Us adjunto fragments de l'obra de Stefan Zweig, que actualment s'està representant al teatre Borràs de Barcelona, amb la interpretació de quatre fantàstiques actrius. Tracta de com un amor "platònic" pot marcar una vida.
"Només vull parlar-te a tu, dir-t'ho tot per primera vegada; has de saber tots els detalls de la meva vida, que sempre ha estat la teva i de la qual mai no n'has sabut res. Però no coneixeràs el meu secret fins que sigui morta, quan ja no estaràs obligat a donar-me cap resposta, quan això que ara em fa estremir amb uns calfreds tan forts sigui realment la fi. Si hagués de continuar vivint, estriparia la carta i callaria com sempre he callat. Però si l'arribes a tenir a les mans, sabràs que una morta t'hi explica la seva vida, una vida que va ser teva des del primer minut conscient fins al darrer."
"No volia ser feliç ni viure contenta lluny de tu; jo mateixa em vaig enclotar en un món llòbrec de mortificació i solitud. No em posava els vestits nous de colors que em van comprar, em negava a anar a concerts o al teatre, o bé a fer excursions en alegre companyia. No sortia gairebé mai al carrer... Estava dolguda i volia doldre'm, m'embriagava de la mancança de tot que em vaig imposar a més de la de no veure't. Sobretot, no volia deixar-me distreure de la passió de viure solament en tu."
"No em vas pas reconèixer, ni llavors ni mai, mai no m'has reconegut. ¿Com t'haig de descriure, estimat, la decepció d'aquell moment? Llavors era la primera vegada que el patia, aquest destí de no ser reconeguda per tu al llarg d'una vida i amb el qual moro; em desconeixes, encara no saps qui sóc. Com te l'haig de descriure, aquesta decepció! Perquè, mira, els dos anys que em vaig estar a Innsbruck, quan cada hora pensava en tu i no feia res més que imaginar-me la nostra primera retrobada a Viena, havia somiat tant les possiblitats més salvatges com les més venturoses, segons de quina lluna estava. Ho havia pressuposat tot, si em permets de dir-ho així; en els moments més tristos m'havia imaginat que em rebutjaries, que em menysprearies per massa poca cosa, massa lletja o massa apegalosa. Totes les formes del desfavor, de la fredor, de la indiferència, totes me les havia representat en visions apassionades, però precisament aquesta no m'havia arriscat a considerar-la en cap rampell pessimista, ni en els moments en què sentia la consciència més extrema de la meva inferioritat, perquè era la més esgarrifosa: que no en sabies res en absolut, del fet que jo existia."
"Només vull parlar-te a tu, dir-t'ho tot per primera vegada; has de saber tots els detalls de la meva vida, que sempre ha estat la teva i de la qual mai no n'has sabut res. Però no coneixeràs el meu secret fins que sigui morta, quan ja no estaràs obligat a donar-me cap resposta, quan això que ara em fa estremir amb uns calfreds tan forts sigui realment la fi. Si hagués de continuar vivint, estriparia la carta i callaria com sempre he callat. Però si l'arribes a tenir a les mans, sabràs que una morta t'hi explica la seva vida, una vida que va ser teva des del primer minut conscient fins al darrer."
"No volia ser feliç ni viure contenta lluny de tu; jo mateixa em vaig enclotar en un món llòbrec de mortificació i solitud. No em posava els vestits nous de colors que em van comprar, em negava a anar a concerts o al teatre, o bé a fer excursions en alegre companyia. No sortia gairebé mai al carrer... Estava dolguda i volia doldre'm, m'embriagava de la mancança de tot que em vaig imposar a més de la de no veure't. Sobretot, no volia deixar-me distreure de la passió de viure solament en tu."
"No em vas pas reconèixer, ni llavors ni mai, mai no m'has reconegut. ¿Com t'haig de descriure, estimat, la decepció d'aquell moment? Llavors era la primera vegada que el patia, aquest destí de no ser reconeguda per tu al llarg d'una vida i amb el qual moro; em desconeixes, encara no saps qui sóc. Com te l'haig de descriure, aquesta decepció! Perquè, mira, els dos anys que em vaig estar a Innsbruck, quan cada hora pensava en tu i no feia res més que imaginar-me la nostra primera retrobada a Viena, havia somiat tant les possiblitats més salvatges com les més venturoses, segons de quina lluna estava. Ho havia pressuposat tot, si em permets de dir-ho així; en els moments més tristos m'havia imaginat que em rebutjaries, que em menysprearies per massa poca cosa, massa lletja o massa apegalosa. Totes les formes del desfavor, de la fredor, de la indiferència, totes me les havia representat en visions apassionades, però precisament aquesta no m'havia arriscat a considerar-la en cap rampell pessimista, ni en els moments en què sentia la consciència més extrema de la meva inferioritat, perquè era la més esgarrifosa: que no en sabies res en absolut, del fet que jo existia."
"No em vas demanar com em deia ni on vivia: per a tu tornava a ser solament l'aventura, l'ésser anònim, l'estona fogosa que s'apaga sense deixar rastre en el fum de l'oblit. I llavors em vas explicar que et disposaves a fer un viatge molt lluny, al nord d'Àfrica, durant dos o tres mesos; jo vaig posar-me a tremolar enmig de la meva felicitat, perquè a les orelles ja em ressonava: s'ha acabat, pàgina acabada i oblidada! M'hauria llançat de bon grat als teus genolls i t'hauria cridat: "Pren-me amb tu perquè a la fi em coneguis, a la fi, després de tants anys!", Però era tan tímida, tan covarda, tan servil i dèbil davant teu, que solament vaig poder dir: - Quina llàstima... - I tu em vas mirar, somrient, i vas fer: - ¿Et sap greu de debò? - Tot d'una es va apoderar de mi una mena de ferocitat. Em vaig alçar, et vaig mirar de fit a fit, llargament. Llavors et vaig dir: - L'home que jo estimava també marxava sempre de viatge. - Et mirava amb fermesa, directament a l'estel dels ulls: "Ara, ara em reconeixerà!", desitjava, tremolosa, amb totes les forces. Per em vas fer un somriure i només vas dir com a consol:- Però un, sempre torna. - Sí-vaig respondre-, un sempre torna, però aleshores ja se n'ha oblidat."
"Llavors la seva mirada va passar al gerro blau que tenia davant seu, damunt l'escriptori. Era buit, d'ençà d'anys era buit per primera vegada el dia del seu aniversari. I es va esglaiar: va ser com si, de sobte, s'hagués obert una porta invisible i un cop d'aire fred penetrés des d'un altre món a la seva habitació en calma. Va sentir una mort i va sentir un amor immortal: alguna cosa se li va obrir dins de l'ànima i va pensar en la dona invisible, sense cos i apassionada, com qui pensa en una música llunyana."
