Addiccions

Fa dies que no escric res, o el poc que escric és impublicable. Però no us tinc oblidats, per això he decidit igualment actualitzar el blog. Us adjunto el monòleg de la setmana passada de la sèrie "Anatomía de Grey". Que tots siguem capaços de superar les nostres addiccions...:

"En el hospital, vemos adicciones todos los días. Es impresionante ver las clases de adicción que existen. Sería demasiado fácil si sólo fueran las drogas, la bebida y el tabaco. Yo creo que la parte más dura de mandar a la mierda un hábito, es querer mandarlo a la mierda. Es decir, nos hacemos adictos por un motivo, ¿verdad? A menudo, demasiado a menudo, las cosas empiezan de cero como una parte normal de tu vida y de algún modo cruzan la línea de la obsesión, compulsión, perder el control.
El caso es que la adicción nunca termina bien. Porque tarde o temprano, lo que nos haya tenido drogados… deja de hacer sentir bien y empieza a doler. Pero dicen que no mandas a la mierda al hábito hasta que caes en lo más bajo. ¿Pero cuándo sabes que has caído?...
Porque no importa cuánto daño nos esté haciendo algo. A veces dejarlo marchar nos duele más."

Marea alta, marea baixa

A la vida ens trobem dies de tota manera. Hi ha dies en que no saps perquè, però et lleves carregat d’energia, amb ganes de fer moltes i moltes coses, alegre, rialler… No tens cap motiu concret per sentir-te així, però senzillament t’hi sents. Altres dies, en canvi, no tens ganes de fer res, estàs de mal humor, no voldries veure ningú, i si poguessis et quedaries tot el dia dins del llit, esperant que arribi la nit per poder dormir altre cop, desitjant que l’endemà el dia es llevi millor. Els humans som així (o almenys, alguns d’ells ho som). A vegades ens mostrem inestables, volubles, les coses més subtils poden fer canviar el nostre estat d’ànim, el nostre humor. En un segon i sense justificació aparent, podem passar d’estar alegres a estar tristos, d’estar eufòrics a estar angoixats, de l’optimisme al pessimisme, de la simpatia a l’hostilitat… i tot sense un motiu concret. Els canvis, però, no sempre són de bo a dolent. Evidentment, i per sort, també es donen les situacions contràries. A vegades n’hi ha prou amb escoltar aquella cançó que tant t’agrada per sentir-te novament ple d’energia. A vegades sentir la veu d’algú amb qui fa temps que tenies ganes de parlar, et fa tornar l’alegria. A vegades intercanviar un somriure amb els companys fa que el dia comenci amb més bon peu. A vegades compartir quatre paraules amb un bon amic fa que tot valgui la pena.

Això és el que té de bo aquesta inestabilitat, que saps que res dura per sempre. Quan tens un bon dia, l’has d’aprofitar al màxim perquè potser l’endemà et llevaràs emboirat. Si en canvi portes un dia fatal, saps que no durarà eternament, i això ho fa més suportable perquè estàs convençut que en el moment més inesperat començarà a brillar el sol.

Us deixo amb un text de Phil Bosmans que parla d’aquesta volatilitat de la condició humana:

“Com n’és, d’imprevisible i incomprensible, una vida humana!
Any rere any, dia rere dia, et mous entre homes i coses.
De vegades lluu el Sol, encara que no sàpigues perquè. Estàs content.
Veus el costat bonic i bo de la vida. Rius, dónes gràcies, balles.
La feina et va bé. Tothom és amable amb tu.
Has dormit bé, potser?
Potser has trobat un amic que t’ha donat seguretat?
Voldries que aquests moments de pau i de profunda alegria no s’acabessin mai.
Però, de sobte, tot canvia.

És com si un sol massa potent atragués els núvols!
T’envaeix una espècie de tristesa que no saps explicar.
Ho veus tot negre. Estàs convençut que no importes a ningú.
Et queixes per qualsevol ximpleria, et tornes rondinaire, gelós i ofensiu.
Penses que sempre serà així i que aquest mal humor no canviarà mai.
I un cop més, no saps perquè.
Potser és que estàs cansat? No ho saps.
Per què ha de ser això?

Perquè l’home és una engruna de natura, amb dies de primavera i dies de tardor,
amb la calor de l’estiu i el fred de l’hivern.
Perquè l’home segueix el ritme del mar: marea alta, marea baixa.
Perquè la nostra existència és un alternar continu entre “viure” i “morir”.”

Phil Bosmans
“La joia de viure”