Paraules per compartir

El cor per la boca - Dani Flaco

2011-11-29T20:49:00.004+01:00

http://www.goear.com/listen/a5ea9ca/el-cor-per-la-boca-dani-flaco

Us deixo amb una gran cançó que diu grans coses.
Gràcies per la bona estona que vam poder passar al concert de divendres.
Com diu ell...: "es bien"

El cor per la boca - Dani Flaco

Quan les forces per lluitar s'han acabat,
quan només hi ha turbulències.
Quan la vida no et somriu en cap mirall,
quan et sents en decadència.

És millor fer un pas enrere per començar
des de zero amb més empenta.
I plorar tot el que s'hagi de plorar,
mudar la pell i escombrar totes les cendres.

Quan el cor surt per la boca
i no hi ha res que et doni cap esperança
fes un crit i busca, en venda o de lloguer,
una il·lusió i fes-ne la mudança.

Quan la lluna et deixa sol patint el dol,
quan t'atrapa la tempesta.
Quan despertes i t'ofega un nus al coll,
quan no importa gens la resta.

És millor fer un salt per veure si hi ha demà
un camí que val la pena.
I oblidar tot el que s'hagi d'oblidar,
i fer l'amor, aquest amor que avui se'ns crema.

Quan el cor surt per la boca
i no hi ha res que et doni cap esperança
fes un crit i busca, en venda o de lloguer,
una il·lusió i fes-ne la mudança.

Descobrint el cel

2011-11-20T20:46:00.005+01:00

Mirant el cel amb uns prismàtics, en una nit fosca, es poden contemplar imatges tan espectacularment boniques com les Pléyades. Sembla impossible que la natura ens doni l'oportunitat de descobrir aquesta bellesa distant i alhora propera.

Si tens la sort de conèixer algú que tingui un potent telescopi, pots espiar el planeta Júpiter, i l'ombra que una de les seves llunes projecta sobre l'immens planeta. Un espectacle realment bonic.

Gràcies per donar-nos l'oportunitat de poder contemplar la bellesa que amaga el firmament.

Els nois d'història

2008-11-24T23:34:00.002+01:00

"Els millors moments de la lectura són aquells en què et trobes amb alguna cosa -un pensament, una sensació, una manera de veure les coses- que fins aleshores et pensaves que era íntimament personal, que només era teva. I ara ho trobes plasmat per algú altre, una persona que ni tan sols coneixes, o que fa temps que és morta, fins i tot. I és com si hagués sortit una mà i hagués agafat la teva."
"Els nois d'història"

Alan Bennett

This Is The Life

2008-10-01T21:08:00.002+02:00

Hola a tothom!!!
Sé que últimament tinc una mica abandonat aquest raconet de trobada amb vosaltres... no sé, trobo que darrerament em falta la inspiració per escriure històries, buscar textos que m'agradin, anar a la recerca de cançons que em facin vibrar... no sé si és bon o mal senyal...
Per intentar no perdre el contacte amb vosaltres us deixo amb una cançó que he escoltat per la ràdio de camí cap a casa i que m'ha agradat:

Amy Macdonald - This Is The Life

Estúpidament feliç

2008-08-09T01:06:00.002+02:00

Us adjunto el vídeo i la lletra d'aquesta cançó dels Pets que m'agrada molt. Especialment avui em sento així, estúpidament feliç... imagino que hi té a veure el fet que acabo de començar les vacances... quin moment més esperat...

Doncs res, només desitjar-vos a tots unes MOLT BONES VACANCES I BON ESTIU!!!

Fins ben aviat.

Petonets a tothom!!!

Sé que la feina em va xuclant
la vida per un sou
i que festejo per no quedar-me sol.

Sé que la tele és tan banal
que em fot de mala llet
i que els amics es casen i truquen menys.

I tot i així hi ha dies en que
entre la gent i els crits
sense motiu i estúpidament
crec que sóc feliç

Tinc ganes de cantar i cridar, de saltar i de riure,
sense cap perquè,
tinc ganes d'oblidar el que sempre m'amoïna
vull estar content.

Sé que el futur que m'han pensat
és dòcil i global
i que al final qui guanya sempre és el banc.

I es que si ho penses tot plegat
o et deprimeix o et cou
però es massa fàcil i a més no porta enlloc.

Per això cada dia al carrer m'enfronto als enemics
sense motius i estúpidament
amb un gran somrís

(tornada)

Les roses

2008-08-03T13:17:00.005+02:00

Estic asseguda al sofà, i miro les roses que hi ha damunt la taula. No deixo de meravellar-me amb la seva bellesa, la seva perfecció… el tronc esvelt i gruixut, que dóna rigidesa a una estructura tan aparentment fràgil com són uns pètals avellutats d’un vermell color sang. Miro les roses, i intento immortalitzar aquest moment, intento retenir aquesta imatge, intento gravar aquests instants dins del meu cor... I és que sé, que aquesta perfecció és efímera. Tot és qüestió de temps. Per molt que vagi canviant i afegint aigua, d’aquí uns dies les fulles verdes començaran a secar-se i s’aniran escampant per terra, en un últim intent de deixar que sigui la flor la que aprofiti al màxim la vitalitat que encara queda. I d’aquí uns dies els pètals comançaran a enfosquir-se, perdran la seva flexibilitat, deixaran de tenir aquest tacte sedós. Les roses, acotaran el cap, com avergonyides per no poder seguir mostrant-se tan esplèndides… però jo, les seguiré trobant igual de boniques, perquè per molt que hagi passat el temps, per més que hagin perdut l’aigua, hagin canviat el color i no puguin oferir el mateix tacte, jo seguiré portant dins del meu cor el record del primer dia.

Midnight Oil - Beds are Burning

2008-07-15T20:28:00.002+02:00

Sé que fa dies que no us escric res... no sé, potser és la calor... hauré d'esperar a veure quan torna la inspiració.

Us deixo amb una cançó que m'he trobat aquest migdia en un d'aquests canals musicals del TDT.

Espero que us agradi. Fins ben aviat.

Conte d'hivern

2008-06-24T13:45:00.004+02:00

Aquests dies ja anuncien que aviat començarà el festival Grec de Barcelona, i m’ha vingut al cap l’obra que vaig anar a veure l’any passat, precisament al teatre Grec (un lloc que desconeixia, i que vaig trobar un indret especial, molt encertat per acollir-hi obres a l’aire lliure durant els mesos d’estiu).
L’obra era “Conte d’hivern”, de William Shakespeare. Us adjunto a continuació part del text que el director Ferran Madico va escriure en el programa de l’obra:

“Conte d’hivern és un exorcisme. A l’ésser humà sempre li arriba un moment en què descobreix “que la vida està construïda sobre cadàvers”; cadàvers de renúncies, de camins no escollits, d’il.lusions no acomplertes, d’objectius no aconseguits…, i que sota els seus peus sols hi ha pèrdues. En aquest punt, l’ésser humà veu la realitat que l’envolta filtrada per una veritat que s’ha apoderat del seu raciocini, és de veritat de l’escèptic.

Conte d’hivern és això. Ara, amb 40 anys, al mig del meu recorregut vital, intueixo entendre allò que va motivar el mestre Shakespeare a escriure una de les seves darreres obres, Winter’s Tale. La facilitat amb què l’individu pot arribar a fer mal. I com en el fer mal es fa ell mateix un dolor que obre el camí a l’autodestrucció.

Però el Shakespeare vell, humanista i savi, ens fa mirar la vida amb voluntat pedagògica i ens diu que –si treballem la consciència- sempre hi ha la possibilitat de “regenerar-se”. Res no tornarà a ser com abans. Però de l’operació de resta de la realitat “tal com és” i la realitat “tal com voldríem que fos” en surt acceptar – el poc temps que duri- allò que realment tenim. Sols així podrem viure amb naturalitat.”

I és que de fet la vida sovint no va com nosaltres voldríem, i n’hem de ser conscients i acceptar el que ens va venint, i aprofitar les oportunitats d’aprendre que ens ofereixen les diferents experiències a les que ens hem d’afrontar. Si, és cert que sovint hem de renunciar a coses, ens marquem objectius que finalment no assolim, vivim d’il.lusions que s’acaben desmuntant, o ens trobem enmig de camins que ni tan sols hem escollit… Però si arriba el moment en que de cop i volta, l’únic que podem veure són aquestes coses negatives, el que no podem fer mai, tot i que sovint ho acabem fent, és carregar les culpes al altres, descarregar la nostra frustració en els que tenim al voltant, i fer-los mal, incidint en els punts més dolorosos, deixant anar paraules que fereixen sense tenir en compte els sentiments. Ja que com diu aquest text, en fer mal als altres també ens estem fent mal a nosaltres mateixos, i això únicament porta a l’autodestrucció. A cas el fet de veure algú que pateix més que jo em farà ser més feliç a mi? Potser hi ha gent que si. Potser per això hi ha persones que enlloc d’ajudar, si poden, et faran la traveta perquè caiguis. Potser per això hi ha persones que enlloc de buscar i valorar les coses bones que hi ha en l’altra gent, es limiten a buscar-ne els defectes, i a fer-los evidents davant dels altres, perquè potser amb això ells se senten millor.

Però hauríem d’aprendre que la felicitat està en nosaltres mateixos. Cadascú és com és, i cal acceptar les pròpies limitacions. La vida va d’una manera, fa el seu curs, malgrat els somnis que ens haguem marcat. D’aquí ve que el pas principal a fer seria acceptar el present que ens toca viure. Potser no és dolent somiar, però cal tenir clar que són somnis, i que això no ens ha de fer perdre el contacte amb la realitat. No podem deixar de tocar de peus a terra. La vida és com és, els somnis no sempre es faran realitat, o almenys potser no en la seva totalitat. Per això, el millor és acceptar el present, i no viure la vida com una derrota, com una renúncia, sinó com una oportunitat d’aprendre, de compartir, d’estimar…

L'arbre dels amics

2008-06-10T00:15:00.008+02:00

Hola a tots, molt bona nit!

Us adjunto un text que en desconec l'autor, però que vaig descobrir fa molt temps (gràcies a un reenvio d'aquests que acostuma a fer la gent) i que avui m'ha vingut al cap. Espero que us agradi. Gràcies a totes les fulles del meu arbre, perquè totes heu deixat una mica de vosaltres i espero que conserveu una miqueta de mi.

"Existen personas en nuestras vidas que nos hacen felices por la simple casualidad de haberse cruzado en nuestro camino.
Algunas recorren el camino a nuestro lado, viendo muchas lunas pasar, mas otras apenas vemos entre un paso y otro.
A todas las llamamos amigos y hay muchas clases de ellos.
Tal vez cada hoja de un árbol caracteriza uno de nuestros amigos.

El primero que nace del brote es nuestro amigo papá y nuestra amiga mamá,
que nos muestra lo que es la vida.
Después vienen los amigos hermanos, con quienes dividimos nuestro espacio para que puedan florecer como nosotros.
Pasamos a conocer a toda la familia de hojas
a quienes respetamos y deseamos el bien.

Mas el destino nos presenta a otros amigos,
los cuales no sabíamos que irían a cruzarse en nuestro camino.
A muchos de ellos los denominamos amigos del alma, de corazón.
Son sinceros, son verdaderos. Saben cuando no estamos bien, saben lo que nos hace feliz.

Y a veces uno de esos amigos del alma estalla en nuestro corazón
y entonces es llamado un amigo enamorado.
Ese da brillo a nuestros ojos, música a nuestros labios, saltos a nuestros pies.

Mas también hay de aquellos amigos por un tiempo,
tal vez unas vacaciones o unos días o unas horas.
Ellos acostumbran a colocar muchas sonrisas en nuestro rostro,
durante el tiempo que estamos cerca.

Hablando de cerca, no podemos olvidar a amigos distantes,
aquellos que están en la punta de las ramas y que cuando el viento sopla siempre aparecen entre una hoja y otra.

El tiempo pasa, el verano se va, el otoño se aproxima
y perdemos algunas de nuestras hojas,
algunas nacen en otro verano y otras permanecen por muchas estaciones.

Pero lo que nos deja más felices es que las que cayeron continúan cerca,
alimentando nuestra raíz con alegría.
Son recuerdos de momentos maravillosos de cuando se cruzaron en nuestro camino.

Te deseo, hoja de mi árbol, paz, amor, salud, suerte y prosperidad.
Simplemente porque cada persona que pasa en nuestra vida es única.
Siempre deja un poco de sí y se lleva un poco de nosotros.

Habrá los que se llevarán mucho,
pero no habrán de los que no nos dejarán nada.
Esta es la mayor responsabilidad de nuestra vida
y la prueba evidente de que dos almas no se encuentran por casualidad."

El viatge

2008-05-20T00:53:00.003+02:00

Fa cinc minuts que he arribat a l’estació d’autobusos. Està plovent, com acostuma a fer últimament cap al final del dia. Una pluja breu i suau. M’assec al banc que hi ha just al costat de l’espai destinat a l’aturada del meu autocar, sota la marquesina que ens resguarda de les gotes. La fredor metàl.lica del banc travessa els meus pantalons i m’arriba a les cuixes. Sento un calfred que em recorre el cos. No sé si és a conseqüència del fred, o degut als nervis pel fet d’emprendre un nou camí, un viatge cap al desconegut. Em cordo fins a dalt de tot la cremallera de la meva jaqueta, tot tapant-me una mica la boca i el nas. L’escalfor de la meva pròpia respiració em reconforta. Tinc agafada ben forta la nansa de la meva maleta, que reposa a terra, sobre dues rodetes de goma transparent. Me la miro, i no deixo de preguntar-me com puc encabir tota una vida dins d’una maleta. Al meu voltant comença a haver-hi moviment de gent. Qui més qui menys, tothom està intranquil. Alguns s’estan acomiadant dels seus familiars. Altres són ànimes solitàries que han arribat a l’estació, i com a únic equipatge, porten un llibre o una revista. També n’hi ha d’altres que porten unes motxil·les enormes penjades a l’esquena.
La gent comença a acostar-se cap a la vorera. A un ritme lent, s’apropa el meu autocar. Decideixo respirar profundament, i m’alço en direcció al vehicle. Han obert ja el portaequipatge. Faig una ullada i descobreixo un raconet on hi cap just la meva maleta. Intento col·locar-la de manera que quedi ben assegurada, no fos cas que caigués per terra en alguna de les moltes aturades que segurament haurem de fer abans d’arribar a destinació. Em poso a la cua per poder pujar a l’autocar. Sento com el cor cada cop se m’accelera més. Potser no estic segura de fer el pas i pujar a dalt. De sobte em venen al cap les veus de tots aquells que m’han dit que no ho fés. Ressonen dins el meu cervell, les paraules de tots aquells que d’una manera o altra m’han inculcat que aquest no era el camí correcte. Em venen a la ment les cares de tots els que sé que potser no m’entendran, i de tots aquells a qui de ben segur faré mal. Però tot i així, tots hem de créixer, tots hem de cometre els nostres propis errors. A vegades cal seguir els impulsos que neixen de dins, i acceptar els canvis que això pot comportar.
Pujo els tres graons de l’autocar, i entrego el meu bitllet al conductor, que em respon amb un somriure. Camino cap a la part del darrera, i m’assec just al costat de la finestra. Crec que ja tothom ha pujat. El conductor ja ha posat en marxa el motor, i noto el ronroneig vibrant de l’autocar. Emprenc el meu viatge cap a un indret desconegut, ara ja no hi ha marxa enrera. Miro per la finestra, i el meu propi baf entela el vidre, tot oferint-me una imatge borrora de la meva ciutat. És com si aquest ja no fos el meu indret, és com si estigués deixant el meu passat enrera. M’allunyo de la que fins ara ha sigut la meva vida, i n’emprenc una de nova, plena de canvis. Potser decidiré baixar a la pròxima parada, o potser arribaré al final del trajecte, que per cert, no sé quina destinació té. Per ara, decideixo aclofar-me en el meu seient, tancar els ulls, i deixar-me portar pels somnis.

Un cop més, us deixo amb un dels monòlegs televisius, en aquest cas, pertany a la sèrie "MIR":

"Norma Nº 1 para emanciparte nada de dudas ni de nervios ni de escenas sentimentales. Norma Nº 2 nada de taxis. Supongo que cambiar de vida es complicado para todo el mundo. Hay vidas que cambian en un segundo o en esa milésima de segundo en que cerramos los ojos y los volvemos a abrir. Y por mucho que pensemos que la recompensa merece la pena hay cosas que nos cuesta mucho cambiar. Finales felices, a mí también me gustaría saber cual va a ser el final de mi historia. Si supiera que iba a ser feliz, no daría tanta importancia a los malos momentos, a lo que no podemos cambiar. El problema es que nunca sabemos qué nos va a pasar, a veces sentimos que nuestra vida ha mejorado y cuando menos lo esperamos volvemos a estar en el mismo punto de partida. Sé que es imposible saber como va a terminar nuestra vida, pero a veces no estaría mal. Nadie ha dicho que emanciparse sea fácil, no lo es, ningún cambio de la vida es fácil, ni un cambio de vocación, ni un cambio de pareja. Ningún cambio nos garantiza que nuestra vida vaya a ser mejor, pero necesitamos cambiar cosas aunque sean pequeñas para sentirnos vivos. Para sentir que no nos hemos estancado. En un año la vida de una persona puede cambiar para siempre, en algunas cosas para bien, en otras para mal. Sigamos el consejo de los sabios de no detenernos mucho en las cosas más importantes y mimar de verdad los momentos más pequeños. En un año puedes conocer el amor de tu vida. Todo puede cambiar de repente y debemos aceptarlo. Pero a mi, me gustaría que alguien me adelantara qué va a ser el resto de mi vida."

Esperances

2008-05-02T14:00:00.008+02:00

A vegades les esperances són les que et fan seguir endavant, però també a vegades són les que fan aturar-te. I és que sovint, les coses no van com tu voldries, i llavors se’t plantegen dubtes, inseguretats, pors. Tots tenim por del fracàs… però, què és el fracàs? Quan podem dir que hem fracassat? Quan no es compleixen els nostres somnis, les nostres expectatives, les nostres esperances? Així doncs potser és millor viure sense res de tot això. Potser és millor viure sense pensar en el futur, sense plantejar-te què faràs, sense projectar un demà incert. És com quan et recomanen molt efusivament una pel.lícula, i et diuen que és genial, que està molt bé, que segur que t’agradarà… Són tantes les expectatives que has creat, que llavors és fàcil que t’acabi decepcionant. En canvi, quan et parlen negativament d’alguna cosa, o quan hi vas sense esperar-ne absolutament res, sovint t’acaba sorprenent de manera positiva. A vegades, allò inesperat, acaba sent molt millor que allò que buscaves inicialment. La vida potser funciona més o menys igual. Si et marques grans expectatives, és fàcil que al final les coses no es compleixin, i t’acabis sentint abatut. Com més altes són les fites, més gran pot ser la caiguda. Però potser també és veritat que si no ens marquem fites no avancem, no anem endavant, no vivim…

Fragments de "Anatomía de Grey":

"Nadie cree que su vida saldrá más o menos bien. Todos creemos que vamos a estar bien. Y desde el día en el que decidimos ser lo que queremos ser y hacer, nos llenamos de esperanza. Esperanzas de los caminos que nos abriremos… La gente a la que ayudaremos, lo que nos afectará… Grandes esperanzas de quién seremos, adónde iremos. Y entonces, llegamos ahí.

Todos pensamos que vamos a estar bien. Y nos sentimos un poco engañados cuando no damos con nuestras esperanzas. Pero a veces, nuestras esperanzas nos subestiman.A veces lo esperado simplemente se queda en nada en comparación con lo inesperado. Tienes que preguntarte por qué nos aferramos a nuestras esperanzas… porque lo esperado es lo que nos mantiene firmes, derechos… inmóviles. Lo esperado solamente es el comienzo. Lo inesperado… es lo que cambia nuestras vidas."

"En la práctica de la medicina, los cambios son inevitables. Se crean nuevas técnicas quirúrgicas, las operaciones se modernizan, el nivel de experimentación aumenta. La innovación lo es todo. Nada permanece igual por mucho tiempo… O nos adaptamos al cambio o nos quedamos atrás.

El cambio… No nos gusta, lo tememos. Pero no podemos detenerlos. O nos adaptamos al cambio… o nos quedamos atrás. Duele crecer. Quien te diga que no duele, miente. Pero esta es la verdad. A veces cuanto más cambien, más siguen siendo iguales. Y a veces… Oh, a veces el cambio es bueno. A veces el cambio lo es todo."

Contes

2008-04-02T23:29:00.003+02:00

Hola a tothom. Fa molts dies que no escric res, però la veritat és que vaig tan de bòlit que no tinc gaire temps ni per connectar-me. De totes maneres, perquè no m’abandoneu del tot, i us distragueu una estona, us adjunto més fragments de la sèrie “Anatomía de Grey”:

“La gratitud, el agradecimiento, dar las gracias. No importa las palabras que utilices: todo significa lo mismo, felices. Todos deberíamos ser felices, dar gracias por los amigos, por la familia, alegrarnos de estar vivos, nos guste o no.
Puede que no tengamos que ser felices, puede que la gratitud no tenga nada que ver con la alegría, puede que ser agradecido signifique estar contento con lo que tienes, apreciar las victorias, admirar la lucha que implica seguir viviendo. Quizás estamos agradecidos por lo que nos resulta familiar y puede que por las cosas que no sabremos nunca. Al final del día el simple hecho de tener el valor de no derrumbarnos, es suficiente motivo para celebrarlo.”

I és que de fet, per malament que creguem que ens van les coses, per molt que tinguem la sensació que la vida ens porta, i que el ritme al qual ens veiem obligats a rodar, no ens deixa temps per a viure… en realitat estic convençuda que tots tenim moltíssims motius per estar agraïts. I hem d’estar contents per tot allò que tenim, hem d’apreciar les grans i les petites coses que se’ns presenten cada dia i que fan que la vida valgui la pena. A vegades només cal parar una mica d’atenció per adonar-te’n. I a vegades, com diu el text, el simple fet de poder arribar al final del dia i que encara et quedin forces per seguir lluitant, ja és un motiu més que suficient per sentir-nos afortunats.

“Recuerdas cuando eras pequeña y creías en los cuentos de hadas, fantaseabas sobre como sería tu vida, con un vestido blanco y tu príncipe azul llevándote a su castillo sobre las colinas, por la noche te echabas en la cama cerrabas los ojos y te abandonabas a tu fe. Santa Claus, el ratoncito Pérez, el príncipe azul estaban tan cerca que los saboreabas, pero vas creciendo y un día abres los ojos y los cuentos de hadas han volado. La mayoría de la gente acude a aquellos en quien confía. La cuestión es que es difícil dejar que los cuentos de hadas desaparezcan. A casi todo el mundo le queda una mínima esperanza de que un día abrirá los ojos y verá que se han hecho realidad.
Cuando el día llega a su fin la fe es un misterio, aparece cuando menos te lo esperas, es como si un día te dieras cuenta que los cuentos no son exactamente como habías soñado, el castillo puede que no sea un castillo, no es tan importante eso de ser felices para siempre, basta con ser felices en el momento. A veces muy de vez en cuando la gente puede darte una grata sorpresa, de vez en cuando la gente te deja sin respiración.”

La gent es fa gran, els nens deixen de ser nens, ja no hi ha espai per als contes. Vas creixent i vas deixant de banda les fantasies, i cada cop toques més de peus a terra, i et dones compte que no existeixen ni els castells, ni els prínceps blaus, ni les fades, ni les casetes de xocolata, ni els finals feliços… Però al mateix temps descobreixes que tampoc hi ha llops que et vulguin prendre el berenar, o tirar-te la casa per terra, ni gats que vulguin menjar-se la rateta presumida, ni bruixes amb pomes enverinades… No ens hem de centrar en buscar un final feliç, sinó que hem de ser feliços a cada instant, ja que la única cosa que tenim segura, és l’ara, el moment present. Sovint no val la pena perdre el temps pensant en el demà. És suficient poder viure el dia a dia, i gaudir de tot allò que ens fa sentir bé, encara que només sigui per un instant.

Gràcies per tots els petits instants de felicitat que ens permeten seguir endavant dia a dia, i gràcies a tots els que d’una manera o altra podeu compartir amb mi aquests moments.

Contradiccions

2008-03-14T23:44:00.002+01:00

Hi ha dies en que voldries que la gent et veigués, que no passessis únicament com un espectre, invisible als seus ulls. Altres dies, en canvi, voldries passar desapercebuda, que ningú es dongués compte de la teva presència. Hi ha vegades en que tens ganes de disfrutar del paisatge, veure postes de sol, núvols acotonats, muntanyes completament nítides. Altres vegades en canvi, preferiries poder-te tapar els ulls i no veure absolutament res del que passa al teu voltant.
Hi ha dies en que necessitaries que algú t’escoltés, i en canvi d’altres en que el fet que la gent no pari atenció a les teves paraules, et resulta totalment indiferent. Hi ha vegades en que gaudeixes escoltant tot allò que els altres volen dir-te, i en canvi hi ha dies en que preferiries poder-te tapar les orelles, i no sentir absolutament res del que passa al teu voltant.

Hi ha dies en que sents una necessitat imperiosa d’explicar tot allò que se’t passa pel cap, i d’altres, en canvi, que preferiries quedar-te en silenci i no dir absolutament res. També hi ha vegades en que, tot i voler dir moltes coses, no et queda altre remei que tapar-te la boca i callar, ja que les paraules que diries podrien fer mal a algú, i només et resta que les frases quedin en el teu pensament, i esperar que el temps les enterri en el racó de l’oblit.

El pas del temps

2008-02-27T22:10:00.004+01:00

El temps passa volant. Crec que tots hem tingut aquesta sensació en diverses ocasions. Potser és que al fer-nos grans, canvia el punt de vista, la manera de veure i viure les coses, però la veritat és que tinc la sensació que el temps cada cop passa més ràpid. Em sembla recordar que quan era petita, les setmanes passaven lentes. Començaves un dilluns, i després venia dimarts, i un cop havies passat dimecres ja tenies la meitat de la setmana (escolar) superada i llavors dijous i divendres, amb la il.lusió que s’acostava el cap de setmana, passaven més ràpid. Ara, en canvi, tan aviat som dilluns, com ja tornem a ser divendres; tan aviat ens envaeix el fred de l’hivern, com tornem a notar el calor xafogosa de l’estiu; acabem de celebrar Nadal, i ja ens trobem fent plans per a les vacances d’estiu… sense anar més lluny, em sembla que va ser ahir que vaig publicar el text del dia de Cap d’Any, i en canvi ja estem apunt d’acabar el febrer…
Qui sap, potser el món ha canviat, potser ara la Terra tarda menys a girar sobre si mateixa i a fer la volta al sol, potser ara les agulles de tots els rellotges giren a una velocitat més ràpida, i és per això que no ens atrapem mai la feina…
En fi, tenim la sensació que voldríem fer un munt de coses, però necessitaríem que els dies fóssin de 48 hores per poder dur a terme tots els nostres plans. Voldríem tenir temps per dedicar-nos a nosaltres mateixos. Ens passem els dies dient: “quant tingui temps faré això, i allò i allò de més enllà…” però aquest dia no acaba d’arribar mai.
A vegades ja va bé tenir la ment tan ocupada, així no tenim temps per escoltar els propis pensaments, així no tenim l’oportunitat de donar gaires voltes a les coses i sovint és una manera de fugir dels problemes. Malgrat tot, hi ha dies en que tenim ganes d’aturar el ritme frenètic al que estem habituats, però quan arriba el moment en que la feina i la rutina diària no ens absorveixen, i ens deixen un respir, no tenim ganes de sentir-nos de nou ofegats per les moltes i moltes coses que voliem fer, i llavors, sovint, acabem per no fer res.
I és que de tant en tant tots necessitem fer una aturada en el camí, per ser conscients del que estem vivint.

Us deixo amb un monòleg de la sèrie “Anatomía de Grey” que també parla del pas del temps:
“Dentro del quirófano, el tiempo pierde todo su significado entre tantas cirugías y salvar vidas; el reloj parece no tener importancia. 15 minutos, 15 horas… Dentro del quirófano, los mejores cirujanos hacen que el tiempo vuele. Mientras tanto, fuera de quirófano, el tiempo se da el gusto de patearnos el trasero. Pero incluso al más fuerte de nosotros nos juega una mala pasada… Yendo despacio, suspendiéndose… hasta hacernos congelar… Dejándonos amedrentados en un momento, incapaces de movernos a un lugar o a otro.
El tiempo vuela. El tiempo no espera a ningún hombre. El tiempo cura todas las heridas. Y todo lo que queremos, es más tiempo… Tiempo de levantarse… Tiempo de madurar… Tiempo de dejarlo ir… Tiempo.”

Els canvis

2008-02-23T14:46:00.002+01:00

Crec que en general, a tots ens preocupen els canvis. Potser hi ha gent més aventurera, que li agrada el risc, i disfruten amb les sorpreses. Altres, però, prefereixen tenir-ho tot controlat, saber exactament què passarà, i això els dóna tranquil.litat. De totes maneres, però, la vida no és estàtica, la vida és dinàmica, i volguem o no, estem en un canvi constant. A vegades no en som conscients, a vegades ni nosaltres mateixos ens en donem compte, però de sobte, un dia, t’adones que les coses ja no són exactament com temps enrera. Que hi ha coses que han deixat de fer mal, i evidentment, també n’hi haurà de noves que començaran a punxar. I descobreixes coses que t’apassionaven i que ara han perdut interès i en canvi altres que desperten la teva curiositat. Però el secret està en saber adaptar-nos. No serveix de res girar-se d’esquena als canvis, perquè per més que vulguis mantenir-te inalterable, tot el teu entorn canvia, evoluciona, i tard o d’hora t’acaba afectant. Per això cal estar oberts, per adaptar-te a les noves situacions que et trobaràs en el camí, per acceptar les noves oportunitats que t’ofereix la vida.

Us deixo amb un fragment de la sèrie "Everwood":

"Mi mayor defecto, por Ephram Brown

Cuanto más cambian las cosas, más siguen igual. No estoy seguro de quién dijo ésto. Probablemente fuera Shakespeare. O Sting. Pero por ahora es la frase que explica mejor mi mayor defecto: mi incapacidad de cambiar.

No creo que sea el único. Cuanto más conozco a otras personas más me doy cuenta de que es un defecto muy común. Permanecer igual tanto tiempo como sea posible, sin cambiar en absoluto... De alguna forma, te hace sentir mejor. Y si sufres, al menos el dolor es familiar. Porque si das ese pequeño paso, si sales de tu mundo y haces algo distinto... quien sabe qué nuevo dolor te estará esperando. Podría ser mucho peor.

Así que te mantienes igual. Escoges el camino que conoces y no parece demasiado malo. Hay defectos mucho peores. No eres un drogadicto. No matas a nadie. Quizá un poquito a ti mismo.

Cuando finalmente cambiamos, no creo que sea como una explosión o un terremoto, convirtiéndonos de pronto en una persona diferente. Creo que es más sutil. El tipo de cambio que la mayoría de la gente no notaría a no ser que nos mire con mucha atención. Cosa que, gracias a Dios, nadie hace. Pero tú te das cuenta. Dentro de ti ese cambio es un mundo entero. Y esperas que eso sea todo. Así es como quieres seguir siendo para siempre. Para no tener que cambiar nunca más."

Antònia Font

2008-02-11T22:32:00.000+01:00

Aquest dissabte vaig anar al concert dels Antònia Font, que presentaven el seu últim treball "Coser y cantar", acompanyant les seves cançons de sempre amb una orquestra (en aquest cas l'Orquestra del Berguedà). Va estar molt bé, us ho recomano. Us adjunto algunes de les seves cançons:

(la cançó comença a partir del minut 1:20)

La barana

2008-02-09T01:26:00.000+01:00

En aquesta vida, tothom necessita agafar-se a alguna cosa. Alguns, s’agafen a la feina, altres a la parella, altres als amics, altres a les aficions, altres a les drogues… i n’hi ha d’altres que no tenen on agafar-se, i llavors senten el vertígen que produeix la vida. És com quan surts a un balcó sense baranes, i et dóna la sensació que si fas un pas més, el buit que s’obre davant teu et tibarà cap avall i et farà caure. Per això et quedes immòbil, o tires enrera, quan si el balcó tingués una barana, series capaç d’acostar-te fins a la vora mateix, i mirar recta avall, sense cap mena de por. Encara que no toquis en cap moment la barana, saps que és allà, i en cas de perdre l’equilibri, saps que sempre t’hi pots agafar i no cauries. Però per desgràcia, encara que a vegades caiguis, i agitis els braços intentant buscar un lloc on agafar-te, no sempre trobaràs una barana per subjectar-te. Per això és millor aprendre a caminar sense por, amb passos ferms i decidits, sense pensar en l’altura a la que et trobes, sense ser conscient del buit que s’obre al teu costat, sense pensar en el mal que et podries fer en la caiguda.
Us adjunto un monóleg-reflexió d'una altra sèrie que feien temps enrera (MIR) i que també anava de metges.
“Gaby, ya le llama por un apelativo cariñoso. Me dan ganas de partirle la cara, o de salir corriendo y no volver, pero claro, soy un residente de medicina y gano mil euros al mes, o sea que soy un mil eurista. Me da un poco de vergüenza decirlo, pero dependo de mis padres, aunque si se mira bien, todo el mundo tiene alguna dependencia. Algunos dependen de las drogas para estar bien, otros dependen del sexo, para otros su dependencia es el trabajo. Sí, todo el mundo tiene alguna dependencia, pero no se por qué, me parece que la mía es la peor de todas. Para algunas personas la vida parece ser muy fácil, ¿cómo hacer para sacarle a las cosas el lado más alegre? ¿Cómo hacen para mantener a raya las obsesiones, los prejuicios y los miedos?. Ojalá pudiera preguntarle a este chico cómo hace para llevarse bien con los novios y novias de sus padres. ¿Es posible que no le moleste este baile de parejas? Es como si necesitara una dosis de afecto en bruto y le diera igual quien se la suministre. La verdad es que todos queremos lo mismo, que nos quieran y vivir felices.Todas las decisiones las tomamos con ese objetivo, por eso nos da tanto miedo equivocarnos. Todas las decisiones tienen sus consecuencias, sus riesgos, sobre todo cuando nos saltamos las normas y toca nadar a contracorriente. Hombre lleno de prejuicios, no, lo que pasa es que me gustaría que mi madre se comportara de otra forma. Como dependo de ella, pues me tengo que aguantar, aun así, depender de los padres no es tan malo, es mucho peor depender de los hijos. Tenemos dependencias de toda clase, algunas no parecen serlo, solo porque nos hacen sentir mejor, otras dependencias son evidentes. Hay cosas sin las que es imposible vivir. Cuando dependemos de algo que nos da la vida, mejor aceptarlo y vivir. Cuando dependemos de algo que nos perjudica, mejor darse cuenta, y más vale tarde que nunca. Y está la principal dependencia de todas, la del afecto y el cariño, la del amor.”

El Llibertí

2008-02-04T22:01:00.000+01:00

Fragments de l'obra de teatre "El llibertí":

“Les dones estan per damunt dels homes, són misterioses, menys animals. Tenen un cos preparat per l'enigma”

“Si no t’enganyés, segur que quan t’abracés pensaria en totes les que no he pogut fer meves. Però com que quan estic amb tu, jo ja les he fetes meves, jo no torno com un marit frustrat i és a tu a qui faig els petons i les abraçades.”

“canvio de parer tan aviat com una dona entra en joc; sóc capaç de passar de la gavota al minuet a mig compàs, les idees em passen a tocar, i em fan anar d’un cantó a l’altre, res no perdura. Em desperto a favor, i me’n vaig a dormir en contra. Maleïdes molècules”

“Les idees són com les dones, Baronnet, les olorem, els anem al darrere, en quedem embriagats i després, bruscament, el desig agafa una bifurcació imprevista i anem a mirar cap a una altra banda”

“ El matrimoni vol passar per ser un compromís indissoluble. Ara bé, un home assenyat ja tremola davant la idea d’un compromís indissoluble. No hi ha res més insensat que un precepte que prohibeix els canvis que portem dins nostre. Ah, veig aquests joves marits que són portats a l’altar: és com contemplar una parella de bous camí de l’escorxador! Pobra canalla! Els fan prometre una fidelitat que topa amb el paler més capriciós d’un individu; els fan prometre que mataran el desig, escanyant-lo entre les cadenes de la fidelitat! (...) Qui desitja la llar, la parella, els fills... les dones o els homes? Qui prefereix l’amor abans que la passió? Els sentiments abans que el sexe? Qui la vol, la seguretat? Qui vol fixar el temps, aturar les coses? Ah, amb això, les dones i els capellans van de la maneta. Les dones aspiren a agafar els vius i convertir-los en estàtues, s’estimen més el marbre que la carn, construeixen cementiris. L’home voldria continuar sent un llop sense collar, amb el coll lliure; la dona, en canvi, vol un gos garrotat, lligat ben curt. La dona és reaccionària per naturalesa.”

“Agradar, per vosaltres, és només l’esglaonet per pujar al llit, el mitjà pels vostres objectius. Mentre que, per nosaltres, les dones, agradar és en si mateix un objectiu, és ja la victòria. Seduir... jo vull que res no se sostregui al meu domini, vull poder exercir el poder sobre tots els homes, no permetre’ls cap repòs... seduir, seduir fins afartar-me’n, seduir sense ni ganes... Jo els faig créixer el desig. I ells s’apinyen al meu voltant, i els sembla que em demanen una cosa que els podria negar. I quan es pensen, ells, que ja han guanyat, quan m’esclafen tota nua contra seu, és aleshores que remato el meu triomf (…) Ah sí, ¿vosaltres teniu la força, el poder? Jo, la redueixo a no res, i us faig tornar al punt de partida, us faig recular, us deixo despullats, amb el culet a l’aire, baldats, indefensos, com si tinguéssiu pocs dies de vida.”

"Diderot: Qui sent més plaer en el sexe, l’home o la dona?

Madame Therbouche: Quan us pica una orella i la grateu amb el dit petit, qui sent més plaer, l’orella o el dit?

Diderot: L’orella, és clar.

Madame Therbouche: Doncs ja teniu la resposta."

El precipici

2008-02-02T21:08:00.000+01:00

Em tremolen les cames. El fred em glaça les mans, que ja me les començo a notar entumides. El vent del nord fa desviar la trajectòria descendent d’una llàgrima que llisca galta avall. No sé quants dies fa que estic així, no sé quant temps porto aturada aquí dalt. Miro a banda i banda del camí, i només veig un precipici enorme. No m’atreveixo a moure els peus. No sé cap on he d’anar. El camí és estret i no em puc permetre fer un pas en fals, ja que les conseqüències d’un error, poden arribar a ser fatídiques. No vull caure pel precipici, tinc por de fer-me mal. Està començant a nevar, i els primers flocs emblanquinen els meus cabells. El fred és cada cop més intens i començo a notar símptomes de congelació a les puntes dels dits. Sento les fiblades que pugen per cadascuna de les meves extremitats. No podré aguantar gaire més temps d’aquesta manera. He de prendre una decisió, he de caminar per fugir del fred. Em disposo a fer passos endavant, anant amb compte de no perdre l’equilibri. Poso tota la meva atenció en el camí, intentant no mirar a banda i banda, intentant avançar recta, sense girar-me enrera. De sobte, sento la terra tremolar sota els meus peus. Començo a sentir soroll de pedres caient i rebotant les unes amb les altres. El camí s’esfondra darrera meu. Corro endavant, tan ràpid com puc, vull fugir. Noto que em falta l’aire. Arribo a un punt on el camí s’acaba. Davant meu només hi ha un gran buit, i ja no puc tornar enrera. El terratrèmol s’atansa esberlant les pedres al seu pas. No hi ha sortida, no hi ha res on pugui agafar-me. Decideixo tancar els ulls, obrir els braços i deixar-me portar pel destí.

Us deixo amb un altre dels monòlegs de la sèrie "Anatomía de Grey", i que m'ha inspirat aquest relat. Realment, el millor, sens dubte, d'aquesta sèrie, són les reflexions del principi i del final. Aquesta en concret, senzillament, la trobo genial:

“Hace dos siglos Benjamín Franklin reveló al mundo el secreto de su éxito, “nunca dejes para mañana, lo que puedas hacer hoy”. Él descubrió la electricidad, la gente debería prestar atención a las cosas que dijo. No sé porqué siempre posponemos todo, pero si tuviera que adivinarlo, diría que tiene mucho que ver con el miedo,… el miedo al fracaso, el miedo al dolor, el miedo al rechazo. A veces es miedo a tomar una decisión, porque y si te equivocas? y si cometes un error sin solución? Sea lo que sea lo que nos da miedo, una cosa es cierta: cuando el dolor de no hacer algo es más insoportable que el miedo a hacerlo es como si cargáramos con un tumor gigante.
El pájaro mas rápido atrapará al gusano, una decisión a tiempo salvará vidas. Quien duda está perdido, no podemos fingir que no nos lo dijeron, todos hemos oído los proverbios, a los filósofos, a nuestros abuelos advirtiéndonos sobre el tiempo perdido, hemos oído los poetas malditos instándonos a vivir el momento, aunque a veces debemos escucharnos a nosotros mismos. Debemos cometer nuestros propios errores, debemos aprender nuestras propias lecciones, debemos dejar las posibilidades de hoy bajo la alfombra del mañana hasta que no podamos más, hasta que comprendamos por fin lo que Benjamín Franklin quería decir, que es mejor saber que preguntarse, que despertar es mejor que dormir y que fracasar o cometer un error enorme es mucho mejor que no haberlo intentado.”

Addiccions

2008-01-21T21:49:00.000+01:00

Fa dies que no escric res, o el poc que escric és impublicable. Però no us tinc oblidats, per això he decidit igualment actualitzar el blog. Us adjunto el monòleg de la setmana passada de la sèrie "Anatomía de Grey". Que tots siguem capaços de superar les nostres addiccions...:

"En el hospital, vemos adicciones todos los días. Es impresionante ver las clases de adicción que existen. Sería demasiado fácil si sólo fueran las drogas, la bebida y el tabaco. Yo creo que la parte más dura de mandar a la mierda un hábito, es querer mandarlo a la mierda. Es decir, nos hacemos adictos por un motivo, ¿verdad? A menudo, demasiado a menudo, las cosas empiezan de cero como una parte normal de tu vida y de algún modo cruzan la línea de la obsesión, compulsión, perder el control.
El caso es que la adicción nunca termina bien. Porque tarde o temprano, lo que nos haya tenido drogados… deja de hacer sentir bien y empieza a doler. Pero dicen que no mandas a la mierda al hábito hasta que caes en lo más bajo. ¿Pero cuándo sabes que has caído?...
Porque no importa cuánto daño nos esté haciendo algo. A veces dejarlo marchar nos duele más."

Marea alta, marea baixa

2008-01-08T21:39:00.000+01:00

A la vida ens trobem dies de tota manera. Hi ha dies en que no saps perquè, però et lleves carregat d’energia, amb ganes de fer moltes i moltes coses, alegre, rialler… No tens cap motiu concret per sentir-te així, però senzillament t’hi sents. Altres dies, en canvi, no tens ganes de fer res, estàs de mal humor, no voldries veure ningú, i si poguessis et quedaries tot el dia dins del llit, esperant que arribi la nit per poder dormir altre cop, desitjant que l’endemà el dia es llevi millor. Els humans som així (o almenys, alguns d’ells ho som). A vegades ens mostrem inestables, volubles, les coses més subtils poden fer canviar el nostre estat d’ànim, el nostre humor. En un segon i sense justificació aparent, podem passar d’estar alegres a estar tristos, d’estar eufòrics a estar angoixats, de l’optimisme al pessimisme, de la simpatia a l’hostilitat… i tot sense un motiu concret. Els canvis, però, no sempre són de bo a dolent. Evidentment, i per sort, també es donen les situacions contràries. A vegades n’hi ha prou amb escoltar aquella cançó que tant t’agrada per sentir-te novament ple d’energia. A vegades sentir la veu d’algú amb qui fa temps que tenies ganes de parlar, et fa tornar l’alegria. A vegades intercanviar un somriure amb els companys fa que el dia comenci amb més bon peu. A vegades compartir quatre paraules amb un bon amic fa que tot valgui la pena.

Això és el que té de bo aquesta inestabilitat, que saps que res dura per sempre. Quan tens un bon dia, l’has d’aprofitar al màxim perquè potser l’endemà et llevaràs emboirat. Si en canvi portes un dia fatal, saps que no durarà eternament, i això ho fa més suportable perquè estàs convençut que en el moment més inesperat començarà a brillar el sol.

Us deixo amb un text de Phil Bosmans que parla d’aquesta volatilitat de la condició humana:

“Com n’és, d’imprevisible i incomprensible, una vida humana!
Any rere any, dia rere dia, et mous entre homes i coses.
De vegades lluu el Sol, encara que no sàpigues perquè. Estàs content.
Veus el costat bonic i bo de la vida. Rius, dónes gràcies, balles.
La feina et va bé. Tothom és amable amb tu.
Has dormit bé, potser?
Potser has trobat un amic que t’ha donat seguretat?
Voldries que aquests moments de pau i de profunda alegria no s’acabessin mai.
Però, de sobte, tot canvia.

És com si un sol massa potent atragués els núvols!
T’envaeix una espècie de tristesa que no saps explicar.
Ho veus tot negre. Estàs convençut que no importes a ningú.
Et queixes per qualsevol ximpleria, et tornes rondinaire, gelós i ofensiu.
Penses que sempre serà així i que aquest mal humor no canviarà mai.
I un cop més, no saps perquè.
Potser és que estàs cansat? No ho saps.
Per què ha de ser això?

Perquè l’home és una engruna de natura, amb dies de primavera i dies de tardor,
amb la calor de l’estiu i el fred de l’hivern.
Perquè l’home segueix el ritme del mar: marea alta, marea baixa.
Perquè la nostra existència és un alternar continu entre “viure” i “morir”.”

Phil Bosmans
“La joia de viure”

L'Any Nou

2007-12-31T16:56:00.000+01:00

En fi, una altra vegada. Ja estem arribant al final d’un any. Miro el calendari que m’ha acompanyat durant 365 dies, i ara ja només li resten unes hores. Potser és el moment de fer balanç del present any, però la veritat és que no hi ha gran cosa a dir. L’any m’ha passat volant. Com sempre, hi ha hagut alt-i-baixos, coses bones, coses dolentes, però res a destacar. Van passant els anys, i tot segueix igual. Tinc la impressió que tot al meu voltant va canviant, però jo, segueixo immòbil...

Un cop més estem posant fi a un any, i com sempre, m’envaeix com una espècie d’anyorança. Despedir l’any et fa donar compte del pas del temps. Recordo perfectament un any enrera, tal dia com avui, i en canvi, han transcorregut ja dotze mesos. No sabria pas què destacar-ne d’aquest temps. Potser una de les novetats que hi ha hagut ha sigut començar a escriure aquest blog, a través del qual intento fer-me més propera a tots vosaltres. Gràcies per llegir-me.

Miro el rellotge. L’agulla petita està apunt de marcar les dotze i la gran ja s’acosta. Comencen a sonar les dotze campanades, i un cop més, comencem a menjar els corresponents grans de raïm, amb l’esperança que aquest any serà millor. És el moment de brindar, d’iniciar nous projectes, noves il.lusions, nous somnis… Comença l’any nou, i amb ell, es renova una part de tots nosaltres. És com marcar un final i un inici, com fer una parada en el camí, per agafar aire, i tornar a començar de nou.

Aquest any serà diferent, serà especial, n’estic convençuda. El 2008 serà un bon any.

Fa molts i molts anys, vam celebrar el Cap d’Any amb la família en un lloc molt especial. Igual que faré avui amb els meus amics, també vam fer l’Amic Invisible, amb la particularitat, que juntament amb el regal, tothom hi havia d’escriure un desig per a l’Any Nou. El meu germà va escriure el següent, i em va agradar tant, que us el faig extensiu:

“Que aquest any es compleixin els bons desitjos de tots els que estem aquí”

FELIÇ 2008!!!

Oceà - d'Alessandro Baricco

2007-12-26T22:50:00.001+01:00

"Després la vida no va com tu te la imagines. Fa el seu camí. I tu el teu. I no són el mateix camí. És així... No és que jo volgués ser felic, no. Volia... salvar-me, això: salvar-me. Però he entès massa tard per on s’havia d’anar: pel cantó dels desigs. T’esperes que siguin altres coses les que salvin la gent: el deure, l’honradesa, ser bons, ser justos. No. El que salva són els desigs. Són l’única cosa real. Si estàs de part seva, et salvaràs. Però ho he entès massa tard. Si li dónes temps, a la vida, ella se’t capgira d’una manera estranya, inexorable: i tu t’adones que, a aquelles alçades, no pots desitjar res sense fer-te mal. És llavors que tot salta. No hi ha manera d’escapar, com més t’agites més s’embulla la xarxa, com més et rebel·les més mal et fas. No hi ha sortida. Quan ja era massa tard, jo vaig començar a desitjar. Amb tota la força que tenia. Me’n vaig fer tant, d’aquell mal, que no t’ho pots ni imaginar.

Saps què té de bo aquest lloc? Mira: nosaltres caminem, deixem totes aquestes petjades a la sorra, i elles es queden aquí, precises, ordenades. Però demà et llevaràs, miraràs aquesta gran platja i ja no hi haurà res, cap petjada, cap senyal, res. El mar esborra, de nit. La marea amaga. És com si mai no hagués passat ningú. És com si nosaltres no haguéssim existit mai. Si hi ha un lloc al món on puguis pensar que no ets res, és aquí. Ja no és terra, encara no és mar. No és vida falsa, no és vida autèntica. És temps. Temps que passa i prou."

Alessandro Baricco
OCEÀ

El triangle del foc

2007-12-15T12:19:00.001+01:00

Si busquem al diccionari la paraula foc, hi trobarem la següent definició: “despreniment de calor i llum produït per la combustió d’un cos”. Per tal d’entendre d’una manera simple els factors del foc, es va desenvolupar la teoria de “El triangle del foc”. Cada costat del triangle representa un dels tres ingredients necessaris per a l’existència del foc, que són el combustible (allò que crema) , l’oxigen i la calor. Aquesta teoria demostra la interdependència d’aquests tres factors en el foc que es crea i es manté. Si som capaços de trencar qualsevol dels tres costats del triangle, el foc s’apagarà. Així doncs, per extingir un incendi, podem optar per eliminar el combustible, cosa que a la pràctica resulta força difícil (com t’ho fas per eliminar els arbres d’un bosc incendiat?). L’altra opció seria eliminar l’oxigen que alimenta el foc (Això és el que fem quan tirem sorra damunt un foc, quan el tapem amb una manta o quan cobrim una paella encesa amb una tapa). I l’altra opció és l’eliminació de la calor (Aquest mètode és el que s’utilitza en tirar aigua damunt un foc). De tots és ben sabut, com resulta de difícil arribar a apagar un foc descontrolat, com els que sovint ataquen els nostres boscos en èpoques de sequera i calor. Quan un incendi pren grans dimensions, es torna un monstre amb vida pròpia, capaç d’arrassar absolutament tot allò que trobi al seu pas. Un cop iniciat el foc, es produeix una reacció en cadena, que provoca que el propi foc s’alimenti a si mateix, creant més calor i corrents d’aire que faran que rebi més oxigen i que arribi a més matèria combustible…
Si extrapolem aquesta teoria del foc físic produït per una reacció química, al “foc de l’amor” en una parella... com és que tan sovint diem que “s’ha apagat la flama de l’amor”? Com és que un cop apagat el foc d’una relació, és quasi impossible tornar-lo a encendre? Com és que després de molt de temps de viure apassionadament, de cop i volta, sentim que s’ha apagat aquest foc interior? Pot, un foc que s’ha iniciat amb el màxim ardor, apagar-se d’un dia per l’altre? Si resulta tan difícil apagar un foc que crema, com és que el foc de les relacions de parella s’apagui tan fàcilment? No serà que fem esforços per trencar algun dels tres costats del triangle? No serà que per dins estem buits, que els nostres cossos no poseeixen el combustible suficient per cremar? No serà que en les nostres relacions hi falta oxigen? Ens ofeguem els uns als altres i això fa que ens falti aire per respirar? O potser és que no som capaços de mantenir l’escalfor suficient i necessària per tal que aquesta flama no s’apagui mai? Un munt de preguntes a les quals no trobarem resposta. Potser el secret està en descobrir quins són els components dels tres costats del triangle del foc de les relacions, i un cop descoberts, ser capaços d’alimentar aquest foc. El més difícil a vegades, és encendre un foc, però un cop està encès, només cal una mica de cura d’anar alimentant-lo, anar aportant llenya a la llar, i el foc no deixarà de cremar. Quan un bosc crema amb tota la força del foc, és molt més difícil apagar-lo que mantenir-lo encès. Per extingir-lo, hem d’aplicar-hi grans esforços. Per què no passa el mateix en el terreny de les relacions humanes?
En fi, aquí us deixo aquesta reflexió, que no és ni una crítica, ni un retret,… senzillament una reflexió.

L'Amic Invisible

2007-12-11T22:23:00.000+01:00

Tot va començar com un joc innocent. Tancava els ulls i imaginava un món nou, on tot allò que desitjava, es convertia en realitat. Quan tenia ganes que brillés el sol, desapareixien tots els núvols i els rajos càlids li acaronaven la cara. Quan sentia que trobava a faltar l’olor de terra molla, començava a caure un plugim suau en la quantitat justa i necessària per cadascuna de les plantes del bosc. En aquest món imaginari va trobar-hi un amic. Algú que l’escoltava, que li somreia quan es creuaven les seves mirades, que li acaronava els cabells, que li passava el braç per l’espatlla, tot protegint-la quan ho necessitava. Cada vegada anhelava més i més poder desconnectar de la realitat i endinsar-se en el seu món. Però, tot i que ella no se’n donava compte, cada cop s’allunyava més del món real. Aquest paradís que s’havia creat dins el seu cap, no li deixava veure el que realment passava al seu voltant. Al final, un dia, l’amic imaginari li va preguntar: -A què jugues? – La noia es va quedar parada. Allò no ho havia pensat ella. Allò no ho estava desitjant. Com és que li estigués fent aquesta pregunta? No va saber què respondre. Es va limitar a arronsar les espatlles i a preguntar: - Potser tu pots ajudar-me. A què estic jugant?- La resposta va ser: - No sé quin és aquest joc, però sigui com sigui val més que deixis la partida a mitges, o t’acabaràs fent mal. A partir d’aquell moment, l’amic imaginari es va convertir en l’amic invisible. No el va tornar a veure mai més. No va tornar a tancar-se en el seu món. Va obrir els ulls disposada a disfrutar de cadascun dels petits moments que a partir de llavors li oferiria la vida. De l’amic invisible… tan sols n’hi va quedar el record. Només de tant en tant l’envaïa una espècie de nostàlgia. Aleshores, només li restava tancar els ulls i intentar percebre la seva presència. Sentia com un aire suau que li fregués la mà, com l’aleteig d’una papallona que passa arran dels dits, i un calfred li recorria tot el cos. Amb aquests breus instants en tenia prou. Sabia, que tot i que el món hagués sigut imaginari… l’amic… era real.

Hola amics en general, i I i E en particular. Ja sé que l’altre dia us vaig dir que potser aprofitant el blog posaria alguna pista de qui era el meu amic invisible. De qui havia sigut l’”afortunat” a qui jo he de fer-li el regal el dia de Cap d’Any… però clar, al final, rumiant rumiant, he pensat que, com que no tothom llegeix aquest blog, no era just que només poguessin gaudir de la pista alguns privilegiats… així doncs, enlloc de donar pistes, m’he limitat a escriure un conte. Per cert, I, E, i la resta, no us hi trenqueu el cap. Aquest conte no conté cap pista de qui és el meu amic invisible, o sigui que no cal que hi perdeu el temps. Apa doncs. A seguir amb la incògnita. De totes maneres, s’accepten pistes vostres als comentaris. I qui sap… en funció del que hi poseu vosaltres… potser també jo m’animo a donar-vos-en alguna, jejeje. Bona nit!!!

La Plaça del Diamant

2007-12-09T23:58:00.000+01:00

I vaig sentir d'una manera forta el pas del temps. No el temps dels núvols i del sol i de la pluja i del pas de les estrelles adornament de la nit, no el temps de les primaveres dintre el temps de les primaveres i el temps de les tardors dintre el temps de les tardors, no el que posa les fulles a les branques o el que les arrenca, no el que arrissa i desarrissa i colora les flors, sinó el temps dintre de mi, el temps que no es veu i ens pasta. El que roda i roda a dintre del cor i el fa rodar amb ell i ens va canviant per dins i per fora i amb paciència ens va fent tal com serem l'últim dia.

Mercè Rodoreda

Camins

2007-12-06T21:46:00.000+01:00

Fragments del llibre “Vés on et porti el cor” de Susanna Tamaro:

La idea del destí és un pensament que ve amb els anys. Quan es té la teva edat, generalment no s'hi pensa; tot el que passa ho veiem com el fruit de la nostra voluntat. Ens sentim com un obrer que, una pedra rera l'altra, va construint davant seu el camí que haurà de recórrer. Només molt més tard, ens adonem que el camí ja està traçat, que algú altre el va traçar, en comptes de nosaltres, i que no ens queda res més que continuar avançant. És un descobriment que sovint es fa pels volts dels quaranta, aleshores comences a intuir que les coses no depenen només de tu. És un moment perillós, durant el qual no és estrany de caure en un fatalisme claustrofòbic. Per tal de poder veure el destí en tota la seva realitat, has de deixar passar encara uns quants anys. Cap als seixanta, quan el camí que hi ha a les teves espatlles és més llarg que no pas el que tens al davant, veus una cosa que no havies vist mai abans: el camí que has recorregut no era pas recte, sinó ple de bifurcacions, a cada pas hi havia una fletxa que indicava una direcció diferent; d'allà sortia un trencant, un viarany ple d'herbes que es perdia al bosc. Algun d'aquests trencants els vas agafar sense adonar-te'n, alguns altres ni tan sols no els vas veure; els que vas deixar de banda no saps on t'haurien dut, si a algun indret pitjor o millor; no ho saps, però en sents igualment la recança. Podies haver fet una cosa, i no la vas fer, has anat enrera, en comptes d'avançar. El joc de l'oca, recordes? La vida evoluciona més o menys de la mateixa manera.

Tot al llarg de les bifurcacions del teu camí trobes altres vides; conèixer-les o no, viure-les a fons o bé deixar-les estar, depèn només de l'elecció que fas en un instant. Fins i tot sense saber-ho, entre seguir recte o desviar-te et jugues la teva vida i la de la gent que tens al voltant.

Saps quin és l'error que sempre cometem? El de pensar que la vida és immutable, que una vegada s'ha triat un camí l'hem de recórrer fins a la fi. El destí, en canvi, té molta més fantasia que nosaltres. Precisament quan creus que et trobes en una situació sense sortida, quan arribes al cim de la màxima desesperació, amb la velocitat d'una ràfega de vent, tot canvia, es trasbalsa i d'un moment a l'altre et trobes vivint una nova vida.

La vida és un seguit de camins. Normalment agafem els que creiem que són els millors, o, segons en quins casos, els que són menys dolents, i mai ens hauríem de penedir de les decisions preses, ja que les prenem en base a les circumstàncies que ens rodegen en aquell moment concret. Després pot ser que el desenllaç no sigui el que esperàvem, però en un principi, la intenció era bona. En altres camins, però, ens hi trobem sense ni adonar-nos-en, sense haver-los escollit de manera conscient, si més no, i a vegades aquests són els que poden arribar a fer més mal. Però malgrat tot, hem de seguir creient que quan menys t’ho esperes girarà la direcció del vent, i d’un dia per l’altre et trobaràs vivint una nova vida.

La caiguda

2007-12-05T20:15:00.001+01:00

És com fer un pas endavant i caure per un precipici. És com prémer el botó que obre les comportes d’una presa que està al seu nivell límit. Quan dubtes de si has escollit la decisió correcta, quan t’adones que potser has pres el camí equivocat, ja és massa tard. Ja estàs en un punt de no retorn. Res pot tornar-te al capdamunt del precipici un cop has començat el descens al buit. Res pot fer tornar a pujar l’aigua que es precipita estrepitosament pendent avall. Només et resta esperar que la caiguda no sigui massa dolorosa, i que pel camí no t’enduguis al buit, flors, branques, arbres, cases, pobles…

Como la vida

2007-12-04T23:36:00.000+01:00

"Yo quería ver el cielo como yo lo vi al nacer
azulito con esmero y sin basura y
sin la mierda del país que se esta cargando el cielo y me está jodiendo a mi
y me está jodiendo a mi
voy queriendo renacer inventando mis canciones
voy siguiendo tus pasitos a ver si me dan lecciones
y no puedo porque no quiero porque en el fondo me da miedo
de esta vida que me viene y que no me la merezco
no me la merezco
ahh...
ESTRIBILLO
y empecé a ser fuerte como no a ser valiente
y empecé a correr sin pensar en el ayer
y empecé a ser fuerte a llevarme la corriente
y empecé a comprender que la vida son dos días
y que el miedo no te deja andar ni ver
no te deja andar ni ver

Buscaré la solución a mis problemas
y con mi amor no me quitaré el sombrero hasta que no te lo hayas quitado tu primero
y empezaré a ser fuerte y empezare a crecer
y a sonreír a la vida que me viene
no la dejare atrás eso no me conviene
me conviene ser fuerte sobre todo no rebelde
que ya me la he quitado que ya me la he quitado la coraza del pasado

y empecé a ser fuerte como no a ser valiente
y empecé a correr sin pensar en el ayer
y empecé a ser fuerte a llevarme la corriente
y empecé a comprender que la vida son dos días
y que el miedo no te deja andar ni ver
no te deja andar ni ver
y es que el miedo no te deja andar ni ver"

Us he remarcat les frases que més m’agraden d’aquesta cançó de Hanna. I és que tots ens mereixem ser feliços, encara que a vegades el destí ens vulgui fer creure que no ens pertoca. Encara que a vegades ens faci dubtar de nosaltres mateixos. Hem de ser prou valents com per no mirar enrera, si no és per aprendre dels errors. Hem de caminar endavant, que com diu la cançó, la vida són dos dies, i ens hem de treure els temors del damunt ja que si no, la por, no et deixa viure.

Como un lobo

2007-11-28T19:55:00.001+01:00

Aquest vespre, quan tornava de la feina, camí cap a casa amb el cotxe, he escoltat aquesta cançó per la ràdio, i he recordat que m'agradava força. Quan ha acabat, he pensat que era una llàstima que no durés més. Acte seguit, com que la cançó que han posat a continuació no m'entusiasmava, he decidit canviar d'emissora, a veure què sonava... i sorpresa! acabava de començar altra cop la mateixa cançó. Ho he trobat curiós, i per això la comparteixo amb vosaltres.
Espero que us agradi.

Si (If de Rudyard Kipling)

2007-11-28T00:00:00.000+01:00

Si pots conservar el seny quan els qui et volten perden el seu,

i et blasmen i et reproven;
si tens fe en tu mateix quan tothom dubta
del teu valer, i aquest dubtar toleres.

Si ets sofert esperant; si a la mentida
i a l'odi no respons amb iguals armes;
si els somnis no et deslliguen de la vida,
i pots serenament pensar les coses.

Si pots aplegar guanys ben ufanosos
i arriscar-los a cara i creu, i perdre;
i començar de nou el treball aspre
amb esperit lleuger, com si tal cosa.

Si no perds la virtut entre les turbes,
ni el seny quan et rodegi la noblesa;
si ni enemics, ni amics poden ferir-te;
si tots compten amb tu, però no massa.
Si pots omplir el minut que ràpid vola
amb seixanta segons de tasca pura...
teva és la terra, i els seus tresors de vida,
i el que val més, fill meu: seràs un home.
Rudyard Kipling

(Poeta, com pots veure, m'he apoderat d'una de les imatges del teu blog visual.

Espero que no et sàpiga greu. Gràcies.)

2666

2007-11-19T21:22:00.000+01:00

L'adaptació teatral del llibre de Roberto Bolaño... una obra dura, que s'està representant actualment al Teatre Lliure. Unes cinc hores de durada, entre actes i entreactes, però que passen sense adonar-te'n. Uns actors sensacionals, una posada en escena acurada, i una història crua, basada en els nombrosos assassinats ocorreguts a la població mexicana de Ciudad Juárez, que no et deixa indiferent.

"la avenida Guerrero, a esa hora, se parece sobre todas las cosas a un cementerio, pero no a un cementerio de 1974, ni a un cementerio de 1968, sino a un cementerio de 2666, un cementerio olvidado debajo de un párpado muerto o nonato, las acuosidades desapasionadas de un ojo que por querer olvidar algo ha terminado por olvidarlo todo"

Us adjunto fragments de l'última entrevista realitzada a Roberto Bolaño:

¿Qué es la patria para usted?

–Lamento darte una respuesta más bien cursi. Mi única patria son mis dos hijos, Lautaro y Alexandra. Y tal vez, pero en segundo plano, algunos instantes, algunas calles, algunos rostros o escenas o libros que están dentro de mí y que algún día olvidaré, que es lo mejor que uno puede hacer con la patria.

¿Ha sufrido mucho por amor?

–La primera vez, mucho, después aprendí a tomarme las cosas con algo más de humor.

¿Y por odio?

–Aunque suene un poco pretencioso, nunca he odiado a nadie. Al menos estoy seguro de ser incapaz de un odio sostenido. Y si el odio no es sostenido, no es odio, ¿no?

¿Qué cosas lo han enojado?

–A estas alturas enojarse es perder el tiempo. Y, lamentablemente, a mi edad el tiempo cuenta.

¿Cómo es el paraíso?

–Como Venecia, espero, un lugar lleno de italianas e italianos. Un sitio que se usa y se desgasta y que sabe que nada perdura, ni el paraíso, y que eso al fin y al cabo no importa.

¿Y el infierno?

–Como Ciudad Juárez, que es nuestra maldición y nuestro espejo, el espejo desasosegado de nuestras frustraciones y de nuestra infame interpretación de la libertad y de nuestros deseos.

¿Cuándo ha sido más feliz?

–Yo he sido feliz casi todos los días de mi vida, al menos durante un ratito, incluso en las circunstancias más adversas.

Ho sento, sé que m'ha tornat a quedar una entrada al blog bastant depriment.

Prometo que m'esforçaré al màxim perquè la meva pròxima aportació

sigui alguna cosa més animadeta. Petons!!!

Instint d'atac

2007-11-05T21:17:00.000+01:00

S’ha fet de nit. Miro per la finestra i una llum estranyament blanca m’il·lumina la cara. Hi ha lluna plena. A fora bufa una brisa suau. Me’n vaig a dormir inquieta. A mitjanit em desperto sobresaltada. Estic enmig d’un bosc. Sento un soroll, algú s’acosta. Sento com un calfred, com una esgarrifança que em recorre el centre de tota la meva esquena, que automàticament queda arquejada i tensa. Instintivament aixeco tremolós el llavi superior, deixant entreveure les dents i els ullals. De la meva gola surten uns sons que em recorden els grunyits que fan els gossos sempre que m’hi acosto més del compte mentre mengen, i em miren de reüll, avisant-me que aquell és el seu territori, que allò és la seva propietat. Abaixo la mirada, i observo que tot el meu cos està recobert de pèl, i enlloc de mans i peus, descobreixo quatre potes amb unes urpes afilades. Sento despertar, un cop més, l’instint d’atac. Tinc ganes de mossegar tot allò que se’m posi per davant. Començo a córrer amb totes les meves forces. Només tinc ganes de fugir. Quan em sento exhausta, m’aturo, i llanço un crit al cel per tal d’ofegar aquesta ànsia que em recorre les venes.

Sort que no cada dia hi ha lluna plena.
Sort que no tots els dies ens despertem amb ganes de mossegar tothom.

Carta d'una desconeguda

2007-10-30T20:05:00.000+01:00

Us adjunto fragments de l'obra de Stefan Zweig, que actualment s'està representant al teatre Borràs de Barcelona, amb la interpretació de quatre fantàstiques actrius. Tracta de com un amor "platònic" pot marcar una vida.

"Només vull parlar-te a tu, dir-t'ho tot per primera vegada; has de saber tots els detalls de la meva vida, que sempre ha estat la teva i de la qual mai no n'has sabut res. Però no coneixeràs el meu secret fins que sigui morta, quan ja no estaràs obligat a donar-me cap resposta, quan això que ara em fa estremir amb uns calfreds tan forts sigui realment la fi. Si hagués de continuar vivint, estriparia la carta i callaria com sempre he callat. Però si l'arribes a tenir a les mans, sabràs que una morta t'hi explica la seva vida, una vida que va ser teva des del primer minut conscient fins al darrer."

"No volia ser feliç ni viure contenta lluny de tu; jo mateixa em vaig enclotar en un món llòbrec de mortificació i solitud. No em posava els vestits nous de colors que em van comprar, em negava a anar a concerts o al teatre, o bé a fer excursions en alegre companyia. No sortia gairebé mai al carrer... Estava dolguda i volia doldre'm, m'embriagava de la mancança de tot que em vaig imposar a més de la de no veure't. Sobretot, no volia deixar-me distreure de la passió de viure solament en tu."

"No em vas pas reconèixer, ni llavors ni mai, mai no m'has reconegut. ¿Com t'haig de descriure, estimat, la decepció d'aquell moment? Llavors era la primera vegada que el patia, aquest destí de no ser reconeguda per tu al llarg d'una vida i amb el qual moro; em desconeixes, encara no saps qui sóc. Com te l'haig de descriure, aquesta decepció! Perquè, mira, els dos anys que em vaig estar a Innsbruck, quan cada hora pensava en tu i no feia res més que imaginar-me la nostra primera retrobada a Viena, havia somiat tant les possiblitats més salvatges com les més venturoses, segons de quina lluna estava. Ho havia pressuposat tot, si em permets de dir-ho així; en els moments més tristos m'havia imaginat que em rebutjaries, que em menysprearies per massa poca cosa, massa lletja o massa apegalosa. Totes les formes del desfavor, de la fredor, de la indiferència, totes me les havia representat en visions apassionades, però precisament aquesta no m'havia arriscat a considerar-la en cap rampell pessimista, ni en els moments en què sentia la consciència més extrema de la meva inferioritat, perquè era la més esgarrifosa: que no en sabies res en absolut, del fet que jo existia."

"No em vas demanar com em deia ni on vivia: per a tu tornava a ser solament l'aventura, l'ésser anònim, l'estona fogosa que s'apaga sense deixar rastre en el fum de l'oblit. I llavors em vas explicar que et disposaves a fer un viatge molt lluny, al nord d'Àfrica, durant dos o tres mesos; jo vaig posar-me a tremolar enmig de la meva felicitat, perquè a les orelles ja em ressonava: s'ha acabat, pàgina acabada i oblidada! M'hauria llançat de bon grat als teus genolls i t'hauria cridat: "Pren-me amb tu perquè a la fi em coneguis, a la fi, després de tants anys!", Però era tan tímida, tan covarda, tan servil i dèbil davant teu, que solament vaig poder dir: - Quina llàstima... - I tu em vas mirar, somrient, i vas fer: - ¿Et sap greu de debò? - Tot d'una es va apoderar de mi una mena de ferocitat. Em vaig alçar, et vaig mirar de fit a fit, llargament. Llavors et vaig dir: - L'home que jo estimava també marxava sempre de viatge. - Et mirava amb fermesa, directament a l'estel dels ulls: "Ara, ara em reconeixerà!", desitjava, tremolosa, amb totes les forces. Per em vas fer un somriure i només vas dir com a consol:- Però un, sempre torna. - Sí-vaig respondre-, un sempre torna, però aleshores ja se n'ha oblidat."

"Llavors la seva mirada va passar al gerro blau que tenia davant seu, damunt l'escriptori. Era buit, d'ençà d'anys era buit per primera vegada el dia del seu aniversari. I es va esglaiar: va ser com si, de sobte, s'hagués obert una porta invisible i un cop d'aire fred penetrés des d'un altre món a la seva habitació en calma. Va sentir una mort i va sentir un amor immortal: alguna cosa se li va obrir dins de l'ànima i va pensar en la dona invisible, sense cos i apassionada, com qui pensa en una música llunyana."

Ocumé

2007-10-19T23:44:00.000+02:00

Aquest dijous vaig assistir a un concert del grup Ocumé. Perquè us feu una idea de qui són, us transcric la presentació que apareix a la seva web :

"Format l'any 1994, Ocumé és la conjunció de set veus que construeixen ritmes i harmonies tot creant un espectacle ple de música i gotes d'humor. Ocumé no utilitza instruments musicals, sinó únicament els sons produïts per les seves pròpies veus, les quals esdevenen un instrument sorprenentment polifacètic i creatiu. El seu repertori inclou versions vocals de clàssics del pop-rock, cantautors, gospel, jazz i la música llatina. Aquesta varietat, i la diversitat dels arranjaments propis que presenten, elements fonamentals en la seva proposta, fan dels seus concerts un espectacle obert a tota mena de públic."

Fixeu-vos que us he remarcat en negreta el fet que no utilitzen instruments, i és que és el més sorprenent de tot. Malgrat sigui un concert "a cappella", quan els sents, et sorprèn de com arriba a sonar de bé, i dóna ben bé la sensació que hi ha algun instrument amagat.

En fi, un concert, que per poc que us agradi la música, segur que disfruteu. És altament recomanable. A mi, em va encantar.

Us adjunto el següent link que va a parar a la pàgina de la discografia del grup, i on podreu trobar una mostra de fragments d'algunes de les seves cançons. No us ho perdeu, de veritat que val la pena

Us recomano especialment "Living on a prayer" i "Sweet Dreams":
Cançons

El primer dia d'escola

2007-10-16T21:35:00.000+02:00

Només té tres anys. Fa dies que se li ha esborrat el somriure de la seva cara.
Fa estona que els pares l’han portat al llit, però encara no ha pogut adormir-se. Dóna voltes i més voltes sota el llençol de color blau cel amb dibuixos de papallones de coloraines. Demà és el seu primer dia d’escola. Malgrat tothom li diu que s’ho passarà molt bé, que coneixerà altres nens i nenes i farà amics, ella no s’ho creu. Només vol quedar-se a casa, arrupida dins del llit, que ningú la molesti. Amb la claror de les llums del carrer que entra pels foradets de la persiana, distingeix plegada damunt la cadira, una bata de quadrets verds i blancs, amb un mocador lligat a un cordill que penja de la butxaca. També veu la cartera nova que li han regalat els pares. Se’ls veia molt il·lusionats quan li han donat, però a ella no li agrada gens. No és que no li agradi el color, ni la forma, ni els dibuixos que hi ha pintats al damunt... el que no li agrada és el que aquella cartera significa. Ja s’ha fet gran i ha arribat l’hora d’anar a l’escola. Però ella no vol créixer. No vol trobar-se amb gent desconeguda. Vol seguir sent la petita de la casa. Aquella a qui tothom diu coses boniques.
Només té tres anys. Fa dies que se li ha esborrat el somriure de la seva cara. Només necessita que algú l’abraci i li digui que tot anirà bé.

Un lugar en el mundo

2007-10-10T23:12:00.000+02:00

Us adjunto el principi i el final, els trossos més genials, d'una gran pel.lícula.

The world is mine

2007-10-08T21:59:00.000+02:00

No sé on sóc. Possiblement al lloc que no em pertoca. Em sento com una estranya, perduda enmig de la foscor. El cap em dóna voltes. Al meu entorn només veig cares desconegudes, rostres anònims, ésssers d’altres galàxies… Les llums intenses i intermitents m’enceguen. La boira espessa fa que em costi respirar. Peró de sobte comença a sonar aquesta cançó i llavors sento que res més té importància. I així seguirà sent, mentre sigui capaç de tancar els ulls i deixar-me portar per les notes, mentre sigui capaç de desconnectar i no mirar l’horitzó, mentre segueixi sonant aquesta cançó.

El Monstre

2007-10-05T00:11:00.000+02:00

Em diuen AL o AE o DS… tan fa de quina manera vulguin anomenar-me. Sóc un monstre i visc en l’interior de la gent. Ningú em vol, però fins ara encara no han trobat la manera de fer-me fora. Em passejo per les corbes del seu cervell. M’alimento de records. Necessito menjar paraules. Sobrevisc a base de teixit cerebral. Treballo mentre ells dormen, i no es donen compte de la meva presència. Avui tinc molta gana. Manjaré tot el que em trobi per davant. Destruiré milers de connexions sinàptiques. Faré desaparèixer centenars de neurones. Demà, quan es llevi, ja no recordarà com posar-se una camisa, no sabrà cordar-se els botons, serà incapaç de pronunciar el nom d’aquell objecte que li resulta tan familiar. Ell se’n donarà compte, es lamentarà de la seva dissort, sap quin és el futur que l’espera i s’hi resisteix,… però jo,… seguiré menjant.

La casa per la teulada

2007-10-02T20:10:00.000+02:00

Us adjunto una cançó de Fito y Fitipaldis. En destaco el següent fragment, que descriu força bé com em sento a vegades:

"Raro!! .... no digo diferente digo raro!!

ya no sé si el mundo está al revés

o soy yo el que está cabeza abajo"

El cartell modern

2007-10-01T20:25:00.000+02:00

Us adjunto una mostra de cartells que hi havia a l'exposició del MNAC. Els 2 primers són els meus preferits.

Falsa alarma

2007-09-27T00:24:00.000+02:00

Al final no ha començat encara la 3a temporada de Perdidos per TV2. Suposo que encara ens tocarà esperar unes quantes setmanes més.

De moment us deixo amb els següents vídeos que mostren "lo milloret" que es pot veure a la sèrie:

3a Temporada de "Perdidos"

2007-09-24T23:06:00.001+02:00

Hola Losties,

el proper dimecres dia 26 de Setembre, per TV2, comença la 3a temporada de "Perdidos"!!!!!

Ja era hora, després de tant temps...

De moment us deixo amb un vídeo de "tomas falsas". Jo no entenc res del que diuen, perquè és en anglès, però tot i així té la seva gràcia.

Don't Worry, Be Happy!

2007-09-23T12:15:00.000+02:00

Ahir, després de sopar, comentàvem els avantatges de tenir un xai a casa com a mascota... Us imagineu que es convertís en una ovella com les que surten als següents vídeos, que acompanyen a aquesta ruqueta tan sexy, i que són capaços de ballar?

Relax, take it easy

2007-09-22T17:47:00.000+02:00

Hola,
avui no tinc ganes d'escriure, però us deixo amb una cançó que m'agrada. El cantant és el libanès Mika, i el videoclip és força acolorit.
Apa doncs, a prendre's les coses amb calma.

The Monsoon

2007-09-19T20:32:00.000+02:00

M'agrada molt la cançó dels Tokyo Hotel, i a partir del que he entès de la lletra, m'ha inspirat el següent text:

Quan mires fixament una porta trencada, i la fredor que hi ha al darrera et fa tornar boig, no serveix de res seguir esperant. És millor sortir corrent, lluitar contra la tempesta i arribar allà on la pluja no pugui fer-te mal.

Torna Porca Misèria

2007-09-16T02:19:00.000+02:00

Per a tots els seguidors de la sèrie, us recordo que la quarta temporada comença el diumenge dia 23 de setembre a les 22:10.

Us deixo amb la següent cançó, de la qual en destaco el fragment:

Trapem, caiem,
i tornem a començar.
Què faig? Què fem?
Mirem de ser conscients.
Porca Misèria, que la vida va com va.
Porca Misèria, el que tenim ho aprofitem
tant si és bo com si és dolent.

I és que la vida tracta d'això, encara que caiguem, hem de ser valents per aixecar-nos i començar de nou, i hem de valorar el que tenim, i de tot s'aprèn. Fins i tot de les coses dolentes, en pot sorgir quelcom de bo.

Els murs

2007-09-12T20:26:00.000+02:00

A continuació us passo un fragment d'un dels meus monòlegs preferits de la sèrie "Anatomía de Grey", juntament amb una cançó que forma part de la banda sonora. Per qui no la conegui, la sèrie tracta de les aventures i desventures d'uns metges residents, i les seves relacions amb els pacients, adjunts, família,...

"Todo se reduce a unos muros: el que debo saltar para acabar mis prácticas, el que debo sortear para poder entrar en un quirófano y luego está el más importante, el que te separa de la gente con la que trabajas. No ayuda coger confianza, ni hacer amigos, debes levantar un muro que te separe del resto del mundo, cierta gente es demasiado peligrosa. Todo se reduce a unos muros que levantas con arena, rogando que nadie los salte.
.
.
.
En algún momento hay que decidirse, los muros no mantienen a los demás fuera, si no a ti dentro. La vida es un caos, somos así. Puedes pasarte la vida levantando muros, o puedes vivirla saltándolos. Aunque hay algunos muros demasiado peligrosos para cruzarlos. Lo único que sé, es que si finalmente te aventuras a cruzar, las vistas al otro lado son fantásticas."

11 de Setembre - La Diada

2007-09-10T13:14:00.001+02:00

Per celebrar la Diada Nacional de Catalunya, aquí us deixo la versió

que van fer els Ocults de la cançó País Petit de Lluís Llach.
Per tots els que estimem aquest nostre petit-gran país.
Espero que us agradi.

Que tingueu un bon dia.

El telefèric

2007-09-04T21:59:00.001+02:00

Ella passeja sota un sol radiant. Tot sembla agradable, alegre i tranquil, fins que de cop i volta, comença a aparèixer una boira espessa que no deixa veure res del que té al voltant. El sol s’ha tapat, i comença a sentir fred. Es posa a caminar més ràpid, per així entrar en calor, i intenta fugir de la tempesta que s’acosta.
De sobte veu una caseta. Sembla que del costat oposat en surt un cable que s’enfila muntanya amunt. Intueix que es tracta d’un telefèric i la idea de pujar-hi li resulta temptadora. Entra a la caseta, agafa el moneder, decidida a comprar un bitllet d’anada i tornada, però quan s’acosta a la noia uniformada que hi ha al costat de l’aparell, li diu que ella no li pot vendre el tiquet per poder-hi pujar. No entèn res, com pot ser que hi hagi un telefèric per al qual es necessita un tiquet, però en canvi no hi ha ningú que li pugui vendre? La controladora li diu que busqui bé, que si ha anat a parar allà segur que és perquè ja té el tiquet que necessita per realitzar el viatge. No sap pas de què li parla. Quan decideix deixar-ho per impossible, i es disposa a guardar el moneder dins del bolso, es dóna compte que al fons d’aquest hi ha un paperet de color vermell. Encuriosida, ja que ella no recorda haver guardat cap paper com aquell, el treu del bolso per veure de què es tracta, i comprova sorpresa que és un tiquet per pujar al telefèric. Quan el mostra a la noia d’uniforme, aquesta li retorna un somriure i li diu: - Veu, ja li deia jo que busqués bé-. Segueix sense saber com ha anat a parar aquell paper a les seves mans, però decideix pujar sense fer-se més preguntes.
Quan és a dins, les portes es tanquen darrera seu. No hi ha ningú més. L’aparell emprèn el camí de pujada, amb una mica de sotracs que fan que per un moment dubti d’haver près la decisió encertada en pujar-hi quan ni tan sols sap on la durà. A més està sola, i això la intranquil.litza encara més. I si s’espatlla a mig camí? Qui l’anirà a rescatar? De cop, però, es dóna compte que no serveix de res preocupar-se. Decideix deixar els problemes a una banda, i dirigeix la mirada cap a fora. De moment segueix havent-hi una boira espessa i segueix fent fred, però de mica en mica es va entreveient una espurna de claror i de sobte, sense gairebé adonar-se’n, el telefèric surt d’entremig de la boira, i els rajos d’un sol brillant i esplèndid comencen a donar-li una lleugera escalfor.
La noia mira per la finestra, embadalida contempla el fabulós paisatge que s’obre davant seu. Se sent plena d’una alegria i un benestar difícils de trobar habitualment. Ara si que està convençuda que ha près la decisió correcta arriscant-se a agafar aquell telefèric que la porta a les altures. Quan arriba a dalt, baixa de l’aparell, i comença a caminar pel cim d’una muntanya, plena de vegetació exhuberant, flors de mil colors amb un perfum intens i agradable, i amb un sol que la reconforta. Per uns moments se sent feliç. Respira profundament, intenta retenir en la seva memòria la visió d’aquest paisatge. S’esforça en impregnar-se d’aquell moment. Però sap que no pot quedar-se allà dalt per sempre. Tard o d’hora haurà de tornar a baixar a la vall, i allà potser l’espera altra vegada la boira i el fred.
Quan arriba el moment, decideix emprendre el camí de baixada, però enlloc d’agafar el telefèric, opta per fer el recorregut a peu. Així el descens serà més lent, i li permetrà disfrutar més estona d’aquella sensació. Sap que a partir d’ara tot serà diferent. Sap, que malgrat torni a envaïr-la la boira, sempre pot tornar a pujar dalt d’un cim per fugir-ne. Sap que en algun lloc, el destí farà que trobi un telefèric que la pot ajudar a sortir de la foscor. I si no és així, potser la propera vegada, començarà el camí de pujada a peu. Potser serà més llarg i feixuc, però tard o d’hora, anant al seu ritme, arribarà al capdamunt d’una muntanya i sap que en arribar a dalt, tot l’esforç realitzat pel camí, haurà valgut la pena. I és que a vegades cal estar enmig de la foscor, per tal de saber valorar un raig de sol.

Conte dedicat a l’Àndia que un dia em va posar un tiquet de telefèric a dins del bolso. Moltes gràcies.

(no em feu gaire cas, com podeu comprovar… a vegades me’n vaig de l’olla)
(si heu arribat fins al final, gràcies per llegir-me)

Per fi !!!

2007-09-04T14:55:00.001+02:00

Per fi !!!

Després de quasi 2 setmanes, finalment torno a tenir accés a internet des de casa. Ja era hora. Feia dies que m'estava entrant el mono de no poder-me connectar, sort que al final (toquem fusta) això torna a funcionar, i espero que duri...

Doncs res, que espero retrobar-vos per aquí. Veig que últimament estan afluixant força els comentaris... no sé si és que encara tothom està de vacances, o és que els temes no motiven gaire, o és que la gent no té res a explicar... A veure si us animeu altre cop.

Una abraçada a tots !!!

Començar amb mal peu

2007-08-28T14:33:00.000+02:00

Hola!

Snif, snif, ja s'han acabat les vacances. En fi, sort que començo a treballar en dimarts, i això que la setmana laboral sigui més curta també ajuda a agafar-t'ho d'una altra manera.

Doncs com dic al títol... començo amb mal peu. Torno de vacances, i quan arribo a casa, només trobo que problemes: no em funciona internet (encara no m'ho han arreglat, o sigui que aquests dies em serà difícil mantenir actualitzat el blog, ara mateix estic escrivint des de l'ordinador del meu germà i la meva cunyada (gràcies per la vostra col.laboració), tampoc em funciona la nevera... amb la qual cosa hauré d'acabar tirant a les escombraries tot el contingut del congelador (fins dijous no pot venir el tècnic), i per postres em trobo goteres a sota l'aigüera de la cuina (vaig intentar arreglar-ho jo mateixa, apretant una mica més el cargol, i em sembla que l'únic que he aconseguit és que ara les gotes caiguin més seguides), o sigui que ara em tocarà avisar algun tècnic. En fi, com podeu veure... no ha sigut una bona tornada.

Deixant els problemes a un costat, com alguns de vosaltres ja sabeu, divendres vam poder disfrutar d'un molt bon concert d'Els Pets. Almenys jo m'ho vaig passar molt bé, tant amb els temes del seu darrer àlbum, com recordant vells i bells temps amb cançons d'aquelles inoblidables i que han fet història.
Us adjunto un videoclip, perquè el dia menys pensat totes les granotes ens podem convertir en princeses/prínceps. Espero que us agradi.

Ja torno a ser aquí!!!

2007-08-20T09:45:00.001+02:00

Hola a tothom!!!
Ja torno a ser aquí. Encara em queda una setmana de vacacances, però vaja, que lo millor ja ha acabat. Ara em quedo per aquí, potser faig alguna escapadeta, però poca cosa.

Ha sigut una experiència interessant. Em feia por que potser m'avorriria... i què va, al contrari, no he tingut temps. He pogut aprofitar per relaxar-me, gaudir de la natura, fer excursions a peu, excursions en cotxe a visitar pobles amb encant... en fi, que ha resultat ser una setmana ben positiva.
Tinc aquella sensació contradictòria i alhora agradable... per un cantó, com que m'ho passava bé, els dies m'han passat volant, i al mateix temps, com que he fet tantes coses, he vist tants llocs, i la desconnexió ha sigut total, que em dóna la impressió que hagin transcorregut molts més dies.

I vosaltres? Què tal us van les vacances?

Demà comença l'aventura

2007-08-11T17:29:00.000+02:00

Bé, aventura aventura... el que busco és tranquil.litat, natura i relax.
Espero trobar-ho.

Ens veiem a la tornada.

Bones vacances.

Vaig beure'm la seva sang...

2007-08-10T12:20:00.000+02:00

Quin títol més vampiresc, oi?
Forma part de la lletra d'una cançó de fa molt temps. Recordo que fa anys, quan tornava del cole i engegava la tele, sovint posaven videoclips. Recordo que m'encantava els dies que arribava a casa i posaven la cançó que a continuació us linko. Aleshores jo encara no havia descobert ni qui eren aquests tal "Lax'n'busto", però aquesta cançó en concret... m'encantava.
Recordo també, que anys més tard, amb les meves amigues, intentavem tocar-la amb la guitarra... i anavem repetint: "vaig beu... vaig beu...vaig beu..." ostres, que difícil que era això de canviar els dits per tal de fer sonar un altre acord en condicions.
He buscat per internet i he trobat que aquesta cançó pertany a l'àlbum "Vas de punt?... o què!!!", de l'any 1989, o sigui que ha plogut força des de llavors, però de fet, encara avui en dia, segueix sent una de les meves cançons preferides d'aquest grup. Que macabre, oi? Serà que tinc instints assassins o caníbals...?

Errors o encerts

2007-08-05T12:32:00.000+02:00

Ahir vaig sortir fins a les tantes, a una discoteca d'aquestes a l'aire lliure que estan de moda a l'estiu, que el diu "La Carpa". Durant una bona estona van fer un revival de cançons de fa molts i molts d'anys, i vaig pensar que estaria bé compartir amb tots vosaltres, en diverses entrades al blog, aquelles cançons que, per molts anys que tinguin, quan les sents, sempre t'agraden, ja sigui pel què diu la lletra, per les notes de la melodia, o pels molts records que et porten de l'època en que havien estat de moda.

Aquí us adjunto la primera, que deu tenir un parell d'anys. La dedico a totes aquelles coses que tot i que en principi semblin un error, resulten no ser-ho. O tot i ser errors, no te'n penedeixes.

Un dia especial

2007-08-04T00:59:00.000+02:00

Tititit-tititit-tititit... són les 7 del matí, i com cada dia feiner, sona el despertador. Però avui és un dia especial. Em llevo més ràpid que de costum, i em desperto abans del normal. Si si, en aquest ordre... primer llevar-se i després despertar-se, ja que una cosa és sortir del llit, i l'altre és notar-te el cap prou clar com per poder dir que ja estàs al 100 % despert i apunt per afrontar un nou dia.

Avui, tot i treballar més hores del compte, el dia ha passat ràpid. Atrafegada amunt i avall, tancant els temes pendents, fent tots els possibles per tal de no oblidar res del que cal fer, intentant solucionar els problemes que, com sempre, apareixen a última hora... I per fi, a les 7 de la tarda... final de la jornada laboral, i inici de les vacances!!! (tot i que oficialment no comencin a comptar fins el dilluns).

Crec que el millor de les vacances és la sensació que tens quan tanques la porta, surts al carrer, deixes la feina al teu darrera i saps que tens per davant 3 setmanes, en les quals intentaràs dedicar més temps a tu mateixa, a fer més coses que et fan sentir bé, coses que durant l'any no tens temps de fer, trencaràs amb la rutina i aparcaràs una mica les obligacions. És una sensació genial.

Doncs res, ara em toca aprofitar el temps al màxim. Treure el màxim profit de cada segon, ja que igual que arriben... ràpidament se'n van, però el que compta és que en acabar-se, hagis sigut capaç de desconnectar del tot, tinguis la sensació d'haver aprofitat els dies al màxim, ja sigui per viatjar, per descansar, per llegir, per estar amb els teus... i tornar de nou amb les piles carregades.

Així doncs, per als que ja les heu fet, pels que les esteu fent, i pels que estan apunt de fer-les...

MOLT BONES VACANCES!!!

(PD: encara que hagi posat aquest dibuix...

en realitat no me'n vaig a la platja)

Més dites

2007-07-30T22:46:00.000+02:00

"Com més es divideixen els obstacles, més fàcils són de guanyar"

Concepció Arenal

"L'home lliure és el que no tem anar fins el final dels seus pensaments"

L. Blum

"Val més una cosa segura que dues d'hipotètiques"

Miguel de Cervantes

"Totes les coses són impossibles, mentre ho semblin"

Concepció Arenal

"El futur no és un regal, és una conquesta"

Robert Kennedy

Últim capítol d’Herois

2007-07-26T20:15:00.001+02:00

Ahir a la TV3 es va acabar la sèrie “Herois”. Bé, de fet era l’últim capítol de la primera temporada, o sigui que, com era d’esperar, no es van resoldre els misteris ni el perquè de tot plegat (o si és que ho van fer… no vaig ser capaç d’entendre-ho).
Us adjunto les reflexions que van fer al principi i al final del capítol. (alguns de vosaltres ja coneixeu la meva faceta de col.leccionista dels monòlegs que fan les veus en off d’algunes sèries)

“Com neix aquesta recerca, aquesta necessitat d’entendre els misteris de la vida, si les preguntes més simples no trobaran mai resposta?
Per què som aquí? Què és l’ànima? Per què somiem?
Potser valdria més que no busquéssim res, que no furguéssim més, que no anheléssim res. Però això no fa per la naturalesa humana, no fa pel cor humà.
No,… no és per això que som aquí. Ben al contrari,… lluitem per canviar les coses, per canviar el món, per somiar en l’esperança, sense saber mai del cert qui coneixerem pel camí, qui, entre un munt de desconeguts, ens donarà la mà, ens arribarà al cor i compartirà el dolor de l’esforç.
.
.
.
Somiem l’esperança, somiem el canvi, el foc, l’amor, la mort,… i un dia passa, el somni es fa realitat, i la resposta a aquesta recerca, aquesta necessitat d’entendre els misteris de la vida, finalment apareix, com la llum resplandent de l’albada.
Tant d’esforç per trobar-hi un significat, un objectiu,… i al final el trobem només dins de cadascú, en la nostra experiència compartida d’allò que és fantàstic i mundà. És la simple necessitat humana de trobar un semblant, de connectar-hi i de saber del cert que no estem sols.”

Paraules sense pensar

2007-07-25T20:24:00.000+02:00

"És més fàcil recuperar un milió de dòlars robats que una paraula dita sense pensar" “Del pont estant” de Arthur Miller

Arran d’aquesta frase aportada per l’Ivan a l’entrada d’ahir, m’ha vingut al cap un fragment del llibre “Demian” de Hermann Hesse, que il.lustra una mica això:

“No hi hagué cap disputa, cap escena entre nosaltres, ni tampoc una ruptura, ni tan sols una explicació. Li vaig dir únicament un mot, veritablement inofensiu…, però fou justament aquest el moment en el qual s’esmicolà entre nosaltres una il.lusió en fragments multicolors”.

I qui de nosaltres no ha tingut mai aquesta sensació? La sensació d’haver dit una paraula quan no tocava, d’haver ficat la pota fins al fons de la galleda, d’haver disparat un dard que va directament a clavar-se allà on més mal fa. A vegades és una paraula inofensiva, dita sense cap mala intenció, altres vegades és fruit de l’enuig. Sigui per la raó que sigui, un cop s’ha pronunciat, ja no podem fer marxa enrera. Tu no ho volies, però l’interlocutor ho rep com una fiblada. En aquell moment realment sents com si un gran pes et caigués al damunt. Sovint no som prou valents per demanar disculpes, i això pot posar en perill les nostres relacions. Hi ha paraules d’aquestes que et poden canviar la vida, però qui sap… a vegades, després d’un temps de tortura interior, t’acaba canviant cap a millor. De tot s’aprèn,… sobretot dels nostres errors.

Dites i refranys

2007-07-24T20:13:00.000+02:00

"Hi ha moltes coses misterioses, cap, però, de tan misteriosa com l'home "

Sòfocles

Doncs si, la veritat és que els homes/dones, som uns éssers ben curiosos, plens de misteris i ben difícils de conèixer a fons. Ja ho diuen, cada persona és un món.

"Les tres coses més difícils són: guardar un secret, patir amb paciència les injúries i emprar bé el temps."

Chateaubriand

No sé si són les més difícils de totes... però reconec que si que són prou complicades.

"La tristesa, tot i que està sempre justificada, molts cops només és mandra. Res ha de menester menys esforç que la tristesa. "

Sèneca

Doncs a veure si ens hi esforcem una mica més i així som capaços d'estar tots plegats més alegres, que motius per estar-ne segur que tots en tenim de sobres.

El compte enrera

2007-07-23T20:36:00.001+02:00

Per fi, ja s'acosten les vacances. Ja només em falta una setmaneta i quatre dies de treball per poder disfrutar d'uns quants dies de relax i desconnexió de la realitat. Mentrestant, per aquells que anireu a la platja, aquí us adjunto un vídeo, a veure si teniu la sort de trobar-vos amb un turista com aquest... Les imatges no sabria dir-vos si són refrescants... o més aviat fan pujar la temperatura de les fèmines (i de tots aquells amb qui, sense ser fèmines, compartim el mateix gust). A disfrutar-ho.

Penso

2007-07-21T19:47:00.000+02:00

Tafanejant avui per la xarxa, he descobert una cançó d'uns tal Lexu's. Aquí us faig arribar la lletra. La trobo una cançó molt positiva i carregada d'optimisme:

Penso
Sent amb mi [2006]

Encara penso en tots els dies
que mai més tornaran.
I les paraules es queden sordes
després de tant pensar.

Vivint de somnis
que no es faran realitat.
Ha arribat l'hora
de seguir endavant.
Saltar els obstacles
sense por al fracàs.

Penso que ja puc volar,
ja no viuré més encadenat.
Penso en tornar-me a aixecar,
no queden més cordes per trencar.

Ara ja penso que cap més dia
es pot deixar escapar.
No hi ha problemes, tampoc no hi ha guerres
si no som ignorants.

Perdut en somnis
que només fan que eclipsar-me.
Tot queda obscur
si no penso clar.
No hi ha respostes
perquè no cal preguntar.

Penso que ja puc volar,
ja no viuré més encadenat.
Penso en tornar-me a aixecar,
no queden més cordes per trencar.
Penso en tornar a començar,
no viuré pensant en el final.
Penso que tot ha canviat,
sento que res no m'aturarà.

Penso que mai no tornaran
tots els fantasmes del passat.
Penso que arriba el demà,
res ni ningú em podrà parar.
Penso en tornar a començar,
no viuré pensant en el final.
Penso que tot ha canviat,
sento que res no m'aturarà.

Música: Jordi Augé i Carles Gómez / Lletra: Carles Gómez

Estic fent proves

2007-07-21T11:53:00.000+02:00

Hola a tothom!!!

Estic fent proves.
És el meu primer dia.
M'he animat a crear el meu propi blog, però estic fent proves, ja que no sé gaire com funciona.
Si algú per casualitat, passa per aquí, si us plau, deixeu-me algun comentari, així veuré què tal va tot això.
Apa doncs, fins aviat.