El viatge

Fa cinc minuts que he arribat a l’estació d’autobusos. Està plovent, com acostuma a fer últimament cap al final del dia. Una pluja breu i suau. M’assec al banc que hi ha just al costat de l’espai destinat a l’aturada del meu autocar, sota la marquesina que ens resguarda de les gotes. La fredor metàl.lica del banc travessa els meus pantalons i m’arriba a les cuixes. Sento un calfred que em recorre el cos. No sé si és a conseqüència del fred, o degut als nervis pel fet d’emprendre un nou camí, un viatge cap al desconegut. Em cordo fins a dalt de tot la cremallera de la meva jaqueta, tot tapant-me una mica la boca i el nas. L’escalfor de la meva pròpia respiració em reconforta. Tinc agafada ben forta la nansa de la meva maleta, que reposa a terra, sobre dues rodetes de goma transparent. Me la miro, i no deixo de preguntar-me com puc encabir tota una vida dins d’una maleta. Al meu voltant comença a haver-hi moviment de gent. Qui més qui menys, tothom està intranquil. Alguns s’estan acomiadant dels seus familiars. Altres són ànimes solitàries que han arribat a l’estació, i com a únic equipatge, porten un llibre o una revista. També n’hi ha d’altres que porten unes motxil·les enormes penjades a l’esquena.
La gent comença a acostar-se cap a la vorera. A un ritme lent, s’apropa el meu autocar. Decideixo respirar profundament, i m’alço en direcció al vehicle. Han obert ja el portaequipatge. Faig una ullada i descobreixo un raconet on hi cap just la meva maleta. Intento col·locar-la de manera que quedi ben assegurada, no fos cas que caigués per terra en alguna de les moltes aturades que segurament haurem de fer abans d’arribar a destinació. Em poso a la cua per poder pujar a l’autocar. Sento com el cor cada cop se m’accelera més. Potser no estic segura de fer el pas i pujar a dalt. De sobte em venen al cap les veus de tots aquells que m’han dit que no ho fés. Ressonen dins el meu cervell, les paraules de tots aquells que d’una manera o altra m’han inculcat que aquest no era el camí correcte. Em venen a la ment les cares de tots els que sé que potser no m’entendran, i de tots aquells a qui de ben segur faré mal. Però tot i així, tots hem de créixer, tots hem de cometre els nostres propis errors. A vegades cal seguir els impulsos que neixen de dins, i acceptar els canvis que això pot comportar.
Pujo els tres graons de l’autocar, i entrego el meu bitllet al conductor, que em respon amb un somriure. Camino cap a la part del darrera, i m’assec just al costat de la finestra. Crec que ja tothom ha pujat. El conductor ja ha posat en marxa el motor, i noto el ronroneig vibrant de l’autocar. Emprenc el meu viatge cap a un indret desconegut, ara ja no hi ha marxa enrera. Miro per la finestra, i el meu propi baf entela el vidre, tot oferint-me una imatge borrora de la meva ciutat. És com si aquest ja no fos el meu indret, és com si estigués deixant el meu passat enrera. M’allunyo de la que fins ara ha sigut la meva vida, i n’emprenc una de nova, plena de canvis. Potser decidiré baixar a la pròxima parada, o potser arribaré al final del trajecte, que per cert, no sé quina destinació té. Per ara, decideixo aclofar-me en el meu seient, tancar els ulls, i deixar-me portar pels somnis.

Un cop més, us deixo amb un dels monòlegs televisius, en aquest cas, pertany a la sèrie "MIR":

"Norma Nº 1 para emanciparte nada de dudas ni de nervios ni de escenas sentimentales. Norma Nº 2 nada de taxis. Supongo que cambiar de vida es complicado para todo el mundo. Hay vidas que cambian en un segundo o en esa milésima de segundo en que cerramos los ojos y los volvemos a abrir. Y por mucho que pensemos que la recompensa merece la pena hay cosas que nos cuesta mucho cambiar. Finales felices, a mí también me gustaría saber cual va a ser el final de mi historia. Si supiera que iba a ser feliz, no daría tanta importancia a los malos momentos, a lo que no podemos cambiar. El problema es que nunca sabemos qué nos va a pasar, a veces sentimos que nuestra vida ha mejorado y cuando menos lo esperamos volvemos a estar en el mismo punto de partida. Sé que es imposible saber como va a terminar nuestra vida, pero a veces no estaría mal. Nadie ha dicho que emanciparse sea fácil, no lo es, ningún cambio de la vida es fácil, ni un cambio de vocación, ni un cambio de pareja. Ningún cambio nos garantiza que nuestra vida vaya a ser mejor, pero necesitamos cambiar cosas aunque sean pequeñas para sentirnos vivos. Para sentir que no nos hemos estancado. En un año la vida de una persona puede cambiar para siempre, en algunas cosas para bien, en otras para mal. Sigamos el consejo de los sabios de no detenernos mucho en las cosas más importantes y mimar de verdad los momentos más pequeños. En un año puedes conocer el amor de tu vida. Todo puede cambiar de repente y debemos aceptarlo. Pero a mi, me gustaría que alguien me adelantara qué va a ser el resto de mi vida."

Esperances

A vegades les esperances són les que et fan seguir endavant, però també a vegades són les que fan aturar-te. I és que sovint, les coses no van com tu voldries, i llavors se’t plantegen dubtes, inseguretats, pors. Tots tenim por del fracàs… però, què és el fracàs? Quan podem dir que hem fracassat? Quan no es compleixen els nostres somnis, les nostres expectatives, les nostres esperances? Així doncs potser és millor viure sense res de tot això. Potser és millor viure sense pensar en el futur, sense plantejar-te què faràs, sense projectar un demà incert. És com quan et recomanen molt efusivament una pel.lícula, i et diuen que és genial, que està molt bé, que segur que t’agradarà… Són tantes les expectatives que has creat, que llavors és fàcil que t’acabi decepcionant. En canvi, quan et parlen negativament d’alguna cosa, o quan hi vas sense esperar-ne absolutament res, sovint t’acaba sorprenent de manera positiva. A vegades, allò inesperat, acaba sent molt millor que allò que buscaves inicialment. La vida potser funciona més o menys igual. Si et marques grans expectatives, és fàcil que al final les coses no es compleixin, i t’acabis sentint abatut. Com més altes són les fites, més gran pot ser la caiguda. Però potser també és veritat que si no ens marquem fites no avancem, no anem endavant, no vivim…

Fragments de "Anatomía de Grey":

"Nadie cree que su vida saldrá más o menos bien. Todos creemos que vamos a estar bien. Y desde el día en el que decidimos ser lo que queremos ser y hacer, nos llenamos de esperanza. Esperanzas de los caminos que nos abriremos… La gente a la que ayudaremos, lo que nos afectará… Grandes esperanzas de quién seremos, adónde iremos. Y entonces, llegamos ahí.

Todos pensamos que vamos a estar bien. Y nos sentimos un poco engañados cuando no damos con nuestras esperanzas. Pero a veces, nuestras esperanzas nos subestiman.A veces lo esperado simplemente se queda en nada en comparación con lo inesperado. Tienes que preguntarte por qué nos aferramos a nuestras esperanzas… porque lo esperado es lo que nos mantiene firmes, derechos… inmóviles. Lo esperado solamente es el comienzo. Lo inesperado… es lo que cambia nuestras vidas."

"En la práctica de la medicina, los cambios son inevitables. Se crean nuevas técnicas quirúrgicas, las operaciones se modernizan, el nivel de experimentación aumenta. La innovación lo es todo. Nada permanece igual por mucho tiempo… O nos adaptamos al cambio o nos quedamos atrás.

El cambio… No nos gusta, lo tememos. Pero no podemos detenerlos. O nos adaptamos al cambio… o nos quedamos atrás. Duele crecer. Quien te diga que no duele, miente. Pero esta es la verdad. A veces cuanto más cambien, más siguen siendo iguales. Y a veces… Oh, a veces el cambio es bueno. A veces el cambio lo es todo."