Como un lobo

Aquest vespre, quan tornava de la feina, camí cap a casa amb el cotxe, he escoltat aquesta cançó per la ràdio, i he recordat que m'agradava força. Quan ha acabat, he pensat que era una llàstima que no durés més. Acte seguit, com que la cançó que han posat a continuació no m'entusiasmava, he decidit canviar d'emissora, a veure què sonava... i sorpresa! acabava de començar altra cop la mateixa cançó. Ho he trobat curiós, i per això la comparteixo amb vosaltres.
Espero que us agradi.

Si (If de Rudyard Kipling)

Si pots conservar el seny quan els qui et volten perden el seu,

i et blasmen i et reproven;
si tens fe en tu mateix quan tothom dubta
del teu valer, i aquest dubtar toleres.

Si ets sofert esperant; si a la mentida
i a l'odi no respons amb iguals armes;
si els somnis no et deslliguen de la vida,
i pots serenament pensar les coses.

Si pots aplegar guanys ben ufanosos
i arriscar-los a cara i creu, i perdre;
i començar de nou el treball aspre
amb esperit lleuger, com si tal cosa.

Si no perds la virtut entre les turbes,
ni el seny quan et rodegi la noblesa;
si ni enemics, ni amics poden ferir-te;
si tots compten amb tu, però no massa.
Si pots omplir el minut que ràpid vola
amb seixanta segons de tasca pura...
teva és la terra, i els seus tresors de vida,
i el que val més, fill meu: seràs un home.
Rudyard Kipling

(Poeta, com pots veure, m'he apoderat d'una de les imatges del teu blog visual.

Espero que no et sàpiga greu. Gràcies.)

2666

L'adaptació teatral del llibre de Roberto Bolaño... una obra dura, que s'està representant actualment al Teatre Lliure. Unes cinc hores de durada, entre actes i entreactes, però que passen sense adonar-te'n. Uns actors sensacionals, una posada en escena acurada, i una història crua, basada en els nombrosos assassinats ocorreguts a la població mexicana de Ciudad Juárez, que no et deixa indiferent.

"la avenida Guerrero, a esa hora, se parece sobre todas las cosas a un cementerio, pero no a un cementerio de 1974, ni a un cementerio de 1968, sino a un cementerio de 2666, un cementerio olvidado debajo de un párpado muerto o nonato, las acuosidades desapasionadas de un ojo que por querer olvidar algo ha terminado por olvidarlo todo"

Us adjunto fragments de l'última entrevista realitzada a Roberto Bolaño:

¿Qué es la patria para usted?

–Lamento darte una respuesta más bien cursi. Mi única patria son mis dos hijos, Lautaro y Alexandra. Y tal vez, pero en segundo plano, algunos instantes, algunas calles, algunos rostros o escenas o libros que están dentro de mí y que algún día olvidaré, que es lo mejor que uno puede hacer con la patria.

¿Ha sufrido mucho por amor?

–La primera vez, mucho, después aprendí a tomarme las cosas con algo más de humor.

¿Y por odio?

–Aunque suene un poco pretencioso, nunca he odiado a nadie. Al menos estoy seguro de ser incapaz de un odio sostenido. Y si el odio no es sostenido, no es odio, ¿no?

¿Qué cosas lo han enojado?

–A estas alturas enojarse es perder el tiempo. Y, lamentablemente, a mi edad el tiempo cuenta.

¿Cómo es el paraíso?

–Como Venecia, espero, un lugar lleno de italianas e italianos. Un sitio que se usa y se desgasta y que sabe que nada perdura, ni el paraíso, y que eso al fin y al cabo no importa.

¿Y el infierno?

–Como Ciudad Juárez, que es nuestra maldición y nuestro espejo, el espejo desasosegado de nuestras frustraciones y de nuestra infame interpretación de la libertad y de nuestros deseos.

¿Cuándo ha sido más feliz?

–Yo he sido feliz casi todos los días de mi vida, al menos durante un ratito, incluso en las circunstancias más adversas.

Ho sento, sé que m'ha tornat a quedar una entrada al blog bastant depriment.

Prometo que m'esforçaré al màxim perquè la meva pròxima aportació

sigui alguna cosa més animadeta. Petons!!!

Instint d'atac

S’ha fet de nit. Miro per la finestra i una llum estranyament blanca m’il·lumina la cara. Hi ha lluna plena. A fora bufa una brisa suau. Me’n vaig a dormir inquieta. A mitjanit em desperto sobresaltada. Estic enmig d’un bosc. Sento un soroll, algú s’acosta. Sento com un calfred, com una esgarrifança que em recorre el centre de tota la meva esquena, que automàticament queda arquejada i tensa. Instintivament aixeco tremolós el llavi superior, deixant entreveure les dents i els ullals. De la meva gola surten uns sons que em recorden els grunyits que fan els gossos sempre que m’hi acosto més del compte mentre mengen, i em miren de reüll, avisant-me que aquell és el seu territori, que allò és la seva propietat. Abaixo la mirada, i observo que tot el meu cos està recobert de pèl, i enlloc de mans i peus, descobreixo quatre potes amb unes urpes afilades. Sento despertar, un cop més, l’instint d’atac. Tinc ganes de mossegar tot allò que se’m posi per davant. Començo a córrer amb totes les meves forces. Només tinc ganes de fugir. Quan em sento exhausta, m’aturo, i llanço un crit al cel per tal d’ofegar aquesta ànsia que em recorre les venes.

Sort que no cada dia hi ha lluna plena.
Sort que no tots els dies ens despertem amb ganes de mossegar tothom.