El pas del temps

El temps passa volant. Crec que tots hem tingut aquesta sensació en diverses ocasions. Potser és que al fer-nos grans, canvia el punt de vista, la manera de veure i viure les coses, però la veritat és que tinc la sensació que el temps cada cop passa més ràpid. Em sembla recordar que quan era petita, les setmanes passaven lentes. Començaves un dilluns, i després venia dimarts, i un cop havies passat dimecres ja tenies la meitat de la setmana (escolar) superada i llavors dijous i divendres, amb la il.lusió que s’acostava el cap de setmana, passaven més ràpid. Ara, en canvi, tan aviat som dilluns, com ja tornem a ser divendres; tan aviat ens envaeix el fred de l’hivern, com tornem a notar el calor xafogosa de l’estiu; acabem de celebrar Nadal, i ja ens trobem fent plans per a les vacances d’estiu… sense anar més lluny, em sembla que va ser ahir que vaig publicar el text del dia de Cap d’Any, i en canvi ja estem apunt d’acabar el febrer…
Qui sap, potser el món ha canviat, potser ara la Terra tarda menys a girar sobre si mateixa i a fer la volta al sol, potser ara les agulles de tots els rellotges giren a una velocitat més ràpida, i és per això que no ens atrapem mai la feina…
En fi, tenim la sensació que voldríem fer un munt de coses, però necessitaríem que els dies fóssin de 48 hores per poder dur a terme tots els nostres plans. Voldríem tenir temps per dedicar-nos a nosaltres mateixos. Ens passem els dies dient: “quant tingui temps faré això, i allò i allò de més enllà…” però aquest dia no acaba d’arribar mai.
A vegades ja va bé tenir la ment tan ocupada, així no tenim temps per escoltar els propis pensaments, així no tenim l’oportunitat de donar gaires voltes a les coses i sovint és una manera de fugir dels problemes. Malgrat tot, hi ha dies en que tenim ganes d’aturar el ritme frenètic al que estem habituats, però quan arriba el moment en que la feina i la rutina diària no ens absorveixen, i ens deixen un respir, no tenim ganes de sentir-nos de nou ofegats per les moltes i moltes coses que voliem fer, i llavors, sovint, acabem per no fer res.
I és que de tant en tant tots necessitem fer una aturada en el camí, per ser conscients del que estem vivint.


Us deixo amb un monòleg de la sèrie “Anatomía de Grey” que també parla del pas del temps:
“Dentro del quirófano, el tiempo pierde todo su significado entre tantas cirugías y salvar vidas; el reloj parece no tener importancia. 15 minutos, 15 horas… Dentro del quirófano, los mejores cirujanos hacen que el tiempo vuele. Mientras tanto, fuera de quirófano, el tiempo se da el gusto de patearnos el trasero. Pero incluso al más fuerte de nosotros nos juega una mala pasada… Yendo despacio, suspendiéndose… hasta hacernos congelar… Dejándonos amedrentados en un momento, incapaces de movernos a un lugar o a otro.
El tiempo vuela. El tiempo no espera a ningún hombre. El tiempo cura todas las heridas. Y todo lo que queremos, es más tiempo… Tiempo de levantarse… Tiempo de madurar… Tiempo de dejarlo ir… Tiempo.”

Els canvis

Crec que en general, a tots ens preocupen els canvis. Potser hi ha gent més aventurera, que li agrada el risc, i disfruten amb les sorpreses. Altres, però, prefereixen tenir-ho tot controlat, saber exactament què passarà, i això els dóna tranquil.litat. De totes maneres, però, la vida no és estàtica, la vida és dinàmica, i volguem o no, estem en un canvi constant. A vegades no en som conscients, a vegades ni nosaltres mateixos ens en donem compte, però de sobte, un dia, t’adones que les coses ja no són exactament com temps enrera. Que hi ha coses que han deixat de fer mal, i evidentment, també n’hi haurà de noves que començaran a punxar. I descobreixes coses que t’apassionaven i que ara han perdut interès i en canvi altres que desperten la teva curiositat. Però el secret està en saber adaptar-nos. No serveix de res girar-se d’esquena als canvis, perquè per més que vulguis mantenir-te inalterable, tot el teu entorn canvia, evoluciona, i tard o d’hora t’acaba afectant. Per això cal estar oberts, per adaptar-te a les noves situacions que et trobaràs en el camí, per acceptar les noves oportunitats que t’ofereix la vida.

Us deixo amb un fragment de la sèrie "Everwood":

"Mi mayor defecto, por Ephram Brown

Cuanto más cambian las cosas, más siguen igual. No estoy seguro de quién dijo ésto. Probablemente fuera Shakespeare. O Sting. Pero por ahora es la frase que explica mejor mi mayor defecto: mi incapacidad de cambiar.

No creo que sea el único. Cuanto más conozco a otras personas más me doy cuenta de que es un defecto muy común. Permanecer igual tanto tiempo como sea posible, sin cambiar en absoluto... De alguna forma, te hace sentir mejor. Y si sufres, al menos el dolor es familiar. Porque si das ese pequeño paso, si sales de tu mundo y haces algo distinto... quien sabe qué nuevo dolor te estará esperando. Podría ser mucho peor.

Así que te mantienes igual. Escoges el camino que conoces y no parece demasiado malo. Hay defectos mucho peores. No eres un drogadicto. No matas a nadie. Quizá un poquito a ti mismo.

Cuando finalmente cambiamos, no creo que sea como una explosión o un terremoto, convirtiéndonos de pronto en una persona diferente. Creo que es más sutil. El tipo de cambio que la mayoría de la gente no notaría a no ser que nos mire con mucha atención. Cosa que, gracias a Dios, nadie hace. Pero tú te das cuenta. Dentro de ti ese cambio es un mundo entero. Y esperas que eso sea todo. Así es como quieres seguir siendo para siempre. Para no tener que cambiar nunca más."

Antònia Font

Aquest dissabte vaig anar al concert dels Antònia Font, que presentaven el seu últim treball "Coser y cantar", acompanyant les seves cançons de sempre amb una orquestra (en aquest cas l'Orquestra del Berguedà). Va estar molt bé, us ho recomano. Us adjunto algunes de les seves cançons:

(la cançó comença a partir del minut 1:20)

La barana

En aquesta vida, tothom necessita agafar-se a alguna cosa. Alguns, s’agafen a la feina, altres a la parella, altres als amics, altres a les aficions, altres a les drogues… i n’hi ha d’altres que no tenen on agafar-se, i llavors senten el vertígen que produeix la vida. És com quan surts a un balcó sense baranes, i et dóna la sensació que si fas un pas més, el buit que s’obre davant teu et tibarà cap avall i et farà caure. Per això et quedes immòbil, o tires enrera, quan si el balcó tingués una barana, series capaç d’acostar-te fins a la vora mateix, i mirar recta avall, sense cap mena de por. Encara que no toquis en cap moment la barana, saps que és allà, i en cas de perdre l’equilibri, saps que sempre t’hi pots agafar i no cauries. Però per desgràcia, encara que a vegades caiguis, i agitis els braços intentant buscar un lloc on agafar-te, no sempre trobaràs una barana per subjectar-te. Per això és millor aprendre a caminar sense por, amb passos ferms i decidits, sense pensar en l’altura a la que et trobes, sense ser conscient del buit que s’obre al teu costat, sense pensar en el mal que et podries fer en la caiguda.
Us adjunto un monóleg-reflexió d'una altra sèrie que feien temps enrera (MIR) i que també anava de metges.
“Gaby, ya le llama por un apelativo cariñoso. Me dan ganas de partirle la cara, o de salir corriendo y no volver, pero claro, soy un residente de medicina y gano mil euros al mes, o sea que soy un mil eurista. Me da un poco de vergüenza decirlo, pero dependo de mis padres, aunque si se mira bien, todo el mundo tiene alguna dependencia. Algunos dependen de las drogas para estar bien, otros dependen del sexo, para otros su dependencia es el trabajo. Sí, todo el mundo tiene alguna dependencia, pero no se por qué, me parece que la mía es la peor de todas. Para algunas personas la vida parece ser muy fácil, ¿cómo hacer para sacarle a las cosas el lado más alegre? ¿Cómo hacen para mantener a raya las obsesiones, los prejuicios y los miedos?. Ojalá pudiera preguntarle a este chico cómo hace para llevarse bien con los novios y novias de sus padres. ¿Es posible que no le moleste este baile de parejas? Es como si necesitara una dosis de afecto en bruto y le diera igual quien se la suministre. La verdad es que todos queremos lo mismo, que nos quieran y vivir felices.Todas las decisiones las tomamos con ese objetivo, por eso nos da tanto miedo equivocarnos. Todas las decisiones tienen sus consecuencias, sus riesgos, sobre todo cuando nos saltamos las normas y toca nadar a contracorriente. Hombre lleno de prejuicios, no, lo que pasa es que me gustaría que mi madre se comportara de otra forma. Como dependo de ella, pues me tengo que aguantar, aun así, depender de los padres no es tan malo, es mucho peor depender de los hijos. Tenemos dependencias de toda clase, algunas no parecen serlo, solo porque nos hacen sentir mejor, otras dependencias son evidentes. Hay cosas sin las que es imposible vivir. Cuando dependemos de algo que nos da la vida, mejor aceptarlo y vivir. Cuando dependemos de algo que nos perjudica, mejor darse cuenta, y más vale tarde que nunca. Y está la principal dependencia de todas, la del afecto y el cariño, la del amor.”

El Llibertí

Fragments de l'obra de teatre "El llibertí":

“Les dones estan per damunt dels homes, són misterioses, menys animals. Tenen un cos preparat per l'enigma”

“Si no t’enganyés, segur que quan t’abracés pensaria en totes les que no he pogut fer meves. Però com que quan estic amb tu, jo ja les he fetes meves, jo no torno com un marit frustrat i és a tu a qui faig els petons i les abraçades.”

“canvio de parer tan aviat com una dona entra en joc; sóc capaç de passar de la gavota al minuet a mig compàs, les idees em passen a tocar, i em fan anar d’un cantó a l’altre, res no perdura. Em desperto a favor, i me’n vaig a dormir en contra. Maleïdes molècules”

“Les idees són com les dones, Baronnet, les olorem, els anem al darrere, en quedem embriagats i després, bruscament, el desig agafa una bifurcació imprevista i anem a mirar cap a una altra banda”

“ El matrimoni vol passar per ser un compromís indissoluble. Ara bé, un home assenyat ja tremola davant la idea d’un compromís indissoluble. No hi ha res més insensat que un precepte que prohibeix els canvis que portem dins nostre. Ah, veig aquests joves marits que són portats a l’altar: és com contemplar una parella de bous camí de l’escorxador! Pobra canalla! Els fan prometre una fidelitat que topa amb el paler més capriciós d’un individu; els fan prometre que mataran el desig, escanyant-lo entre les cadenes de la fidelitat! (...) Qui desitja la llar, la parella, els fills... les dones o els homes? Qui prefereix l’amor abans que la passió? Els sentiments abans que el sexe? Qui la vol, la seguretat? Qui vol fixar el temps, aturar les coses? Ah, amb això, les dones i els capellans van de la maneta. Les dones aspiren a agafar els vius i convertir-los en estàtues, s’estimen més el marbre que la carn, construeixen cementiris. L’home voldria continuar sent un llop sense collar, amb el coll lliure; la dona, en canvi, vol un gos garrotat, lligat ben curt. La dona és reaccionària per naturalesa.”

“Agradar, per vosaltres, és només l’esglaonet per pujar al llit, el mitjà pels vostres objectius. Mentre que, per nosaltres, les dones, agradar és en si mateix un objectiu, és ja la victòria. Seduir... jo vull que res no se sostregui al meu domini, vull poder exercir el poder sobre tots els homes, no permetre’ls cap repòs... seduir, seduir fins afartar-me’n, seduir sense ni ganes... Jo els faig créixer el desig. I ells s’apinyen al meu voltant, i els sembla que em demanen una cosa que els podria negar. I quan es pensen, ells, que ja han guanyat, quan m’esclafen tota nua contra seu, és aleshores que remato el meu triomf (…) Ah sí, ¿vosaltres teniu la força, el poder? Jo, la redueixo a no res, i us faig tornar al punt de partida, us faig recular, us deixo despullats, amb el culet a l’aire, baldats, indefensos, com si tinguéssiu pocs dies de vida.”

"Diderot: Qui sent més plaer en el sexe, l’home o la dona?

Madame Therbouche: Quan us pica una orella i la grateu amb el dit petit, qui sent més plaer, l’orella o el dit?

Diderot: L’orella, és clar.

Madame Therbouche: Doncs ja teniu la resposta."

El precipici

Em tremolen les cames. El fred em glaça les mans, que ja me les començo a notar entumides. El vent del nord fa desviar la trajectòria descendent d’una llàgrima que llisca galta avall. No sé quants dies fa que estic així, no sé quant temps porto aturada aquí dalt. Miro a banda i banda del camí, i només veig un precipici enorme. No m’atreveixo a moure els peus. No sé cap on he d’anar. El camí és estret i no em puc permetre fer un pas en fals, ja que les conseqüències d’un error, poden arribar a ser fatídiques. No vull caure pel precipici, tinc por de fer-me mal. Està començant a nevar, i els primers flocs emblanquinen els meus cabells. El fred és cada cop més intens i començo a notar símptomes de congelació a les puntes dels dits. Sento les fiblades que pugen per cadascuna de les meves extremitats. No podré aguantar gaire més temps d’aquesta manera. He de prendre una decisió, he de caminar per fugir del fred. Em disposo a fer passos endavant, anant amb compte de no perdre l’equilibri. Poso tota la meva atenció en el camí, intentant no mirar a banda i banda, intentant avançar recta, sense girar-me enrera. De sobte, sento la terra tremolar sota els meus peus. Començo a sentir soroll de pedres caient i rebotant les unes amb les altres. El camí s’esfondra darrera meu. Corro endavant, tan ràpid com puc, vull fugir. Noto que em falta l’aire. Arribo a un punt on el camí s’acaba. Davant meu només hi ha un gran buit, i ja no puc tornar enrera. El terratrèmol s’atansa esberlant les pedres al seu pas. No hi ha sortida, no hi ha res on pugui agafar-me. Decideixo tancar els ulls, obrir els braços i deixar-me portar pel destí.

Us deixo amb un altre dels monòlegs de la sèrie "Anatomía de Grey", i que m'ha inspirat aquest relat. Realment, el millor, sens dubte, d'aquesta sèrie, són les reflexions del principi i del final. Aquesta en concret, senzillament, la trobo genial:

“Hace dos siglos Benjamín Franklin reveló al mundo el secreto de su éxito, “nunca dejes para mañana, lo que puedas hacer hoy”. Él descubrió la electricidad, la gente debería prestar atención a las cosas que dijo. No sé porqué siempre posponemos todo, pero si tuviera que adivinarlo, diría que tiene mucho que ver con el miedo,… el miedo al fracaso, el miedo al dolor, el miedo al rechazo. A veces es miedo a tomar una decisión, porque y si te equivocas? y si cometes un error sin solución? Sea lo que sea lo que nos da miedo, una cosa es cierta: cuando el dolor de no hacer algo es más insoportable que el miedo a hacerlo es como si cargáramos con un tumor gigante.
El pájaro mas rápido atrapará al gusano, una decisión a tiempo salvará vidas. Quien duda está perdido, no podemos fingir que no nos lo dijeron, todos hemos oído los proverbios, a los filósofos, a nuestros abuelos advirtiéndonos sobre el tiempo perdido, hemos oído los poetas malditos instándonos a vivir el momento, aunque a veces debemos escucharnos a nosotros mismos. Debemos cometer nuestros propios errores, debemos aprender nuestras propias lecciones, debemos dejar las posibilidades de hoy bajo la alfombra del mañana hasta que no podamos más, hasta que comprendamos por fin lo que Benjamín Franklin quería decir, que es mejor saber que preguntarse, que despertar es mejor que dormir y que fracasar o cometer un error enorme es mucho mejor que no haberlo intentado.”