vidas; el reloj parece no tener importancia. 15 minutos, 15 horas… Dentro del quirófano, los mejores cirujanos hacen que el tiempo vuele. Mientras tanto, fuera de quirófano, el tiempo se da el gusto de patearnos el trasero. Pero incluso al más fuerte de nosotros nos juega una mala pasada… Yendo despacio, suspendiéndose… hasta hacernos congelar… Dejándonos amedrentados en un momento, incapaces de movernos a un lugar o a otro.
El tiempo vuela. El tiempo no espera a ningún hombre. El tiempo cura todas las heridas. Y todo lo que queremos, es más tiempo… Tiempo de levantarse… Tiempo de madurar… Tiempo de dejarlo ir… Tiempo.”
1 comentari:
Estimada Marta!!!!
El temps...quin gran misteri!!! Evidentment, és una bona senyal que el temps ens passi ràpid. Tots sabem que el tems és relatiu, en funció de l'espai i la velocitat. No pretenc autoproclamar-me com un afmirador de l'Einstein, però em sembla que les lleis fisiques ens van molt be per parlar d'aquest tema. Quan naixem tenim un espai determinat per recòrrer, que no coneixem, però que és finit. Cicim d'una manera més o menys accelerada, sovint cambiem la velocitat, l'augmentem i la reduïm. I en funció d'aquestes dues cosesm percebem com s'escapa el temps. Normalment, tothom està d'acord que quan s'és jove es viu més de pressa, s'és més àgil, tenim menys perjudicis i menys experiències traumàtiques o negatives que ens fan reflexionar menys que quan adquirim més experiència. El que és evident, és que conforme acumulem anys, cada cop ens queda menys espai per recórrer. Per tant, aplicant la simple fórmula V=E/T, veurem que la constant que en resulta demostra una evidència: si vivim sempre a la mateixa velocitat, i el camí a recórrer es redueix, el temps també es redueix, es fa més petit. Per tant, em sembla que la percepció d'adonar-se que el temps va cada vegada més ràpid no significa res més que, de moment, encara no hem reduït la nostra velocitat, i per tant, que encara seguim sent joves. I això és molt important. Si Déu vol, ja arribarà el dia en que els dies se'ns facin pesats i avorrits, i que ens llevem sense cap o pocs objectius per complir. Però perquè això arribi encara falta, per sort, molt de temps.....
A reveure!!!!!
Publica un comentari a l'entrada