Aquests dies ja anuncien que aviat començarà el festival Grec de Barcelona, i m’ha vingut al cap l’obra que vaig anar a veure l’any passat, precisament al teatre Grec (un lloc que desconeixia, i que vaig trobar un indret especial, molt encertat per acollir-hi obres a l’aire lliure durant els mesos d’estiu).
L’obra era “Conte d’hivern”, de William Shakespeare. Us adjunto a continuació part del text que el director Ferran Madico va escriure en el programa de l’obra:
“Conte d’hivern és un exorcisme. A l’ésser humà sempre li arriba un moment en què descobreix “que la vida està construïda sobre cadàvers”; cadàvers de renúncies, de camins no escollits, d’il.lusions no acomplertes, d’objectius no aconseguits…, i que sota els seus peus sols hi ha pèrdues. En aquest punt, l’ésser humà veu la realitat que l’envolta filtrada per una veritat que s’ha apoderat del seu raciocini, és de veritat de l’escèptic.
Conte d’hivern és això. Ara, amb 40 anys, al mig del meu recorregut vital, intueixo entendre allò que va motivar el mestre Shakespeare a escriure una de les seves darreres obres, Winter’s Tale. La facilitat amb què l’individu pot arribar a fer mal. I com en el fer mal es fa ell mateix un dolor que obre el camí a l’autodestrucció.
Però el Shakespeare vell, humanista i savi, ens fa mirar la vida amb voluntat pedagògica i ens diu que –si treballem la consciència- sempre hi ha la possibilitat de “regenerar-se”. Res no tornarà a ser com abans. Però de l’operació de resta de la realitat “tal com és” i la realitat “tal com voldríem que fos” en surt acceptar – el poc temps que duri- allò que realment tenim. Sols així podrem viure amb naturalitat.”
I és que de fet la vida sovint no va com nosaltres voldríem, i n’hem de ser conscients i acceptar el que ens va venint, i aprofitar les oportunitats d’aprendre que ens ofereixen les diferents experiències a les que ens hem d’afrontar. Si, és cert que sovint hem de renunciar a coses, ens marquem objectius que finalment no assolim, vivim d’il.lusions que s’acaben desmuntant, o ens trobem enmig de camins que ni tan sols hem escollit… Però si arriba el moment en que de cop i volta, l’únic que podem veure són aquestes coses negatives, el que no podem fer mai, tot i que sovint ho acabem fent, és carregar les culpes al altres, descarregar la nostra frustració en els que tenim al voltant, i fer-los mal, incidint en els punts més dolorosos, deixant anar paraules que fereixen sense tenir en compte els sentiments. Ja que com diu aquest text, en fer mal als altres també ens estem fent mal a nosaltres mateixos, i això únicament porta a l’autodestrucció. A cas el fet de veure algú que pateix més que jo em farà ser més feliç a mi? Potser hi ha gent que si. Potser per això hi ha persones que enlloc d’ajudar, si poden, et faran la traveta perquè caiguis. Potser per això hi ha persones que enlloc de buscar i valorar les coses bones que hi ha en l’altra gent, es limiten a buscar-ne els defectes, i a fer-los evidents davant dels altres, perquè potser amb això ells se senten millor.
L’obra era “Conte d’hivern”, de William Shakespeare. Us adjunto a continuació part del text que el director Ferran Madico va escriure en el programa de l’obra:
“Conte d’hivern és un exorcisme. A l’ésser humà sempre li arriba un moment en què descobreix “que la vida està construïda sobre cadàvers”; cadàvers de renúncies, de camins no escollits, d’il.lusions no acomplertes, d’objectius no aconseguits…, i que sota els seus peus sols hi ha pèrdues. En aquest punt, l’ésser humà veu la realitat que l’envolta filtrada per una veritat que s’ha apoderat del seu raciocini, és de veritat de l’escèptic.
Conte d’hivern és això. Ara, amb 40 anys, al mig del meu recorregut vital, intueixo entendre allò que va motivar el mestre Shakespeare a escriure una de les seves darreres obres, Winter’s Tale. La facilitat amb què l’individu pot arribar a fer mal. I com en el fer mal es fa ell mateix un dolor que obre el camí a l’autodestrucció.
Però el Shakespeare vell, humanista i savi, ens fa mirar la vida amb voluntat pedagògica i ens diu que –si treballem la consciència- sempre hi ha la possibilitat de “regenerar-se”. Res no tornarà a ser com abans. Però de l’operació de resta de la realitat “tal com és” i la realitat “tal com voldríem que fos” en surt acceptar – el poc temps que duri- allò que realment tenim. Sols així podrem viure amb naturalitat.”
I és que de fet la vida sovint no va com nosaltres voldríem, i n’hem de ser conscients i acceptar el que ens va venint, i aprofitar les oportunitats d’aprendre que ens ofereixen les diferents experiències a les que ens hem d’afrontar. Si, és cert que sovint hem de renunciar a coses, ens marquem objectius que finalment no assolim, vivim d’il.lusions que s’acaben desmuntant, o ens trobem enmig de camins que ni tan sols hem escollit… Però si arriba el moment en que de cop i volta, l’únic que podem veure són aquestes coses negatives, el que no podem fer mai, tot i que sovint ho acabem fent, és carregar les culpes al altres, descarregar la nostra frustració en els que tenim al voltant, i fer-los mal, incidint en els punts més dolorosos, deixant anar paraules que fereixen sense tenir en compte els sentiments. Ja que com diu aquest text, en fer mal als altres també ens estem fent mal a nosaltres mateixos, i això únicament porta a l’autodestrucció. A cas el fet de veure algú que pateix més que jo em farà ser més feliç a mi? Potser hi ha gent que si. Potser per això hi ha persones que enlloc d’ajudar, si poden, et faran la traveta perquè caiguis. Potser per això hi ha persones que enlloc de buscar i valorar les coses bones que hi ha en l’altra gent, es limiten a buscar-ne els defectes, i a fer-los evidents davant dels altres, perquè potser amb això ells se senten millor.
Però hauríem d’aprendre que la felicitat està en nosaltres mateixos. Cadascú és com és, i cal acceptar les pròpies limitacions. La vida va d’una manera, fa el seu curs, malgrat els somnis que ens haguem marcat. D’aquí ve que el pas principal a fer seria acceptar el present que ens toca viure. Potser no és dolent somiar, però cal tenir clar que són somnis, i que això no ens ha de fer perdre el contacte amb la realitat. No podem deixar de tocar de peus a terra. La vida és com és, els somnis no sempre es faran realitat, o almenys potser no en la seva totalitat. Per això, el millor és acceptar el present, i no viure la vida com una derrota, com una renúncia, sinó com una oportunitat d’aprendre, de compartir, d’estimar…
